Josep Escuder i Pobés

Barcelona, 18 de juliol de 1903 - Nova York, 24 de desembre de 1977

Gèneres periodístics: Gestió i direcció  Cròniques 

Seccions: Disseny i fotocomposició

Mitjans: Última Hora  

Tipògraf, periodista i compaginador —«dissenyador gràfic», en diríem avui— de diversos diaris als Estats Units d’Amèrica (EUA), treballa als anys trenta a la premsa de Barcelona durant dos anys (1935-1937), on deixa una empremta professional profunda per la innovació i la claredat conceptual del seu treball. Tanmateix, la deriva de la Guerra Civil va impedir que les seves aportacions fossin aprofitades pel mercat periodístic, que serà totalment controlat per l’Estat franquista a partir del final de la Guerra Civil, el 1939. Escuder organitza la informació en seccions o àrees, segons el model del periodisme de masses nord-americà. Les seccions comencen a l’inici de la pàgina, i a cada secció o àrea es pot trobar una notícia principal, normalment il·lustrada amb una fotografia, i destacada al lloc més visible, acompanyada d’altres informacions secundàries, de manera que els textos es redacten i es posen a la pàgina segons la seva importància informativa i no segons l’ordre d’arribada a la redacció, tal com es feia abans. La jerarquia de les notícies s’incorpora a la feina i tot el diari s’organitza segons aquesta nova funcionalitat. La informació gràfica esdevé essencial perquè remarca la importància del text i ajuda els lectors a orientar-se. Escuder, per tant, endreça els vells diaris del segle xix, separa informació i opinió i dona a cada pàgina un aspecte endreçat i clar on les notícies troben un lloc destacat segons la seva transcendència. Es considera que l’empremta que va deixar a la premsa catalana durant els dos anys mal comptats que hi va treballar va ser una profunda modernització.

Josep Escuder aprèn aquests principis professionals a la premsa dels EUA, on emigra el 1925, amb només vint-i-dos anys, en bona part per eludir el possible reclutament de l’exèrcit i no acabar lluitant a l’Àfrica, com feia una part dels joves benestants de l’època. Estudia a l’Acadèmia de Belles Arts i no té clara la seva vocació, més enllà de l’art. Aquest exili en espera de temps millors esdevé profitós perquè el 1927 troba feina en un diari radicat a Nova York escrit en espanyol, La Prensa, on aprèn l’ofici segons els principis competitius dels diaris comercials. D’aquí passa al New York World, el diari que havia estat propietat de Joseph Pullitzer a començaments del segle xx. Més tard encara treballarà per a una agència internacional, North American Newspaper, elaborant articles per a la premsa de l’Amèrica del Sud.

A la premsa catalana Escuder «passa com un meteor», en paraules de Sempronio, Andreu-Avel·lí Artís. No li falta raó. A més, el periodista assenyala que Escuder li va ensenyar tot el que calia aprendre de periodisme, un mestratge que també li reconeix un altre dels periodistes catalans més importants del segle xx, Víctor Alba, a les seves memòries. Tots tres coincideixen al diari vespertí Última Hora, on també recau Irene Polo al cim de la seva maduresa professional. Aquesta coincidència té una explicació curiosa. Josep Escuder passa una temporada a Barcelona el 1935 per visitar la seva mare, que està malament de salut. Viatja amb la seva dona, América González, Skippy. Durant l’estada coneix Josep Maria Massip, que dirigeix La Humanitat i encapçala el nou vespertí que es prepara a la redacció, un diari que neix amb una clara vocació de modernitat: «Informació, crítica, reportatge», anuncia el lema, per un cop descriptiu i veraç. Massip, molt dedicat a la política, deixarà la concepció periodística del nou rotatiu en mans d’Escuder, que afronta el repte de treballar a Catalunya. S’encarregarà de la concepció i del disseny de la nova publicació. La gestió dels continguts serà la feina d’Irene Polo, autèntica redactora en cap d’un diari ben lligat al carrer i a la informació gràfica. Agustí Centelles i Joan Andreu Puig Farran en seran els fotògrafs. El repte resulta magnífic: aconseguir que la informació del matí sigui recollida en vuit pàgines, que són repartides a la tarda i al vespre.

Última Hora apareix l’octubre de 1935 i resulta un èxit. La professió li reconeix l’eficàcia de la nova mirada sobre la informació, però Escuder decideix, el juny del 1936, tornar als EUA, potser per no perdre els drets de ciutadania assolits. Tanmateix, no trigarà gaire a desfer el camí. Quan esclata la Guerra Civil, viatja a Barcelona com a corresponsal de la seva agència, North American Newspaper, i s’incorpora de nou al diari, que ara està en mans del grup trotskista Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i es diu La Batalla. Es fan servir l’equip i la redacció d’Última Hora però amb la capçalera i els continguts propis de la publicació orgànica del grup d’inspiració marxista. Josep Escuder s’hi encarrega de la direcció tècnica, a més de redactar articles per a la seva agència nord-americana. La situació es complica amb els Fets de Maig del 1937 a Barcelona, seguits de la repressió de les posicions dissidents. El diari La Batalla és tancat el juny del 1937 i alguns poumistes són detinguts. Entre ells es troba Josep Escuder, que serà jutjat i absolt quasi un any després.

En tornar als EUA, just després de sortir de la presó, canvia la seva dedicació periodística per una de més còmoda, la revista en espanyol Cine Mundial. A més, recupera la vocació artística, que cada cop tindrà més importància a la seva vida. Tot i els seus esforços, encara tindrà un encàrrec periodístic relacionat amb la guerra com a responsable de les emissions de Voice of America —una ràdio pública pensada per a la propaganda i la persuasió— adreçades a la península Ibèrica durant la Segona Guerra Mundial.

Finalment, Escuder deixa enrere el periodisme. Primer com a professor en una escola d’art i després com a pintor de vitralls, construeix una segona identitat instal·lat a Florida, lluny del seu passat. No torna a Catalunya tot i que manté correspondència amb diferents amics i col·legues, a més d’estar atent a les notícies que arriben del país. Només se li coneix una curta estada el 1965.

El seu llegat, aprofitat només molt temps després de la seva feina, reflecteix la modernització de la premsa de masses i la necessitat dels diaris de lligar els textos a determinades imatges, com farien primer els setmanaris gràfics. Escuder entén la imatge com una part essencial de la redistribució informativa general dels diaris, que han d’abandonar l’aclaparadora i poc útil sobrerepresentació dels textos que hi havia a la premsa antiga. Calien, fins i tot, nous sistemes de producció i de redacció, més ràpids. Calien fotògrafs, calia fotoperiodisme per a integrar la imatge com a part de la narració de la realitat en el periodisme modern, i que els textos expressessin en les primeres línies el contingut essencial de la informació, un seguit de canvis que a Catalunya es van implementar només al final del franquisme i a la Transició.

 

Referències a Internet

• Xevi Camprubí. «Josep Escuder, un català infatigable». Avui, 26 de juny de 2003, suplement Cultura, p. iv i
• Sempronio (Andreu-Avel·lí Artís). «Josep Escuder, estel fugaç del periodisme barceloní». Annals del Periodisme Català, núm. 13 (1987), p. 9-11.

 

Articles i portades

• Portada, Última Hora, 18 d’octubre de 1935, p. 1. (L’enllaç dona pas a tot el diari.)
• «Quatre anys més de “New Deal”?», Última Hora, 2 de novembre de 1935, p. 8 (L’enllaç dona pas a tot el diari).
• Secció d’esports, Última Hora, 16 de juny de 1936, p. 5. (L’enllaç dona pas a tot el diari.)
• Contraportada, Última Hora, 25 de gener de 1936, p. 12. (L’enllaç dona pas a tot el diari.)

 

Bibliografia

• Vílchez de Arribas, Juan Fermín. «Josep Escuder, renovador del disseny periodístic en la primera meitat del segle XX». Periodística, núm. 12 (2010), p. 7-22.

 

FSD

24/4/2022