Jordi Estadella i Gràcia

Barcelona, 11 de novembre de 1948 - Barcelona, 30 d'abril de 2010

Gèneres periodístics: Presentador/a  Humor  Ràdio   Televisió 

Seccions: Societat/Costums

Mitjans: Radio Juventud   TV3   RTVE   COM Ràdio  

Periodista a la ràdio i a la televisió, presentador, fins i tot actor de doblatge i gastrònom. Jordi Estadella és un magnífic representant de la renovació que es produeix a les pantalles i als micròfons en l’espai audiovisual català durant la Transició i en els primers anys de la democràcia. En especial als mitjans públics de nova planta, es desenvolupa una profunda renovació professional que també serà estilística i de formats. En el seu cas, s’inicia en la professió després de fer uns cursets i d’incorporar-se com a meritori a Radio Juventud de Barcelona (RJ). Estadella hi fa una mica de tot. Radio Juventud és una emissora amb certa voluntat de planter radiofònic, on resulta possible compensar la falta de mitjans amb la creativitat que proporciona ser la primera de passar-se a l’FM, és a dir, al so estereofònic, i per tant, treballar en poc temps per a un públic jove i delerós de noves formes de comunicació.

El primer gran èxit li arribaria amb un magazine nocturn, Al mil por mil, a Radio Juventud de Barcelona. És un programa musical encapçalat per José María Pallardó, on Jordi Estadella interpreta un dels personatges més famosos del dial, Tito B. Diagonal, un jove irreverent i desinhibit que mostra el seu classisme com a pijo de la part alta de Barcelona que reivindicava que la Via Laietana s’havia de convertir en un canal per a permetre-hi l’arribada dels iots fins als barris nobles de la ciutat. O que per millorar el trànsit de la ciutat calien carrils específics per als cotxes de gamma alta. Una troballa.

La idea del personatge va ser del productor Ernesto Riveras, però de seguida Estadella entén l’humor punyent, lúcid però en certa manera contingut, i se’l fa seu, i compon un personatge que va resultar molt popular per la naturalitat que desprenia, i que encara es recorda. D’aquesta manera Jordi Estadella es converteix en un dels pioners d’una línia humorística associada a la informació audiovisual a Catalunya que anticipa productores com El Terrat i programes com Polònia (TV3, des del 2006) o La competència (RAC1, des del 2009). És un humor que es basa en la sàtira de la vida pública. No seria l’únic programa satíric d’aquesta etapa professional. Dintre del clima de renovació i risc que es crea al voltant de la primera emissora estereofònica, s’emeten els programes El sacapuntas o Las alegres mañanas, dues noves propostes sarcàstiques pensades per als matins.

Aquest primer pas li permetrà emportar-se el seu personatge estrella a un programa de primera línia estatal formant part de la tertúlia «El estado de la nación», de Protagonistas, amb Luis del Olmo, entre 1983 i 1985. A més de la rapidesa mental i l’atreviment del personatge, Jordi Estadella mostra davant el micròfon una veu càlida i plena de matisos que li permet una interpretació molt precisa. Revifa d’aquesta manera —tal com passava amb els setmanaris gràfics als quioscos— la tradició satírica catalana que havia viscut completament anorreada sota el franquisme, tot i el moment de gran esplendor que havia assolit a la premsa des de finals del segle xix fins a la Guerra Civil.

De seguida, però, arriba un primer canvi de registre. Com si necessités un repte o una novetat, i sense abandonar del tot la ràdio, Jordi Estadella salta a la televisió, primer amb un programa d’entrevistes a TV3, Piano bar, amb guió de Manuel Vázquez Montalbán. Hi dedica dues temporades. Des d’aquest moment, tanmateix, la televisió seria la seva primera opció, si més no al llarg d’una dècada, en la qual cerca programes i apostes especialment populars, fins i tot, directament espectaculars.

El 1989 substitueix al capdavant del Filiprim Josep Maria Bachs. Canvia de cadena i passa a TVE per presentar el programa No te rías que es peor (1990-1991), tot i que la màxima popularitat, no hi ha dubte, l’assolirà amb el concurs Un, dos, tres… responda otra vez, temporades 7 i 8, entre el 1991 i el 1993, al costat de Miriam Díaz-Aroca, un seguit d’opcions potser poc periodístiques, però molt reeixides.

Torna al periodisme gràcies a un seguit d’entrevistes la temporada 1994-1995 amb el programa Esto no es lo que parece a La 2 els dissabtes a la nit, un programa més modest que es basa en una trobada tranquil·la amb un protagonista que pretén mostrar la cara menys coneguda dels convidats. Torna a l’espectacle amb el programa d’actuacions musicals El semáforo, dirigit per Chicho Ibáñez Serrador (del 1995 al 1997) i prova amb una fórmula innovadora el 1998, quan presenta a Tele5 un programa de zàping, Perdona nuestros pecados, que no té continuïtat per la lluita pels drets de les imatges utilitzades. A banda, destaca com a actor de doblatge en pel·lícules, sèries i dibuixos animats, tant en català com en castellà, una ocupació en la qual obté també un gran reconeixement.

Des del setembre del 2000, però, reinterpreta la ràdio i obre un espai alhora innovador i en certa forma necessari que dedica a la passió que sempre ha sentit per la gastronomia. Es diu De boca en boca, el presenta i el dirigeix i ho fa a l’emissora catalana COM Ràdio. Es tracta d’un programa personal i discret que mostra una tendència a construir un racó íntim, còmode, per a compartir-lo amb una audiència còmplice. Tal com experimenten també altres periodistes com Néstor Luján o Manuel Vázquez Montalbán en el passat, la passió per la cuina, la gastronomia i els plaers de la taula adquireixen la importància dels refugis morals, una forma de cultura, amistat i bonhomia. Estadella es lliura plenament a la necessitat de parlar sobre cuina durant deu anys en una proposta senzilla però apassionada, adreçada als que sentin el mateix. Com si volgués deixar a un costat la recerca dels grans públics i la popularitat grandiloqüent de la televisió, troba una dedicació per a fidels, un periodisme petit i enfebrat per compartir.

El 2010, poc abans de morir prematurament, amb només seixanta-un anys, rep de les mans del seu amic Josep Maria Bachs la Menció d’Honor atorgada per Ràdio Associació de Catalunya, que destaca una trajectòria professional imaginativa i diversa.

 

Referències a Internet

• Josep Sandoval. «La sonrisa de una voz». La Vanguardia, 1 de maig de 2010, p. 31.
• Josep Maria Bachs. «Adéu a la veu i humanitat de Jordi Estadella». Capçalera, núm. 148 (2010), p. 114-116.
• «Adéu a Jordi Estadella». Els matins de TV3, 30 d’abril de 2010 (18 min).
• Caterina Miloro. «El nuevo programa de Estadella comienza hoy con una entrevista a Mastroianni». El País, 13 d’octubre de 1994.
• Antoni Mascaró. El sacapuntas (recreació). IVOOX, 18 de novembre de 2014, (5 min 47 s).
• Ramón Miravitllas. Entrevista a Jordi Estadella. Cerca de ti. TVE, 30 de juny de 1993 (53 min).
• Carlos Pérez de Rozas. «Jordi Estadella se fue en silencio». El País, 1 de maig de 2010.

 

Articles i programes

• «Entrevista al doctor Joan Corbella», programa Piano bar. TV3, 13 de desembre de 1985 (60 min).
• El sacapuntas, fragment (recreació d’Antoni Mascaró). IVOOX, 18 de novembre de 2014 (5 min 47 s).
• L'aperitiu de boca en boca, COM Ràdio, 9 de gener de 2010. Disponible a IVOOX (selecció de sis programes).

 

FSD

9/3/2023