Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Autoretrat, Frente Viñetista, 2020

José Antonio Fernández Fernández (Fer)

Mansilla de las Mulas (Lleó), 23 d'abril de 1949 - Barcelona, 14 de setembre de 2020

Gèneres periodístics: Humor  Ninotaire 

Seccions: Opinió

Mitjans: El Papus   El Jueves   Avui  

 

 

La història de Fer no es pot explicar sense parlar de l’inesperat canvi de rumb en la seva evolució laboral. Professor d’història de secundària, demana una excedència per mirar de confirmar les bones expectatives que les seves historietes gràfiques troben a les revistes quan les envia al començament dels anys setanta del segle passat. Tanmateix, les primeres bones notícies no l’animen prou i durant bona part dels seus inicis, ja sigui per raons personals o fins i tot per la violència política pròpia de finals dels anys setanta, no es troba prou segur de dedicar-se únicament al dibuix.

Ben mirat, tota la vida havia intentat col·locar els seus dibuixos a les revistes gràfiques. Des que tenia vuit anys, el 1957, que ho intentava. José Antonio Fernández és fill d’una família encapçalada pel seu pare, Amador, guàrdia civil destinat a Mollet del Vallès, on la família s’arrela als inicis dels anys cinquanta provinent de la província de Lleó. Quan hi arriba, José Antonio té quatre anys. Als vuit col·loca el primer dibuix a la revista TBO, pel qual cobra cinc duros, dels quals s’apropia un dels germans grans. No deixa d’intentar-ho fins que acumula confiança i contactes per fer el salt professional. Ho provarà dues o tres vegades, com es veurà. Però ho fa. En certes temporades, deixa les classes d’història i posa en segon terme la llicenciatura. No és un cas únic. També José Luis Martín, el pare de Quico el Progre i primer editor d’El Jueves, deixa la feina en un banc el 1977 per encarregar-se’n.

José Antonio Fernández pertany a la generació de joves dibuixants que s’animen, amb l’arribada de la democràcia, a viure de la seva feina. Tenen a favor una dècada, els setanta, que ha estat considerada com a «prodigiosa» per diferents estudiosos de la premsa satírica degut al gran interès del públic, afamat d’humor i llibertat, que propicia una eclosió de revistes i propostes satíriques diferents. En aquesta abundància i creativitat es forma un mercat de nova planta en què s’acumulen els setmanaris d’èxit: Hermano Lobo, Barrabás, El Papus, Por Favor, El Jueves, etc. Tots al voltant de La Codorniz, la degana, una proposta que arriba en certa manera desgastada després de passar el franquisme, tot i que el seu propietari, Carlos Godó Valls, que també posseeix La Vanguardia Española, lluitarà fins al final per mantenir-la en el mercat.

Aquesta constel·lació de propostes propiciarà l’aparició d’una generació de dibuixants joves que prendrà el relleu dels que debuten als anys cinquanta, com Cesc, per exemple, i treballaran intensament a les revistes satíriques i a les pàgines que es dediquen a l’opinió dels diaris a partir del 1980. Una feina coral que revifa la tradició de l’escola de l’humor catalana, quasi desapareguda des del final de la Guerra Civil pel control que el franquisme havia exercit sobre la premsa.

José Antonio Fernández es converteix en Fer a la revista El Papus, una de les més intenses del mercat, editada el 1973. De fet, serà Perich qui li canviarà els cognoms doblats per una contracció sonora i senzilla. No és l’única feina de Fer. Col·labora amb El Patufet o Mata Ratos. Ara bé, si es tracta de reconèixer un mestre, Fer no en té cap dubte. Gin, Jordi Ginés Soteras, li ensenya a El Papus el control sobre el color i l’anima a dibuixar més i sobretot a confiar en les seves idees, que són determinants en els seus dibuixos plens d’éssers petits, de nassos enormes i cames curtes i molt primes. Amb la sèrie «El castillo» reprodueix el debat social i les contradiccions del moment polític. Animats per la imaginació de Fer, els ninots —els camperols i els nobles— esdevenen uns personatges reconeixibles que encaixen perfectament en l’estudiat feisme d’El Papus, el setmanari més determinant dels anys setanta.

Tanmateix, no ho veu gaire clar. El 1975 deixa la dedicació exclusiva a l’humor i torna a combinar les classes d’història amb les col·laboracions setmanals, sense estar-se a la redacció. Tot i això, escapa per poc de l’atemptat que el setembre del 1977 fa saltar pels aires la seu del setmanari. De fet, en aquell moment, Fer era el director de l’institut on feia les classes. Aguanta uns mesos a El Papus per solidaritat amb els companys i el públic però no s’hi sent bé i quasi abandona del tot la feina de dibuixant quan, després de molts dubtes, decideix sortir-ne. Entre altres ocupacions, ara estudia periodisme a la Universitat Autònoma.

Serà de nou Gin qui el recuperarà l’any 1982 per al dibuix. Ho fa per a un projecte menys punyent i menys amenaçat, El Jueves. Fer torna amb els seus ninots i enceta una de les sèries que el faria més famós, «Puticlub», inspirada en els prostíbuls rurals de la província de Lleó. La segueix una segona sèrie, «Historias fermosas».

Amb quaranta anys, el 1989, conclou qualsevol mena de dubte que tingués sobre la professió. Cesc (Francesc Vila) li deixa la cadira en retirar-se del diari Avui després de quatre dècades de professió per dedicar-se a la pintura. Fer accepta el repte, tot i que no amaga l’esforç que implica fer una bona vinyeta sis dies per setmana, en especial quan la feina deixa de ser una novetat. «Començo el dia llegint tota la premsa. Després, tot el dia vaig barrinant. I, quan arriben les cinc, agafo un paper i començo a fer l’acudit».

En conjunt, Fer completa l’última etapa de la seva vida professional amb aquesta doble dimensió, la de treballar a un diari, l’Avui (des del 2011, El Punt-Avui), i al setmanari de referència de l’humor dels últims trenta anys, El Jueves. La visió càustica i lúcida de la vida humana que desprèn la seva obra li reporta el reconeixement de la professió, en especial amb el Premi Internacional d’Humor Gat Perich, que rep el 2005.

 


 

Referències a Internet

 

Vinyetes i dibuixos

 

Bibliografia

 

FSD

24/4/2022


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal