Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Antonio Franco Estadella(Antonio Bigatà)Barcelona, 17 de gener de 1947 - Barcelona, 25 de setembre de 2021 Gèneres periodístics: Gestió i direcció Orientació Articulisme Mitjans: Diario de Barcelona El Periódico de Catalunya El País
Gestor i director de diaris, periodista de vocació, pertany a la generació de professionals que comença a treballar durant la Transició i de seguida troba un lloc de gran projecció, gràcies a la direcció des dels inicis d’El Periódico de Catalunya, diari de llarga trajectòria aparegut l’octubre del 1978 que Antonio Franco porta endavant enmig de la volatilitat editorial pròpia de la Transició, quan desapareixen la majoria de diaris provinents del franquisme i una bona part dels que havien irromput als anys setanta. Es converteix en un periodista prestigiós i reconegut quan encara és jove, quan s’aferma l’existència del diari, poc temps després d’aparèixer. De fet, Antonio Franco té trenta-un anys quan encapçala el diari, una joventut força sorprenent i que s’explica per la profunda renovació generacional que caracteritza el sector de la premsa durant la Transició. El Periódico de Catalunya aposta per una remodelació funcional de la informació: poc text, redacció molt clara, entradetes destacades, fotografies a cada plana i secció. És a dir, un diari molt fàcil de llegir que en poc temps assoleix una quota de públic molt destacada en el mercat. De fet, és el segon gran suport del Grupo Zeta, creat el 1976 per Antonio Asensio Pizarro, després del setmanari Interviú, tot un fenomen editorial en aquells moments. Antonio Franco neix a Barcelona, tot i que la seva família és lleidatana. No acaba els estudis d’econòmiques perquè se sent atret pel periodisme. Es gradua el 1968 a l’Escola de Periodisme de l’Església i només un any més tard ja dirigeix un setmanari anomenat El Maresme, que seria tancat pel Ministeri d’Informació i Turisme. El 1969 comença a treballar al Diario de Barcelona gràcies a Josep Pernau, professor de periodisme, que li ofereix una primera feina a la secció d’esports. En aquest diari, que es troba a les acaballes d’una llarga història, Franco fa els aprenentatges essencials de la professió, ja que el recorre des de baix. Dos anys i mig fent esports, on fa servir per primer cop el pseudònim d’Antonio Bigatà (cognom de la seva promesa). Sense deixar-ho s’apunta a fer un setmanari esbojarrat i divertit, també dedicat a l’esport, Barrabás. Per aquest camí, arriba a participar un temps després en un segon setmanari, El Papus, tot i que no hi signa, si bé al Diario de Barcelona li ofereixen la primera feina significativa, seriosa: encapçalar la secció més sensible del diari, la informació nacional, la política interior. Alhora, el Brusi canvia diverses vegades de mans, però entre els treballadors apareix una sintonia que encara es reforça més quan el diari passa a ser dirigit per Manuel Martín Ferrand. Arriba la democràcia al país i un treball amb cara i ulls per al jove Antonio, que el 1976 arriba a ser sotsdirector del diari, tot i que el 1977 s’enfonsa l’empresa un cop més i ja no es troba un comprador solvent. El Diario de Barcelona està a punt de desaparèixer i Franco troba feina en un altre diari important de la ciutat, Mundo Diario, en mans de Sebastià Auger. Aquesta feina només li durarà quinze dies. De seguida li arriba l’oferta d’Antonio Asensio per a formar un diari de nova planta en el qual invertir els immensos guanys que produeix el setmanari Interviú. El projecte estava en marxa i en mans de l’editor José Ilario, que no hi creia gaire perquè era massa car i perquè l’empresa d’Asensio no tenia ni dos anys de recorregut, encara. Però tot ve de cara. Antonio Franco accepta l’oferta i s’emporta amb ell un equip de confiança traçat precisament en les complicitats de la feina prodemocràtica que havien fet al Diario de Barcelona. Si Antonio Asensio pretén imitar la premsa regional francesa, Franco vol un diari clar i popular, ben estructurat i endreçat segons noves seccions, com la mítica «Tema del dia», una doble pàgina a continuació de la portada que imitaria, més aviat o més tard, la resta de la premsa. Tot sembla anar rodat. Quan El Periódico de Catalunya apareix l’octubre del 1978, s’assoleixen unes vendes del tot inesperades i el projecte agafa cos, i encara millora més gràcies a la consistència de l’equip i perquè altres diaris, percebuts com la competència, com Tele/eXprés, el renovat El Correo Catalán, Catalunya Express o Mundo Diario s’afebleixen. Hi havia entesa entre el propietari i el director, dos joves de barri apassionats pel periodisme i confiats en la seva sort. Com si fos un senyal, quan la difusió del nou periòdic arriba als cent mil exemplars diaris i s’acosta a La Vanguardia, que acaba de renovar la imatge sense gaire sort, Antonio Franco deixa la direcció i accepta d’encapçalar l’edició catalana d’El País, que estrena el 1982 una redacció de nova planta a Barcelona. Franco volia, segons ha explicat després, conèixer altres maneres de fer, comprendre un model diferent d’empresa, el del diari que s’estava convertint en la referència informativa a Espanya. S’hi dedica a fons durant un grapat d’anys, però no hi troba la complicitat que tenia a la redacció d’El Periódico de Catalunya. Hi torna sis anys després, el 1988, per no deixar-lo estar mai. Només la salut l’aparta d’una feina massa absorbent i colpidora, massa intensa. El Grupo Zeta es basteix a partir del setmanari Interviú i del diari que dirigeix Franco. Els guanys que propicien aquestes dues capçaleres al llarg dels anys es juguen en maniobres d’inversió en el mercat audiovisual; de vegades, en participacions en emissores de ràdio i de vegades, en televisions. Tot plegat amb un resultat ben discutible que no permet que el Grupo Zeta en conjunt es consolidi. Antonio Franco dirigeix diaris entre el 1978 i el 2006, vint-i-vuit anys seguits com a director, vint-i-dos d’El Periódico de Catalunya, una de les permanències més importants del segle xx a la direcció d’un diari a la premsa catalana. Només un infart el separa de la seva passió i el situa en segona línia, ara com a assessor del Grupo Zeta, tertulià i articulista. No deixa de ser un dels ideòlegs de la premsa més importants de l’últim terç del segle xx. Franco participa en la redacció del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya el 1991. Consolida l’edició en català d’El Periódico de Catalunya, que no es tradueix en l’esperat augment de vendes, i a més desenvolupa una mena de reproducció del model del diari a diverses províncies i regions de la resta d’Espanya, en una mena de federalisme de facto que no està lluny de la idea editorial que defensa el seu diari. El 2006 rep la Creu de Sant Jordi, tan aviat com se li havia concedit en el seu moment la direcció d’un diari. Rep el guardó amb cinquanta-nou anys, amb molta vida professional per endavant. Tanmateix, entre un projecte i un altre, ell mateix considera que no pot assolir el deler per tornar a sentir-se periodista que es va prometre a si mateix en començar la seva trajectòria: «Jo volia ser periodista. M’ha tocat trair aquesta idea. M’ha tocat ser coordinador de periodistes. Ajudant de la llibertat dels periodistes. Organitzador. Dinamitzador. Escriure una mica». Més aviat ha estat un «constructor de diaris», tal com li ha reconegut plenament la professió, armat sempre amb una expansiva humanitat.
10/3/2023 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal