Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Patrícia Gabancho al diari Avui, 1980. Autoria desconeguda.

Patrícia Gabancho Ghielmetti

Buenos Aires (Argentina), 29 de setembre de 1952 - Barcelona, 28 de novembre de 2017

Gèneres periodístics: Cròniques  Crítica  Articulisme 

Seccions: Cultura Política Societat/Costums

Mitjans: Destino   Diario de Barcelona   El País   Avui   Nació Digital  

 

Escriptora i periodista nascuda a l’Argentina en una família d’origen català i exiliada després de la Guerra Civil. Patrícia Gabancho viatja a Barcelona per conèixer la terra dels seus pares el 1974, amb quasi vint-i-dos anys. En arribar-hi, porta amb ella la cultura de l’exili republicà i d’esquerres que hereta de la família i l’experiència no gaire usual de reviure una mena de passat recent que només ha conegut pels relats de la família. A banda, és llicenciada en periodisme, i amb aquesta eina s’introdueix en l’estructura íntima del país dels pares. Viu, per tant, la Transició amb un inusitat interès per Catalunya i per la qualitat democràtica d’un país que no assoleix prou memòria de si mateix. S’aboca a deixar-se travessar per la cultura original de la família i comprendre les arrels del conflicte identitari català, que, al llarg de la vida de la periodista, es transformarà d’una reivindicació nacionalista a un fort desig per la independència.

En arribar a Barcelona es posa a la feina. Abans de res, s’entesta a parlar català sempre que pugui i, segons explica, se sent perfectament còmoda per a fer-ho al cap de quatre mesos d’arribar-hi. Alhora, troba feina a les revistes Canigó i Destino, on es dedica a cobrir informacions sobre l’actualitat política, llavors en plena ebullició, i al periodisme cultural. Aquesta seria la seva forma d’entendre el periodisme, una mena d’estada permanent a la plaça pública, on resulta imprescindible la participació en diversos moments del debat. Patrícia Gabancho entén el treball de la redacció només com el primer pas per a comprendre la realitat, afrontar l’actualitat i oferir-la sintetitzada, en formats informatius, càpsules de contingut. A banda, hi ha un objectiu molt més ambiciós: desenvolupar l’activisme pel coneixement, una mena d’estat de reflexió permanent que li permet afrontar amb la calma suficient aquells assumptes que considera incomplets, mal coneguts o no prou assenyalats, les ombres.

Sempre a mig camí entre la informació i l’activisme cultural, treballa els anys vuitanta com a responsable de la secció de cultura i també de la crítica teatral dels diaris El Noticiero Universal i Diari de Barcelona. Mira de trobar lloc al periodisme en un moment de gran convulsió editorial, quan grans i històrics mitjans no troben la manera de sobreviure a l’evolució del mercat i acaben tancant. El Noticiero ho fa el 1985; la decadència del Diario de Barcelona seria més llarga i enrevessada. El periòdic degà de la premsa, creat el 1792, pateix diferents canvis de propietat i de sentit editorial a partir de la Transició. Fins i tot deixa de publicar-se entre 1980 i 1982. Revifa en català, ara com a Diari de Barcelona, a partir del 1984, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona i en mans del Grupo Zeta. En aquesta etapa s’hi incorpora Patricia Gabancho, quan s’encarrega de la informació cultural, un punt de vista que li permet una visió general de la realitat catalana.

En conjunt, però, el periodisme de Gabancho no es limita a la premsa. Com s’ha dit, viu del diàleg, la tertúlia i el debat. Modera i ofereix conferències, fa entrevistes que es publiquen en llibres i desenvolupa tota una activitat paral·lela a la del registre diari de l’actualitat que representa una cinquantena llarga de llibres. El primer esforç el dedica a entendre el laberint de la producció literària a Catalunya (Cultura rima amb confitura, bases per a un debat sobre la literatura catalana, 1980), un llibre directe, en certa forma sorprenent i agosarat, que remou les aigües del sector, un dels seus objectius. Després es dedica a les dones, primer com a escriptores i intel·lectuals (La rateta encara escombra l’escaleta. Un cop d’ull a l’actual literatura de dona catalana, 1982). A continuació, com a receptacles de la memòria col·lectiva (El segle xx a través de les àvies: la història amagada, 1999). També l’interessa Barcelona, en especial pensant en la gent que hi viu (persones de l’Eixample, la remodelació del Barri Vell, el laberint d’Horta, etc.). Més endavant, quan se sent amb forces, afronta la realitat política de Catalunya, i dedica un reguitzell de deu o dotze llibres al mateix objectiu. En conjunt, una obra ben personal, fidel a les seves pròpies incerteses.

Gabancho construeix un discurs sobre les idees que l’interessen, no renuncia a treballar sobre elles i encerclar-les per, en realitat, no arribar a posseir-les mai, com és natural. Als diaris i als programes de ràdio es concentra en els articles i en les tertúlies, entesos no com a enfrontament sinó com a expressions de la racionalitat. Tot i això, les conclusions assenyalen cap a la reivindicació del que considera els drets dels catalans, de manera que l’evolució del seu pensament expressa clarament la deriva independentista que experimenten les classes mitjanes catalanes a partir del 2006, donades les dificultats constitucionals que pateix la reforma de l’Estatut promoguda per Pasqual Maragall.

Si els llibres són l’espai per a la comprensió dels problemes socials, culturals i polítics, les columnes i l’opinió permeten una primera expressió sobre el pes de l’agenda informativa. Gabancho escriu amb una naturalitat pròdiga i precisa. Manté columnes actives a El País (2008-2017), l’Ara (2010-2017) i Nació Digital (2012-2017). No renuncia ni a la ràdio ni tampoc a la televisió, un mitjà que sovinteja des que accedeix a una taula rodona setmanal a Els matins de TV3, programa dirigit per Josep Cuní.

Plenament convençuda de la necessitat de la independència de Catalunya, participa en el Cercle d’Estudis Sobiranistes, en la Conferència Nacional per l’Estat Propi i en diferents activitats de l’Assemblea Nacional Catalana. Els llibres publicats a partir de l’any 2000 expressen perfectament aquesta tendència. Entre aquestes reflexions, destaca la més personal, potser l’única de caràcter autobiogràfic, La néta d’Adam (2012), una excepció en la feina sostinguda d’assaig i relat de no-ficció connatural al punt de vista periodístic de Patrícia Gabancho.

Activista de la política, del catalanisme, la cultura, el feminisme i la ciutat de Barcelona, la visió de Gabancho no renuncia mai a la pulsió dels projectes i la necessitat de comprendre l’entorn com una forma de civilitat i de relació amb els altres. Mor precisament unes setmanes després de celebrar una de les seves grans il·lusions, el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, on es conjurava amb incertesa i emoció el que podria haver estat el somni dels seus pares, exiliats el 1939. No sembla una casualitat que el seu fons personal es trobi dipositat a la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Gabancho, Patrícia. La néta d’Adam. Barcelona: Columna, 2012.
  • Gabancho, Patrícia. L’autonomia que ens cal és la de Portugal. Barcelona: La Mansarda, 2012.
  • Gabancho, Patrícia. Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets. Barcelona: Ara Llibres, 2008.
  • Gabancho, Patrícia. Crònica de la independència. Barcelona: Mina, 2009.
  • Gabancho, Patrícia. A la intempèrie: Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978). Barcelona: Columna, 2011.

 

FSD

24/4/2022


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal