Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Josep Gaspar a la revista Capçalera, 1991. Autoria i data desconegudes.

Josep Gaspar i Serra

Manresa (Bages), 28 de juliol de 1892 - Barcelona, 12 de gener de 1970

Gèneres periodístics: Fotoperiodisme  Gestió i direcció 

Seccions: Local Societat/Costums Successos Política

Mitjans: Stadium   Imatges   Mundo Gráfico   El Heraldo de Madrid  

 

Abans camerògraf que fotògraf, el cas de Josep Gaspar com a pioner català de la imatge resulta insòlit per l’aprenentatge intens i primerenc que assoleix a l’estranger, abans de fer quinze anys, quan era poc més que un nen, i per la producció intensiva de cinema documental, cinema de ficció i també com a fotoperiodista que caracteritza la seva vida.

Fill petit del matrimoni entre Bernat Gaspart i Ignàsia Serra, la família deixa Manresa el 1903 després que la seva sabateria, considerada la més important de la ciutat, decau tant com per haver de tancar-la i instal·lar-se a Barcelona. En poc temps, Josep descobreix la imatge en moviment. Serà en una barraca de fira a la Ciutat Comtal on, amb només deu anys, veu per primera vegada algunes filmacions pioneres dels germans Lumière i Méliès. Profundament impressionat per aquesta nova tecnologia, aprofita les relacions familiars per entrar a treballar a la casa Gaumont, en principi com a comptable. L’empresa, radicada a Lió, es dedica a la producció de pel·lícules mudes i a la venda de maquinària per al cinematògraf i la fotografia. Serà aquí on el jove Gaspar prendrà contacte amb la nova tecnologia i, després de mostrar-hi interès, és enviat a París a formar-se com a fotògraf i operador de càmera, un cas excepcional per a l’època de formació professional.

El retorn a Barcelona marcarà la seva vida. El 1907 enregistra un primer curt documental sobre sardanes, a partir del qual Gaumont li encarrega una sèrie de filmacions d’actualitat, mudes i elaborades amb una senzillesa primitiva que obtenen un èxit aclaparador. El nou espectacle de la imatge en moviment comença a passar de les fires als teatres i en pocs anys es fan imprescindibles tant les peces mudes de ficció com les informatives, petites peces on es produeix el miracle de poder veure com si estiguessin allí mateix personatges famosos i mandataris de tot Europa, o bé informació sobre les grans notícies del moment. Els informatius muts s’emeten abans de les peces de ficció i provoquen en el públic, literalment, exclamacions d’admiració.

Gaspar esdevé un camerògraf professional, una feina nova però essencial per endegar els informatius cinematogràfics. El 1909 filma un documental sobre la Setmana Tràgica de Barcelona que es veurà a tot Europa. Viatja a Portugal per captar la fi de la monarquia i el comiat de la reina Amèlia i el rei Manuel a Gibraltar abans d’emprendre viatge cap a Anglaterra. Un any més tard, el 1911, filma el naufragi del transatlàntic Delhi a les costes d’Àfrica. Utilitza una càmera Prestwich, i en aquests anys filma reportatges sobre la festa dels braus, el monestir de Pedra o la ciutat de Tetuan en un gènere informatiu que obté, com s’ha dit, un enorme ressò social.

A l’estil del cinema informatiu dels germans Pathé, no hem d’imaginar en aquestes peces res més que una càmera fixa, un muntatge mínim de tres o quatre plans i un metratge molt breu perquè les bobines eren curtes. Però la peça està a l’altura de les històriques que els germans Lumière van fer pocs anys abans en enregistrar un bany a la platja d’un grup de persones o l’arribada d’un tren a l’estació.

L’idil·li laboral amb Gaumont acaba el 1912, quan Gaspar assisteix a l’avarada del cuirassat España a Ferrol, a mans del rei Alfons XIII. Tanmateix, no arriba a enregistrar les imatges de la cerimònia perquè es despista fent fotografies per la ciutat i hi arriba tard. Amb el disgust, Gaspar prefereix provar nous aires i se’n va a treballar a Madrid. Ara filma diversos documentals d’actes oficials i algunes festes populars, com les de Sant Fermí a Pamplona. Alhora, treballa també per a la producció de pel·lícules de ficció, una nova dedicació que ja no abandonaria mai. De fet, s’hi posa amb tots els sentits, també com a productor.

El 1916 viatja a Nova York a la recerca de noves oportunitats en una professió en plena expansió mundial. Treballa a diversos estudis a Nova York i Chicago. El 1919 adquireix una càmera Bell & Howell i torna a Barcelona, on instal·la la seva empresa, Regia Art Films Corporation New York, en la qual posa en marxa les filmacions aèries, una feina en la qual fou un destacat especialista, tant en fotografia fixa com en cinema.

Produeix diverses pel·lícules de ficció i fins i tot algun relat que podríem situar en el límit amb la informació, com Biografía y muerte de Joselito (1920). També fa de cameràman, i com a pioner de la fotografia aèria catalana, filma des de diversos avions part de la geografia de Catalunya, Castelló, Alacant i València, un nou format que també assoleix un gran èxit. De fet, va ser fotògraf oficial de l’aeròdrom Canudas, la instal·lació primitiva del Prat, entre 1920 i 1933. Alhora enceta una profitosa col·laboració amb la premsa esportiva i gràfica. Publica imatges al setmanari esportiu Stadium, a Mundo Gráfico de Madrid o a El Heraldo de Madrid i Imatges. El 1925 es casa amb Josefina Montiglio, una dona italiana amb qui va tenir un fill, Josep, tot i que la feina no deixa de ser l’objectiu essencial de la seva vida, i en aquell moment sobretot el fotoperiodisme esportiu.

Per a assumir les oportunitats professionals que suposa l’Exposició Universal de Barcelona del 1929, s’associa amb dos altres importants fotògrafs, Josep Maria de Sagarra i Pablo Lluís Torrents, i creen una agència periodística per abastir el sector d’imatges. L’activitat i l’empenta del trio fan que se’ls conegui com «els tres Reis Mags». Gaspar també filma pels carrers de Barcelona l’arribada de la Segona República. Quan arriba la Guerra Civil, treballa en produccions cinematogràfiques per als sindicats anarquistes CNT-FAI, com per exemple, la produïda a l’enterrament de Buenaventura Durruti o en un documental sobre les víctimes del feixisme. No se li coneix feina periodística al front.

Un cop acaba la guerra, com passa amb una part dels fotoperiodistes i cameràmans catalans, continua treballant sense gaires dificultats. El nou règim els incorpora per a les pròpies necessitats estratègiques i publicitàries del franquisme. Gaspar, en concret, es concentra amb discreció en la cinematografia de ficció i filma algunes pel·lícules, però no obté ni l’èxit ni les facilitats de treballar que esperava, raó per la qual intenta tornar al fotoperiodisme esportiu. Com que no se’n surt, emigra a Montevideo el 1949 per treballar amb el seu amic Torrents. Té cinquanta-vuit anys. L’intent tampoc no reïx, i encara ho torna a provar a l’Argentina, a Buenos Aires, el 1955. A poc a poc refà la seva vida al caliu de la colònia exiliada espanyola. Un accident de cotxe trenca aquesta deriva emprenedora i les dificultats de salut el fan tornar a Barcelona, on mor el 1970 en un anonimat absolut.

A més, la dispersió professional dels últims anys provoca que es reparteixi, es descatalogui i es perdi bona part del seu arxiu personal, del qual es conserva només una part que es considera molt escassa. Poca fortuna per a la vasta i perllongada obra d’un innovador que impulsa definitivament el periodisme gràfic en els anys daurats de la comunicació de masses a Catalunya, abans de la Guerra Civil. Un referent cultural del primer terç del segle xx.

 


 

Referències a Internet

 

Fotografies

 

Bibliografia

  • Rosa Vilella, Maria. «La vida i l’obra de Josep Gaspar i Serra». A: Cinematògraf: Història de la Catalunya cinematogràfica. Vol. 1. Barcelona: Federació Catalana de Cineclubs, 1984.
  • González, Pablo; Antebi, Andrés; Ferré, Teresa; Adam, Roger. Repòrters gràfics: Barcelona 1900-1939. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2015, p. 136-137.

 

FSD

24/4/2022


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal