Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Retrat de Ramon Casas, 1909. Font: Museu Nacional de Catalunya.

Miquel dels Sants Oliver i Tolrà

Campanet (Mallorca), 4 de maig de 1864 - Barcelona, 9 de gener de 1920

Gèneres periodístics: Gestió i direcció  Cròniques  Orientació 

Seccions: Opinió Cultura Societat/Costums

Mitjans: Diario de Barcelona   La Vanguardia  

 

Periodista, assagista, poeta i home d’idees conservadores i esperit regeneracionista, la seva feina a la premsa destaca especialment per renovar la gestió dels diaris i deixar una empremta de rigor que canvia el sentit de la professió i els criteris de l’ofici. A més d’exercir l’articulisme amb profusió, tal com era habitual a finals del segle xix, es considera un home dedicat a la professió amb intensitat, i no només com a vehicle d’influència política davant el poder, tal com es considerava en aquell moment. En opinió d’Oliver, un diari es deu als seus lectors i té l’obligació d’orientar-los, és a dir, de proveir-los d’un argumentari per a formar una opinió pública.

Format seguint la tradició periodística del seu pare a Mallorca, no troba l’ambient necessari al Diario de Barcelona quan accepta el repte de la direcció, i l’abandona al cap de poc temps. És quan s’incorpora a La Vanguardia, gràcies a la recomanació de Joan Maragall, quan la seva empenta modernitzadora troba un camí per posar el considerat bé o interès comú com a nucli del servei d’un diari, no el fet d’aglutinar un conjunt de deixebles o companys polítics. Amb aquesta nova concepció d’un diari es manifesta l’evolució des de la premsa política pròpia del segle xix fins a la més comercial i informativa que es desenvolupa amb força a Catalunya fins a l’inici de la Guerra Civil.

Fill de família benestant, se li coneixen inclinacions literàries des de molt jove, encara com a estudiant. Quan és enviat a Barcelona a estudiar dret el 1881, comença a col·laborar amb la premsa de la ciutat publicant poemes i narracions de ficció a diferents diaris. Ara bé, a partir del 1887 consta com a redactor del diari familiar, L’Almudaina, un dels grans diaris de l’illa, fundat i dirigit pel seu pare, Joan Lluís Oliver i Sabrafín, mestre de formació i un destacat periodista que havia treballat per a El Correo de Mallorca i d’altres abans de fundar-ne un de propi. El fill coneix a L’Almudaina les primeres arts de la informació, igual que havia conegut en els cercles il·lustrats de Barcelona la satisfacció de publicar peces literàries a la premsa.

En realitat, Miquel dels Sants Oliver torna a Palma sense haver acabat la carrera, que només conclourà amb força tenacitat i dificultats el 1892. Prefereix les tasques literàries i periodístiques a l’estudi de les lleis. No el preocupa que els estudis es perllonguin. Ni tan sols es preocupa massa quan obté el títol de jurista. Continua a la feina del diari, que comparteix amb l’assessoria jurídica al consell del banc Fomento Agrícola Balear. Tanmateix, el 1897, el seu pare mor i Oliver ha de decidir què fa. No pot deixar caure el diari ni tampoc marxar de la direcció del banc Fomento Agrícola Balear, que ha assumit fa poc temps. Té trenta-cinc anys, responsabilitats familiars i es troba en una tessitura ben difícil. Fins aquell moment havia alimentat també la reflexió i l’assaig. Gràcies a diversos estudis històrics i literaris sobre Mallorca, se’l considera un impulsor del regionalisme balear, que a més defensa com una forma de modernització de les Illes en els articles que escriu al diari.

El 1903 tot canvia de cop. Desapareix de l’esfera pública des del febrer fins a finals d’any, i en poc temps, el juny de 1904, s’instal·la oficialment a Barcelona. Influeixen en aquestes decisions algun fracàs polític i algun altre d’econòmic, que implica assumir un deute important per a tota la vida. La relliscada financera propicia un canvi de vida que alhora l’enfocarà a la feina periodística a la Ciutat Comtal, on guarda contactes i amistats dels temps d’estudiant entre els defensors de la Renaixença. Hi trasllada la família el 1904 i, en certa manera, comença de nou, si bé amb l’ajut inestimable de Joan Maragall, que troba per a ell un lloc a la ciutat i feina estable a l’Ateneu Barcelonès, a més d’una tasca com a articulista al Diario de Barcelona.

Hi arriba avalat pels anys de feina a la premsa mallorquina. Oliver s’hi posa amb l’anhel professional que feia servir a L’Almudaina, i de seguida crida l’atenció en un periòdic que ha estat el més important del segle xix, però que no practica un periodisme mínimament professional i documentat. En poc temps li ofereixen dirigir-lo i Oliver ho accepta. L’emergent premsa republicana amenaça la supremacia del Diario de Barcelona, sense rumb després de la mort el 1901 del seu inspirador, Joan Mañé i Flaquer. A més, apareixen les diferències polítiques. El catalanisme recorre els nous temps i el diari no s’obre a les noves tendències burgeses. En poc temps, esclaten les diferències i Oliver surt del diari amb un grup d’importants articulistes, amb Joan Maragall al capdavant. Passen en bloc a La Vanguardia, on Ramón Godó contracta Oliver com a codirector amb una troica formada amb Ezequiel Boixet i Alfred Opisso. El 1914, Oliver participa en la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans. Finalment, el 1916 és designat director únic, càrrec que mantingué fins al 1920, any de la seva mort.

La direcció de Miquel Oliver renova La Vanguardia. Contracta nous col·laboradors, entre els quals es troba Gaziel, de qui publica les cròniques que envia des de París durant la Primera Guerra Mundial, i fa èmfasi en la persuasió informativa. Les pàgines perden articles de format llarg i guanyen informació. De fet, continua la línia liberal del diari, però l’obre a diferents versions conservadores i el diari deixa de ser definitivament un diari de partit per esdevenir un orientador social de les classes burgeses de Barcelona, una tendència que encara prendrà més importància quan Agustí Calvet, Gaziel, encapçali La Vanguardia entre el 1920 i el 1936.

No és una deriva senzilla perquè el mateix propietari sembla més còmode amb l’immobilisme conservador que amb la inclusió de noves tendències, però les novetats no només en milloren la qualitat sinó que n’incrementen els beneficis. Apareixien els primers corresponsals, enviats a París i Berlín, i les cròniques rebudes per telègraf i per telèfon aporten informacions del dia emeses des de diferents indrets. També la publicitat s’explota de forma intensa, i a la ciutat es percep que el diari retalla una part significativa de públic al Diario de Barcelona.

Miquel dels Sants Oliver mor sobtadament l’any 1920. A més de la renovació professional que aporta, deixa l’empremta dels seus articles, que normalment es publiquen els dissabtes, les «Hojas del sábado», recollides després en diferents volums. Com a assagista, Miquel dels Sants Oliver reflecteix una voluntat cívica i orientadora d’un segment social, el conservadorisme, més enllà del fet que ell se sentís maurista. Mirava de proporcionar arguments a una classe social, no als seguidors d’un partit. Aquestes dues línies de modernització, la informativa i l’aperturisme burgès, seran continuades per Gaziel a partir del 1920.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Calvet, Agustí (Gaziel). Història de La Vanguardia. París: Edicions Catalanes de París, 1971; Barcelona: Empúries, 1994.
  • Pons, Damià. El diari La Almudaina en l’època de Miquel S. Oliver. Binissalem: di7Edició, 1998. (Zitzània; 10)
  • Casassas, Jordi. Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (1814-1975). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2005.

 

FSD

24/4/2022


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal