Maria Perpinyà i Sais

Verges (Baix Empordà), 6 de desembre de 1901 - Banyoles (Pla de l’Estany), 6 de juliol de 1994

Gèneres periodístics: Cròniques  Articulisme  Orientació 

Seccions: Cultura Societat/Costums

Mitjans: El Matí   Esplai   Diari de Sabadell  

Poeta, periodista i traductora catalana, Maria Perpinyà pertany al grup de dones que a Catalunya s’incorporen a la premsa pocs anys abans de la Guerra Civil. Treballa sobretot al diari conservador El Matí i, posteriorment, al suplement il·lustrat associat, Esplai, que es publicava els diumenges. En poc temps, i gràcies a una intensa activitat periodística, assoleix una visibilitat que combina alhora amb diverses aparicions literàries en altres revistes i diaris amb poemes i relats propis. Aquesta prometedora arrencada literària s’esvaeix amb la guerra i el subsegüent canvi de règim, atès que el franquisme i el nacionalcatolicisme imperant no consideren la dona apta per al treball fora de la llar, més enllà de les cures personals. Per tant, com un bon conjunt de dones que enceten la seva vida professional a la premsa entre el 1925 i el 1935 i s’incorporen a les redaccions en un procés d’incipient normalització laboral, veu interromput l’accés professional i s’han de confinar a l’àmbit domèstic. Un bon grapat de pioneres s’esvaeix en el no-res.

De fet, a Maria Perpinyà se la pot considerar cofundadora d’El Matí, ja que hi participa des del primer moment com a periodista. Tot i això, Perpinyà es considera a ella mateixa més aviat una poeta, i per tant, aquesta intervenció a la premsa resultarà intensa però efímera. El 1934 passa a col·laborar amb el Diari de Sabadell i, un cop esclata la Guerra Civil, amb la confiscació de la premsa, la seva participació periodística s’esvaeix i ja no es recuperarà. Perpinyà torna amb la família a la seva població natal, Verges, i es concentra en la producció poètica. L’any 1948 guanya l’accèssit a la Viola d’Or en els Jocs Florals celebrats a París amb un poema d’inspiració catòlica. A poc a poc, però, entrarà en un progressiu retraïment literari que no desmereix l’esclat de producció periodística d’especial rellevància que protagonitza entre els anys 1929 i 1935, quan semblava que estava encaminada a esdevenir una brillant periodista conservadora, encara més destacada i activa, per exemple, que Llucieta Canyà a La Veu de Catalunya.

De fet, inicia la feina al diari El Matí com a traductora de textos literaris, un paper que desenvolupa durant les primeres setmanes. De seguida, però, se li encarrega a més la secció «La moda», on redacta diversos comentaris. Més endavant, la secció adreçada als nens. Aquesta irrupció progressiva als espais considerats femenins de la premsa es trencaria un temps després. La publicació del suplement il·lustrat Esplai el novembre del 1931 li permetrà completar el seu rol a l’empresa i començar a signar comentaris d’actualitat plenament personals, on mostra, amb un estil desimbolt i directe, la seva visió profundament religiosa de la realitat.

A partir del 1931, doncs, combina dues tasques de significació diversa, la pretesament femenina a certa premsa de l’època amb la reflexió més elaborada i molt més personal que portarà a terme al setmanari il·lustrat fins al 1935, on publica un seguit de quasi cent vuitanta articles en què desenvolupa un ideari democratacristià en el context de la Segona República plenament personal i de fort interès, ja que afronta les transformacions en marxa i les tensions socials del moment, un material que encara no s’ha estudiat prou.

Són els moments més notoris de la producció intel·lectual de Maria Perpinyà. Manté una imatge pública oberta, continua amb les traduccions de narracions i obres literàries, especialment del francès, participa en actes públics i en recitals poètics, a més de formar part de la secció femenina d’Unió Democràtica de Catalunya, en nom de la qual imparteix nombroses conferències.

Nascuda a Verges, es trasllada des de molt jove a Barcelona, on, com bona part de les dones que arriben al periodisme, completa els estudis amb l’aprenentatge d’idiomes. A partir del 1928 comença a publicar alguns dels seus poemes a diverses revistes, fins i tot a certs diaris, com La Nau, Catalunya Social o La Veu de Catalunya, per esclatar després com a periodista en els primers cinc anys de la dècada dels trenta, tal com s’ha explicat. El març del 1931 es casa amb l’escriptor Lluís Jordà i Cardona, amb qui tindrà tres fills. També el 1931 publica el seu primer recull de poesia, de forma que, afegit al treball a la premsa des del 1929, es pot considerar el moment de consolidació de la vida professional i literària de Maria Perpinyà. Com s’ha dit, la feina a les redaccions i la defensa pública de les seves idees no duraran més enllà de la Guerra Civil.

Davant la impossibilitat de recuperar la feina de periodista, torna a Verges. Viu retirada i, encara que escriu fins a una edat avançada, la seva feina literària té molt poca transcendència. L’any 1968 mor el seu marit i ella publica dos poemes en la publicació Les cinc branques, el 1975. El gener del 1978 Salvador Escamilla li dedica un programa des de Ràdio Miramar. Mai no recupera ni tan sols una part de la visibilitat i presència pública que va obtenir durant la Segona República.

 

Referències a Internet

• Maria Perpinyà i Sais (1901·1994). Ideari d’Art i Cultura.

 

Articles

• «Dues teories», Esplai: Revista Il·lustrada, 15 de novembre de 1931, p. 13.
• «L’amor a la casa», Esplai: Revista Il·lustrada, 29 de novembre de 1931, p. 10.
• «Actualitat espanyola», Esplai: Revista Il·lustrada, 15 de novembre de 1931, p. 11.
• «Qüestions del dia: l’acció directa», Esplai: Revista Il·lustrada, 3 de setembre de 1933, p. 1-2.

 

Bibliografia

• Mestras i Martí, Lluís Maria. «Maria Perpinyà, poetessa de l’Empordà». El Punt, 28 d’agost de 1980, p. 13-14.

 

FSD

24/4/2022