Enrique Rubio Ortiz

Alcázar de San Juan (Ciudad Real), 22 de febrer de 1920 - Barcelona, 9 de desembre de 2005

Gèneres periodístics: Cròniques  Ràdio   Televisió 

Seccions: Successos Societat/Costums

Mitjans: Solidaridad Nacional   El Caso   La Vanguardia   TVE  

Comunicador i periodista extremament popular, especialitzat en successos, Enrique Rubio representa la capacitat de generar nous espais d’interès per al públic al llarg del franquisme i la versatilitat de poder desenvolupar-los a la premsa, la ràdio i, finalment, a la televisió. Treballa sempre d’acord amb les autoritats i sense qüestionar cap poder establert, en comunió amb un sistema controlat i sense la voluntat de fer cap denúncia social, per molt que s’endinsi en el món del delicte. Amb una pàtina de populisme i el to blanc d’unes informacions que provenen sovint de filtracions policials, la tasca d’Enrique Rubio té a veure amb l’interès d’aprofundir en les parts fosques de la conducta humana i saber fer-ho sense involucrar-hi els espectadors, que senten alimentada una part de la morbositat humana i alhora poden creure que el mal i la violència no tenen res a veure amb ells, sinó que pertanyen sempre als altres, els dolents. D’aquesta manera, es produeix un apropament de l’audiència al relat negre que ni qüestiona el poder ni la naturalesa humana. El mal només pertany als delinqüents.

Enrique Rubio destaca per una llarga trajectòria d’informador, pels rellevants èxits de públic assolits i per la capacitat, gens senzilla, d’adaptar-se primer a la premsa, després a la ràdio i, finalment, a la televisió, sense perdre ni el favor del públic ni l’estil personal. Encara resulta més interessant si es considera que les primeres passes de Rubio a la premsa van tenir a veure amb l’humorisme gràfic, la seva autèntica vocació des que era un nen.

Fill d’un ferroviari, resideix poc temps a diferents localitats successives, segons hi destinen el pare. Amb quinze anys realitza la seva primera exposició de caricatures personals a Múrcia, que li permet col·locar els primers dibuixos als diaris Gol i Murcia Deportiva. Dos anys després, l’esclat de la Guerra Civil l’agafa de vacances a Catalunya i quan fa els divuit anys ingressa a l’Escola Popular de Guerra, on es gradua com a oficial d’artilleria, probablement per la qualitat en dibuixar les òrbites dels projectils. No queda clar si arriba a entrar en combat. Surt per la frontera amb França i passa una temporada a les platges d’Argelers de la Marenda. D’alguna manera el fan tornar, i passa diverses temporades en camps de concentració, on pateix un autèntic perill de ser afusellat en qualsevol moment. Finalment, és alliberat del camp i empresonat. Un cop complerta la condemna, intenta seguir els passos del pare, als ferrocarrils, i troba una plaça de telegrafista que li permet revifar la feina de les caricatures i, gràcies a més recomanacions oficials, començar a col·laborar amb la premsa, per exemple a Amanecer, de Saragossa, i La Prensa i Solidaridad Nacional, de Barcelona, ciutat on s’instal·la.

Precisament en aquest últim diari rep un dia l’encàrrec de cobrir un incident amb una artista molt popular, la coneguda com a Bella Dorita, perquè l’encarregat de la secció està malalt, i Rubio ja no deixaria la secció ni el punt de vista, la informació policial. Quan uns anys després apareix el setmanari El Caso s’hi incorpora, però un cop arriba a ser redactor en cap prefereix crear la seva pròpia publicació, ¿Por Qué?, que dirigeix al llarg de quinze anys. Totalment subjugat per les possibilitats d’aquesta mena d’informació, col·labora amb la ràdio des del 1947 amb intervencions en diferents programes i emissores, fet que demostra que entén perfectament com els diferents mitjans col·laboren entre ells per posar en primer pla un determinat tipus d’informació, en aquest cas l’associada amb els crims i els delictes. De fet, Enrique Rubio crea amb la seva feina un estil i sobretot una manera d’entendre els successos amb un populisme de perfil baix, certa bonhomia i gran impacte emocional.

Finalment arriba a la gran premsa i també a la televisió, de la qual es converteix en un pioner. Treballa entre 1959 i 1979 en diversos programes. Un dels més recordats és Investigación en marcha. Participa a Protagonistas, amb Luis del Olmo, i a La Vanguardia Española, entre d’altres. Tanmateix, la fórmula sensacionalista de sorprendre el públic amb crims d’una cruesa calculada o erigir-se en una mena de defensor del ciutadà perquè l’ensenya a defensar-se especialment dels lladres murris i de la picaresca, no troba una continuïtat. Tant l’assumpte informatiu com el tractament periodístic envelleixen a partir dels anys vuitanta, tot i que Enrique Rubio disposa d’un públic fidel que confia en ell i li agraeix el tractament blanc de les investigacions policials.

Fet i fet, Rubio acumula una trajectòria de cinquanta anys d’informació, un estil d’autor i una obra que va tenir un gran èxit. A més, va continuar dibuixant caricatures, de les quals de tant en tant feia alguna exposició. Quan li arriba el moment, no accepta la jubilació i encara treballa fins a fregar el final de segle com a convidat de diferents magazins, fins i tot a les televisions autonòmiques i les privades. A TV3, participa en Picaresca Club i Cas obert (1995-1998). A Telemadrid (1996-1998) i a Antena 3 (1998-2000) estén encara més la seva feina, com si no sabés fer un pas enrere. Entre tots, potser el treball més famós resulta la «La timoteca nacional», un recull de dues mil estafes adreçades al ciutadà que Rubio identifica al llarg de la seva llarga trajectòria professional.

 

Referències a Internet

• Domingo Marchena. «Un periodista apasionado». La Vanguardia, Vivir, 10 de desembre de 2005, p. 11.
• Josep Sandoval. «Un manchego curioso». La Vanguardia, Revista, 28 d’octubre de 1995, p. 4.
• Domingo Marchena. «El peor viaje de Enrique Rubio». La Vanguardia, 30 d’octubre de 2020.
• Tomás Sastre. La timoteca nacional. Las vidas de Enrique Rubio. Projecte documental.
• Investigación en marcha: «El timo del televisor». RTVE, 1 de gener de 1970 (5 min).
• «Fem memòria: Investigación en marcha». RTVE, 16 de febrer de 2010 (15 min).
• Glòria Serra. «Duros a cuatro pesetas». La Vanguardia, 30 d’agost de 2021.
• Víctor M. Amela. «Yo iba de muerto en muerto…». La Vanguardia, 27 de juliol de 2004, p. 68.

 

Articles

• «Un genio cósmico y cómico», La Vanguardia, Vivir, 19 de gener de 2004, p. 9.
• «Europa lucha contra los ladrones», La Vanguardia, Fin de semana, 15 d’abril de 1979, p. 1.
• «Las manos de Montserrat Doménech», La Vanguardia, Fin de semana, 3 de febrer de 1980, p. 4.
• «Acerca de las cajas fuertes», La Vanguardia, Fin de semana, 2 de març de 1980, p. 4.
• «Policía española. Grandes hombres con pocos medios». La Vanguardia, 20 de març de 1980, p. 5.

 

 

FSD

9/3/2023