Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Als tallers de La Vanguardia. Fotografia de Guillem Huertas publicada a Capaçalera el 1999.

Horacio Sáenz Guerrero

Logronyo (La Rioja), 21 de novembre de 1921 - Dénia (Alacant), 30 d'agost de 1999

Gèneres periodístics: Cròniques  Gestió i direcció  Corresponsal 

Seccions: Societat/Costums Política Local

Mitjans: La Vanguardia  

 

Periodista de llarga trajectòria i una única empresa, dirigeix La Vanguardia entre els anys 1969 i 1982. En aquests anys protagonitza la transformació del rotatiu al llarg de la Transició, quan la capçalera, encara La Vanguardia Española, afronta una profunda crisi de credibilitat després d’haver passat tot el franquisme com un dels diaris privats més afectes al règim i trobar-se, als anys setanta, en competència directa amb els diaris de nova planta que apareixen al mercat, com El País, El Periódico de Catalunya o l’Avui, per exemple, que es presenten com a democràtics i canvien el paradigma i les rutines informatives. Horacio Sáenz porta a terme una part d’aquesta delicada transformació industrial, periodística i política, que normalment es resumeix en la simbòlica retirada de l’adjectiu «española» de la capçalera, que es porta a terme el 1977, després de trenta-vuit anys de presència, des del gener del 1939, quan les tropes franquistes entren a Barcelona.

Per tant, es considera Horacio Sáenz Guerrero el primer dels directors reformistes que modernitzen la immensa i anquilosada maquinària d’una empresa periodística que, acostumada, gràcies a les subscripcions i a la publicitat que publicava, a disposar de la meitat del mercat català de la premsa, passa a haver de competir per sobreviure. De fet, altres diaris històrics de la ciutat, com el Diario de Barcelona (1792-1994), El Noticiero Universal (1888-1985) o El Correo Catalán (1876-1985) no superen la transformació tecnològica i d’audiències que es desenvolupa als anys vuitanta i desapareixen.

Horacio Sáenz neix a Logronyo, però la família s’instal·la a Barcelona el 1929, quan el nen té vuit anys. El seu pare havia treballat al diari La Rioja i ara troba feina a El Noticiero Universal. Tot i que volia ser metge, finalment prova sort amb el periodisme. Fa una primera feina en una agència de notícies que treballa en exclusiva per a l’Alemanya nazi. Alhora, treballa per a un setmanari. Passa les proves per ser acceptat a la professió, bàsicament doctrinals i polítiques, a Madrid. Pensa a millorar la feina i finalment tria La Vanguardia Española, millor que el Ciero, per un consell de Jaime Arias, que troba la redacció del diari vespertí massa envellida perquè un jove de vint-i-un anys trobi el camí. L’any 1942 comença al diari del carrer de Pelai sense gaire convicció, com una forma de guanyar diners per a la família fins que el germà gran acabi els estudis de medicina, que després cursaria ell. La feina a la redacció, però, el captivarà a poc a poc. Era una redacció amb poques persones i poca dedicació, ancorada en la repetició de discursos oficials i amb poca intenció informativa. Acostumat a treballar en diferents assumptes i mogut per la diligència de resoldre problemes, li troben de seguida una secció. Cinema, local... Elabora peces sobre conferències, successos, informació de tota mena. Més endavant s’encarrega del rotogravat i la resta arriba pel seu propi pes, fins i tot la primera col·laboració externa a Destino, que ja acull una bona part dels redactors del diari.

Sáenz Guerrero encarna una certa imatge de resolució i modernitat que encara s’accentua més perquè parla anglès i aconsegueix un permís per estudiar l’ofici a diversos diaris nord-americans durant sis mesos. En tornar de l’estada, assoleix un acord amb el The New York Times el 1955 per publicar els seus articles al diari, un dels primers indicis de modernització que endegaria al diari, sempre amb una discreció i frugalitat personals que el fan defugir de qualsevol conflicte. L’escalada professional el converteix en redactor en cap i el 1961 és nomenat sotsdirector adjunt, amb Manuel Aznar de director.

Gràcies als contactes amb la premsa nord-americana, col·labora com a corresponsal del The New York Times. El 1969, quan mor Xavier de Echarri, és nomenat finalment director per la família Godó, una novetat en aplicació de la recent Llei de premsa del 1966, que restitueix a les empreses i als propietaris la capacitat de nomenar els directors dels seus mitjans informatius. Fins aquell moment, era el Ministeri d’Informació el que directament nomenava els directors de la premsa pública i privada.

El seu mandat es caracteritza per una modernització liberal i certa complicitat amb el catalanisme cultural que irromp al tardofranquisme. També per la consolidació en un mercat que el diari domina àmpliament, fins i tot a la resta d’Espanya, i per la incorporació de noves signatures i punts de vista ideològicament més diversificats. Tot i això, el diari seria sacsejat per les dificultats econòmiques al llarg dels anys setanta per la competència dels diaris de nova planta, com s’ha explicat abans, i perquè l’empresa està clarament sobredimensionada i no és prou àgil per afrontar les necessàries i profundes transformacions productives.

Home de conviccions conservadores però alhora pragmàtic i resolutiu, és succeït per Lluís Foix en el càrrec el 1982. Sáenz Guerrero passa a ser conseller del diari. Col·labora a diverses tertúlies a la COPE i també a RNE. També forma part del consell d’administració de certes empreses, com Segura Viudas, del grup Rumasa. Entre altres premis, el 1987 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1988 és guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats en reconeixement de la tasca aperturista que porta a terme al diari.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

 

FSD

24/4/2022


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal