Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentaciˇ Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Al Palau de la Generalitat, entre 1932 i 1936. Autor: Josep Maria Sagarra i Plana, Arxiu Nacional de Catalunya.

┴ngel Samblancat Salanova

Graus (Osca), 1 de maig de 1885 - Ciutat de MŔxic, 24 de febrer de 1963

Gèneres periodístics: Articulisme 

Seccions: PolÝtica Opiniˇ Societat/Costums

Mitjans: La Lucha   El Diluvio   La Publicidad  

 

Periodista, advocat, activista i escriptor d’inspiració anarquista que dedica la seva vida a la utopia d’assolir una societat sense classes ni diferències socials, autogestionada pels mateixos ciutadans i ciutadanes en la qual tothom tingui reconegudes les necessitats, les habilitats i els mèrits. Per portar a terme el seu projecte polític, fa servir la premsa com a element propagandístic de les seves idees, en una posició revolucionària comuna a les forces democràtiques que pretenen canviar les condicions de vida de la majoria de la població, francament deplorables, a començaments del segle xx. Aquest esforç implica, fins i tot, una part de la burgesia, especialment la més menestral, com en el cas d’Ángel Samblancat.

La seva família és carlina i propietària d’una fonda a Graus, Osca. El pare l’inscriu en un seminari, a Barbastre, on destaca per la seva capacitat intel·lectual, de manera que passa al noviciat de Cervera, més a prop de Barcelona, ocasió que el jove aprofita per a escapar-se a casa del seu germà José, veí de la Ciutat Comtal, que l’acull i se’n preocupa. Estudia dret i de seguida busca on expressar les seves ànsies de llibertat i república. Ho fa en el diari El Ribagorzano (1904-1924), de Graus, on rep felicitacions de part de Joaquín Costa. També escriu a La Publicidad i El Intransigente, de Barcelona, i una denúncia oficial l’obliga a exiliar-se durant uns mesos a París entre el 1912 i el 1913. Els problemes amb la justícia es repeteixen i quan torna passa alguns períodes a la presó. Signa el manifest fundacional del Bloc Republicà Autonomista i també funda el setmanari La Lucha i Los Miserables (1913-1915). En aquests moments entra en contacte amb altres republicans aragonesos, escriptors revolucionaris, com Ramón Acín, Felipe Aláiz i Joaquín Maurín. Editen Talión (1914-1915) a Osca.

Un any després comença la que serà la primera gran aventura periodística com a col·laborador del diari El Diluvio des del 1918 fins al seu tancament, el 1939. Serà una excepció perquè, en general, Ángel Samblancat viu en una successió de declaracions, articles i fins i tot direccions puntuals de tota mena de diaris, setmanaris i publicacions que van des del republicanisme liberal fins a l’anarcosindicalisme més extrem. A més, als anys vint es dedica, com tants altres publicistes, a la publicació de relats amb intencions moralitzants, de denúncia social o de proselitisme. Alhora continua amb la seva col·laboració a El Diluvio i els estudis de dret, que només conclou el 1930.

Amb l’arribada de la Segona República, la seva carrera política s’institucionalitza. Forma part de la Conferència d’Esquerres i acaba a les llistes d’Esquerra Republicana per a les eleccions constituents del juliol de 1931. Quan dona suport a les primeres vagues revolucionàries que segueixen la formació de les Corts de Madrid, és acusat per José Ortega y Gasset, també diputat, de portar a terme la política del «porc senglar». Samblancat aprofita el nom per a la capçalera d’una nova publicació, El Jabalí, clarament antigovernamental, i per identificar-se irònicament al Parlament amb els seus companys de bancada.

Escriptor abrandat, grandiloqüent i molt eficaç en els debats, escriu amb un estil extremament oral, amb frases curtes i moltes exclamacions, de forma que els textos de vegades semblen redactats per a una tribuna, per ser declamats o llegits en públic. Inclouen dites i segons sentits, de vegades jocs fonètics i altres eines per cridar l’atenció de l’auditori. Molt més exclamatius que argumentatius, volen encendre les consciències per simpatia de sentiments, de manera senzilla i directa, una apel·lació a les ferides compartides de la classe treballadora.

Tot i això, no és només un agitador. Traductor de diversos idiomes, Samblancat desenvolupa un seguit d’aprenentatges polítics i comunicatius de forma autònoma, per assaig i errada, i els porta a terme. No és, tanmateix, ni un home d’acció en el sentit revolucionari del terme ni un polític de planificació i gestió. Desconfia de la moderació i la reflexió. Prefereix l’exaltació, el moment màgic d’expansió del coneixement, quan les utopies semblen a punt d’assolir-se. Per això demana sempre determinació i claredat, per això la República li sembla covarda, desmaiada, perduda en inútils moviments a favor de les llibertats polítiques burgeses.

L’agost del 1936 encapçala un escamot anarquista i controla l’Audiència de Barcelona. Organitzen els tribunals populars i, gràcies als seus estudis en dret, arriba a presidir-ne un. Dicta algunes sentències de mort contra els sollevats el 19 de juliol i és nomenat magistrat del Tribunal de Cassació. Segueix publicant amb força regularitat a El Diluvio, on es pot resseguir l’evolució del seu pensament polític al llarg de vint anys. Deixa de fer-ho només quan el diari passa a les mans de la UGT, el 1938.

El gener del 1939 travessa la frontera amb la seva esposa, Carmen Pérez, i les seves tres filles, Hada, Dora i Niobe. Viuen tres anys a Montpeller i viatgen a Mèxic el març de 1942. L’Ángel té cinquanta-vuit anys. A la ciutat asteca, continua la seva tasca periodística i literària, però sense la fondària ni la intensitat anteriors. Tampoc no segueix de la mateixa manera la seva activitat política i jurídica. Es redueix la producció literària, que es decanta cap a la ficció. Treballa com a corrector d’estil i traductor, ja sigui del francès o del català. També imparteix classes i col·labora als diaris mexicans España Libre i El Nacional. Deixa força material inèdit.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

 

FSD

24/4/2022


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal