Rafael Tasis i Marca

Barcelona, 9 de març de 1906 - París (França), 4 de desembre de 1966

Gèneres periodístics: Articulisme  Crítica  Orientació 

Seccions: Cultura Societat/Costums Política

Mitjans: La Publicitat   Mirador   Pont Blau   La Nostra Revista   Serra d’Or  

Escriptor, periodista, polític, llibreter i gerent d’una impremta familiar, Rafael Tasis viu amb molta intensitat una trajectòria plena de reflexió literària, política i social en defensa de la cultura catalana, que tindrà en l’articulisme l’essència del seu projecte. De fet, treballa en dos moments clarament determinants per a la cultura catalana. El primer és durant la Segona República, quan el català lluita per créixer i arribar als diferents sistemes de comunicació de masses, un idioma en expansió, però alhora embrionari per a les indústries lligades a la cultura. Encara més determinant serà la segona etapa de la vida de Tasis, després de la derrota de la República, quan l’escriptor i activista experimenta les penúries de l’exili i s’imposa una tasca de supervivència lingüística que per a ell es desenvolupa en dos trams, durant l’exili a París, entre el 1939 i el 1948, i després sota la repressió franquista, un cop torna a Barcelona, on s’esforça a trobar un primer arrelament cultural del català en espera de temps millors. Per aconseguir-ho, lluita per mantenir la relació entre els catalans de l’interior i els que viuen a l’exili.

En aquestes profundes lluites polítiques d’arrel cultural, Rafael Tasis fa servir els mitjans d’informació com a eines de reflexió col·lectiva, històrica, sempre en defensa del desenvolupament del català com a idioma modern. Des que debuta a La Publicitat el 1929, com a crític literari, no té altre objectiu que enfortir l’aparell mediàtic que necessita la llengua per a sobreviure i desenvolupar-se en les noves xarxes i estils comunicatius del segle xx.

Rafael Tasis neix en una família propietària d’una impremta. Sense més estudis que els comercials que li calien per portar endavant el negoci familiar, el jove Rafael lluita per obtenir un destí lligat a la predisposició que sent des de ben jove per la literatura i les lletres. Amb setze anys col·labora amb dues revistes infantils, La Mainada i L’Estevet. Devora encuriosit qualsevol paper imprès que trobi, com farà tota la seva vida. Participa en el negoci familiar, però es deleix per afegir-se al debat cultural i mira de sumar-s’hi. El seu primer pas serà una col·laboració amb La Publicitat que obté el 1929. Hi publica una columna de crítica literària. Aquesta dedicació intensifica la seva formació autodidacte per comentar l’obra publicada en català, original o traduïda, a la recerca de la normalització que el mercat de les lletres catalanes, encara massa incipient, no ha assolit.

Un any després dobla la feina de col·laboració gràcies a la secció de Mirador «Les lletres». A partir del 1934, a més, repassa a La Publicitat algunes obres dels escriptors catalans joves que destaquen. Amb aquestes aportacions, assoleix una primera projecció pública com a comentarista cultural. Practica un catalanisme pedagògic, àvid de saber i d’eixamplar el mercat català, que intenta encoratjar amb el seu entusiasme.

No és un professional, però. No viu del periodisme. Les obligacions familiars no li permeten dedicar-se del tot a les tasques de la cultura: els articles, les lectures, els estudis, les obres de divulgació, la correspondència. De fet, no ho serà mai, un periodista que visqui de la professió. Desenvolupa una immensa capacitat de treball per poder arribar als diferents projectes que li generen la multiplicitat d’interessos que persegueix. Escriu amb rapidesa i precisió durant les hores que li deixen lliures les obligacions comercials. Destaca, en aquests anys, l’esforç per divulgar la història de Catalunya i el de recollir en dos llibres l’estat actual de la novel·la catalana.

Així i tot, intensifica i evoluciona la seva tasca als diaris. Arrossegat pel debat polític, lluita per comprometre els lectors. La reflexió de la cultura esdevé una participació política activa. Sempre en l’òrbita d’Acció Catalana Republicana, se sent convocat a la participació pública i fins i tot arriba a acceptar obligacions dins la Generalitat de Catalunya ja durant la Guerra Civil, quan és nomenat el 1937 director general de Serveis Correccionals i de Readaptació.

En perdre la guerra, Rafael Tasis s’exilia a París. Lluny del desànim, continuarà ara amb l’objectiu de resistir la repressió, denunciar el franquisme i establir vincles entre els catalans exiliats a diferents indrets del món. Fa aquesta feina alhora que ha d’alimentar la família, la dona, dos fills i un de nou que hi arriba, i no té més eines que la seva cultura. Per exemple, tradueix catorze novel·les de Georges Simenon, imparteix classes d’espanyol i fa de locutor de la ràdio francesa per a l’Amèrica del Sud. A banda dels treballs «alimentaris», redobla, ara més que mai, l’objectiu patriòtic i publica nombrosos articles escampats per la majoria de les diferents revistes que publiquen els exiliats catalans. D’aquesta manera, la seva signatura apareix sovint a El Poble Català (París) fins que es deixa de publicar, el 1940. També a La Nostra Revista, La Nova Revista i, especialment, a Pont Blau (les tres publicades a Ciutat de Mèxic de forma consecutiva), a Xaloc (Santiago de Xile) o a Catalunya (Buenos Aires), entre d’altres.

No abandona París quan hi entren les tropes alemanyes a la primavera del 1941. La família continua a la ciutat fins al 1948; Tasis s’ocupa de relligar la resistència catalana exterior a través dels seus articles. En aquests anys, confessa a la correspondència amb el seu amic Odó Hurtado que se sent, sobretot i ara més que mai, periodista, atès que, els articles, a més de la lluita contra el franquisme i contra l’opressió, miren de mantenir les diverses colònies d’exiliats tan informades com sigui possible.

Tanmateix, un seguit de circumstàncies adverses el convencen de tornar a Barcelona. Primer, la mort del seu pare i la necessitat de fer-se càrrec del negoci familiar. A més, la seva família ha quedat retinguda a Espanya durant una visita per un problema administratiu amb els passaports. Per no esmentar, és clar, l’enyorança profunda que sent. Torna el 1948. Un cop a Barcelona, viu a la seva pell les dificultats de moure’s sota la censura i el control del franquisme, sovint amb policies destinats a vigilar els actes culturals per evitar excessos verbals. Ara bé, l’activisme irrefrenable de Tasis no troba aturador. Es manifesta sempre a partir del temps sobrant de la feina familiar, temps en què pot mantenir una producció que arriba al teatre, la novel·la (fins i tot de gènere noir), les traduccions i l’assaig.

No deixa en cap moment de lluitar per mantenir el contacte amb l’exili, i per tant, continua amb el seu articulisme, ara sota el pseudònim Pere Bernat o Blanquerna per protegir-se. Convida Joan Fuster a incorporar-se al debat en aquestes publicacions per mostrar a l’exterior els petits canvis que s’apunten en l’ambient cultural intern. Enriquit pel coneixement real de la situació interior, la feina de Tasis amb els catalans que romanen exiliats es fa encara més intensa, en especial a Pont Blau, on publica més sovint. A més, es dedica a crear lligams discrets o permanents entre els escriptors i intel·lectuals catalans actius, amb les precaucions necessàries, mentre es produeixen alhora algunes friccions amb aquells escriptors catalans que ara han fet del castellà l’idioma professional.

A banda, destaca especialment una tasca gegantina que emprèn de la mà del col·leccionista de premsa catalana Joan Torrent. Fa servir els seus arxius per endegar una Història de la premsa catalana que l’editorial Bruguera, sota l’afany extern de l’editor Joan Agut, publica el novembre del 1966. L’obra, editada luxosament en dos volums, constitueix un triomf cultural i històric que Tasis completa en poc més d’un any de feina intensa. En poc temps, esdevé indispensable per al coneixement de la impremta i l’edició periòdica en català.

No hi hauria temps per a gaires complaences. Rafael Tasis mor de forma sobtada, d’un infart, a París el 1966, a l’hotel, només unes setmanes després de presentar Història de la premsa catalana a Barcelona. Hi havia anat per assistir a la presentació d’un llibre. La seva filla Maria Teresa, l’única persona de la família que disposava d’un passaport vàlid en aquell moment, ha d’anar-hi a buscar el cos i el porta cap a casa.

Resulta una mort prematura no només perquè encara era un home molt actiu que catalitzava el catalanisme cultural amb la seva energia, tot i els seixanta anys que acabava de fer, sinó perquè no va poder tenir temps de fruir ni els primers èxits de la cultura catalana durant el tardofranquisme ni tampoc l’enfortiment experimentat per la llengua després de la mort del dictador.

El seu fons personal es troba dipositat a la Universitat Autònoma de Barcelona. Està format per part de la documentació personal i professional, en especial manuscrits d’obra pròpia, correspondència, documentació professional i personal. Recull quasi tres mil documents, dels quals dues terceres parts són cartes.

 

Referències a Internet

• Arturo Llopis. «La prensa catalana ya tiene historia». La Vanguardia Española, 6 d’octubre de 1966, p. 49.
• Baltasar Porcell. «Un gran trabajador». La Vanguardia Española, 6 de desembre de 1966, p. 30.
• Rafael Tasis. La literatura catalana a Internet. Universitat Oberta de Catalunya.
• Joan Fuster. «Rafael Tasis». Destino, 18 de febrer de 1967, p. 51.
• Rafael Tasis. Fons personal. Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat d’Humanitats.

 

Articles

• «Maria Teresa Vernet», La Publicitat, 6 de març de 1934, p. 2.
• «Falles d’una literatura. Variacions sobre la novel·la», Mirador, 27 de setembre de 1934, p. 6.
• «La humilitat necessària», El Poble Català (París), 24 de novembre de 1939, p. 3.
• Blanquerna [Rafael Tasis], «Número mil de Destino», Pont Blau (Mèxic), febrer de 1957, p. 49-51. Reproduït a la revista Núvol, 24 d’abril de 2016.
• «Sobre un cert terrorisme en les lletres i les arts d’avui», Serra d’Or, febrer de 1963, p. 52-53.

 

Bibliografia

• Bacardí, Montserrat; Foguet, Francesc (ed.). Diari íntim: Escrits autobiogràfics. Barcelona: A Contravent, 2011.
• Bacardí, Montserrat; Foguet, Francesc (ed.). Les raons de l’exili. Valls: Cossetània, 2012.
• Corretger Sàez, Montserrat. «Rafael Tasis, periodista». A: Bacardí Tomàs, Montserrat; Foguet i Boreu, Francesc; Àlex Martín Escribà (ed.). Rafael Tasis (1906-1966), cinquanta anys després. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2016, p. 23-51.

 

FSD

24/4/2022