Antoni Vilà-Bisa (Crítias)

Vilassar de Mar (Maresme), dia desconegut mes desconegut 1888 - Barcelona, dia desconegut mes desconegut 1965

Gèneres periodístics: Cròniques  Crítica 

Seccions: Esports Societat/Costums

Mitjans: L’Esport Català   La Publicitat  

Format com a marí mercant, Antoni Vilà-Bisa, més conegut pel pseudònim Crítias, va excel·lir com a periodista en incorporar a la llengua catalana l’àrid llenguatge especialitzat d’un esport amb tants termes tècnics i d’argot com és la boxa, tot i que també va conrear incidentalment la crònica de ciclisme. Va ser la seva afecció a la boxa l’esperó que el va empènyer, molt jove encara, cap a la pràctica professional del periodisme, professió en la qual exerciria diverses tasques, funcions i responsabilitats, sobretot durant la Generalitat republicana i en els anys de la guerra del 1936-1939.

Va iniciar-se com a redactor d’esports de La Publicitat, diari que dirigiria entre 1937 i 1938. Juntament amb el periodista Vicenç Bernades va fundar L’Esport Català l’any 1925. Antoni Vilà fou cap de premsa de la Generalitat de Catalunya, càrrec en el qual fou successor del seu germà Joaquim, mort en un dels bombardeigs franquistes sobre Barcelona. Després d’un breu exili a França, Antoni Vilà-Bisa tornà a Catalunya, on va fer treballs de traducció i va publicar llibres amb el pseudònim Fabricio Valserra.

La carrera periodística d’Antoni Vilà-Bisa es va forjar en un diari de prestigi, La Publicitat. Hi va treballar des que el periòdic fou catalanitzat del tot, l’any 1922. Amb el pseudònim Crítias va començar a publicar-hi ressenyes, comentaris i crítiques de boxa que ben aviat es farien famoses per l’estil innovador i acurat (estil que era excepcional aquí en el marc del periodisme esportiu del seu temps), i pels coneixements experts que l’autor tenia d’aquest esport, coneixements que tampoc no eren habituals a Catalunya entre els periodistes d’aquella època. La fórmula magistral de Crítias era la capacitat, encara no freqüent llavors, de conjuminar el saber molt especialitzat en un esport amb una prosa amena, afinada, fluïda i reeixida.

L’èxit assolit per Crítias amb les cròniques de boxa el menà a deixar la marina mercant i a professionalitzar-se en el món de la premsa, fins al punt d’esdevenir, l’any 1925, el director fundador del setmanari L’Esport Català, periòdic en el qual va publicar les seves millors peces periodístiques. En aquesta publicació Antoni Vilà-Bisa va aplegar una bona colla de joves periodistes que destacaren en l’especialització esportiva i en altres modalitats professionals, com van ser els casos de Vicenç Bernades (que havia col·laborat amb ell en la fundació del setmanari), de Joaquim Ventalló (el primer que a Catalunya va narrar per ràdio partits de futbol), de Xavier Regàs i de Just Cabot.

El periòdic L’Esport Català va tenir una vida curta. L’octubre del 1927 sortia el darrer número. Crítias, però, no havia deixat La Publicitat, diari en el qual va continuar de redactor fins que fou nomenat director de la redacció en els darrers anys de la guerra provocada pel cop d’estat de militars i elements de dretes. Una dada significativa és que el mateix dia (18 de juliol de 1936) en què s’estenia la subversió militar franquista des del Marroc i que esclatava la revolució anarquista a Catalunya, en el diari La Publicitat sortia una crònica de ciclisme d’Antoni Vilà-Bisa titulada «Cañardo pot guanyar la Volta», una mostra que els diaris responsables no renunciaven a la informació esportiva malgrat les maltempsades. També durant els anys d’aquella contesa que va trasbalsar tantes coses, Antoni Vilà va ser cap de premsa de la Generalitat de Catalunya, càrrec en el qual succeí el seu germà Joaquim, caigut en acte de servei professional periodístic durant un bombardeig feixista contra la ciutat de Barcelona.

L’any 1939 el periodista Antoni Vilà va cloure per força, com tants d’altres, la seva brillant carrera periodística. Retornat de l’exili el 1940, sense poder exercir el periodisme, va haver de recuperar la seva inicial formació nàutica, fins a esdevenir director gerent dels remolcadors i pràctics del Port de Barcelona.

Crítias va introduir en la periodística esportiva en català el comentari culte de boxa. Les peces periodístiques eren, però, més informatives i crítiques que no pas literàries, com ho eren els aforismes periodístics de Llorenç Villalonga en el magazín Brisas mallorquí o com ho serien les de Nèstor Luján en el setmanari Destino. En aquest tret rau, precisament, el valor històric del seu treball. Crítias va excel·lir en l’adaptació al català periodístic de la densa complexitat de neologismes i de termes d’argot, i de les formes d’explicar i descriure els moviments en els combats dels boxadors en els rings.

L’experimentació literària, en articles que tenien la boxa com a pretext, vindria més tard, amb altres personalitats catalanes de la ufana periodística renovadora de mitjan segle xx, període en què la boxa havia esdevingut un important esport i espectacle de masses. Josep Maria de Sagarra, per exemple, va dedicar una de les seves millors columnes en el setmanari Mirador a l’ambient d’un combat de nit a la plaça de toros barcelonina de les Arenes. Llorenç Villalonga, en castellà, va afinar la seva mordaç i displicent ironia aristocràtica a propòsit de la boxa, dels boxadors i del seu públic masculí i femení, en algunes peces molt breus, de la secció «Pousse-café», que va publicar a la revista Brisas, de Mallorca, entre el 1934 i el 1936. Nèstor Luján, en el setmanari Destino, que anava fent forat en el trist periodisme espanyol de la postguerra, va conrear també, admirablement, la periodística del boxar, entesa, com en els casos de Crítias, Sagarra i Villalonga, en la seva dimensió d’element genuí de l’univers social de la modernitat inquieta o de l’esnobisme exquisit. Aquestes experiències en l’àmbit de la catalanitat enllacen amb aquella tendència contemporània del periodisme literari mundial que absorbeix la mitologia de l’esport per integrar-la en la valoració de l’univers social i cultural de la vida quotidiana. Moltes peces periodístiques d’Italo Calvino, Ernest Hemingway, Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez i Manuel Vázquez Montalbán, com la dels nostres clàssics ja esmentats i d’altres coetanis catalans (Josep Pla, Eugeni Xammar, Carles Soldevila, Carles Sindreu), s’arrengleren en aquest corrent que incorpora les notes d’esport com un ingredient substanciós de l’ànima social contemporània.

Sense abdicar un cert gust pel text acurat i per una certa correcció estilística, Crítias es proposava, simplement, aportar una informació fonamental sobre el que passava en les vetllades de boxa en una Barcelona en què aquest esport estava de moda. Crítias resolia, amb un llenguatge planer, les dificultats de lèxic i d’expressió que plantejaven la descripció i avaluació d’un esport com la boxa, que és aparentment primari, però que, en realitat, està encotillat per una reglamentació molt estricta, que fixa amb precisió els límits d’un joc violent, basat, essencialment, en les accions combinades i calculades d’atac i de defensa.

L’escola periodística d’Antoni Vilà-Bisa, Crítias, es va estroncar, com la d’altres, durant el llarg període eixorc de la periodística en català de la postguerra espanyola, sotmesa a una dictadura devastadora en tots els àmbits. Moltes de les solucions de la prosa esportiva de Crítias encara no han estat superades en la nostra llengua, tot i que, en aquest cas, no és fàcil comparar, entre altres motius perquè la boxa no catalitza des dels anys cinquanta les emocions col·lectives que desvetllava en l’època que era un esport que interessava un públic molt ampli i heterogeni.

 

Referències a Internet

• Casasús, Josep Maria. «Catalan classics of sports journalism». Annals del Periodisme Català, núm. 20 (1992).

 

Articles

• «Jack Dempsey, Jack Kearns i Tex Rickard», L’Esport Català, 19 de maig de 1925, p. 9.
• «El punch», L’Esport Català, 7 de juliol de 1925, p. 10 i 11.
• «Acotacions al combat Gironès-Miller», La Publicitat, 24 de febrer de 1935, p. 10 i 11.
• «Quants rounds durarà Max Schmeling enfront de Joe Louis?», La Publicitat, 18 de juny de 1936, p. 1 i 7.
• «Cañardo pot guanyar la Volta», La Publicitat, 18 de juliol de 1936, p. 8.

 

Bibliografia

• Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 231-235.

 

JMCG

10/3/2023