Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Núria Vilaplana al seu estudi, 1978. © Pilar Aymerich

Núria Vilaplana i Boixons (Núria Pompeia)

Barcelona, 2 de maig de 1931 - Barcelona, 25 de desembre de 2016

Gèneres periodístics: Ninotaire  Cròniques  Gestió i direcció 

Seccions: Opinió Societat/Costums

Mitjans: Triunfo   Por Favor   La Vanguardia  

 

Il·lustradora, ninotaire i escriptora, Núria Pompeia s’incorpora al periodisme a finals dels anys seixanta, quan enceta la seva activitat artística i professional un cop ha estat mare de cinc fills i se separa del seu marit, Salvador Pàniker. Per tant, fer de la il·lustració una feina té a veure amb un procés de rebel·lió contra la situació domèstica de les dones sota el franquisme que Vilaplana critica amb fermesa i ironia a la seva obra, on es mostra com una pionera del feminisme a la premsa dels anys seixanta del segle passat.

Vilaplana pertany a una part de la burgesia que es forma després de la Guerra Civil, en part il·lustrada i democràtica. Comença la reflexió artística amb la intenció de denunciar un masclisme que lliga les dones a la cura dels fills, segons els principis del nacionalcatolicisme que encara referma el patriarcat tradicional. Per tant, critica la classe social a la qual pertany i se situa clarament en l’antifranquisme, tot i que la seva crítica contra l’intens masclisme dels anys seixanta i setanta inclou també els homes considerats progressistes o fins i tot revolucionaris, segons ella tan imbuïts de la cultura patriarcal com els conservadors.

Es dedicarà una dècada llarga a la il·lustració a la premsa, una arrencada intensa que porta a terme de forma molt significativa, però no única, a les revistes Triunfo i Por Favor, on assoleix una primera identitat gràfica per a la qual fa servir el pseudònim que la farà famosa, Núria Pompeia. A continuació d’aquest intens tret de sortida, pel qual és considerada avui una pionera del còmic, esdevé alhora escriptora i editora a la premsa. Anys després es dedicarà també a la gestió cultural, i la tasca com a dibuixant queda en certa forma subsumida en altres dedicacions i concentrada en una primera etapa de la seva feina. Tot i això, el seu treball com a il·lustradora i humorista a la premsa resulta un cas extraordinari perquè és l’única dona que gosa dibuixar la vida de les dones i per la visió crítica i innovadora amb què treballa.

Núria Pompeia publica les seves primeres vinyetes a Oriflama el 1969, a prop ja dels quaranta anys. Quedaven molt enrere els estudis d’art realitzats a l’Escola Massana de Barcelona, però no era el seu debut com a il·lustradora, ja que havia publicat a França un llibre amb il·lustracions el 1967, Maternasis, on posa en pràctica el dibuix de traç prim, sense color, fet amb un cop de canell que recorda vagament la senzillesa de Bagaria. Moltes vegades muts, els dibuixos de Pompeia troben en la simplicitat una expressivitat que no pararà de créixer. De fet, dibuixa sense fer proves, d’un cop, i prefereix repetir un dibuix abans d’introduir-hi correccions.

Després d’un segon llibre, Y fueron felices comiendo perdices… (1969), enceta una col·laboració permanent a la revista Triunfo (1970-1973), on treballa gràcies a Manuel Vázquez Montalbán, delegat de la revista a Catalunya, que la contracta. Aquesta dedicació resulta determinant perquè la posa per primera vegada davant del gran públic. Adreçada a tot Espanya i amb un to clarament prodemocràtic, la revista permet a Núria Pompeia desenvolupar una feina consecutiva en la qual publica dues sèries: Metamorfosis i La boda de Palmira, aquesta elaborada a quatre mans amb el mateix Vázquez Montalbán, que s’encarrega dels textos. De fet, però, en aquesta sèrie només parlen els homes que hi apareixen, la parella, els pares o amics de la Palmira, la protagonista. Ella, una noia jove i intel·ligent, escolta setmana rere setmana en total silenci els missatges del patriarcat, i només parla una vegada en tota la sèrie, a l’última de les historietes, que coincideix amb el dia del seu casament. Llavors crida un potent i emfàtic «no» quan, fastiguejada per la pressió social, troba la força i la determinació per renegar del matrimoni.

Després de Triunfo s’incorporaria a la revista Por Favor (1974-1978), on arribaria a ser la cap de redacció quan el setmanari satíric va passar a mans de l’Editorial Planeta. A més de la feina de taula, signaria una secció de text per primera vegada: «Nosaltres, les objecto-res», un joc de paraules que marca clarament la reivindicació feminista. Encara dibuixa vinyetes a diverses revistes, en especial a Dúnia (1979-1982) i al diari El Món (1983), tot i que la deriva cap a la reflexió escrita s’accelera.

Tornarà a ser redactora en cap, ara a la revista Saber, i alhora publicarà cròniques culturals a La Vanguardia (1980-1981), a més de signar guions per a RTVE de Catalunya, on dirigirà el programa Quart creixent (1984). Tasta la literatura de ficció al llarg dels anys vuitanta quan publica tres llibres, a més d’algunes antologies de les seves il·lustracions, que mostren dones vitals i determinades, però sempre discretes, que copsen sobtadament el masclisme quotidià i hi reaccionen.

Núria Vilaplana deixarà en un segon pla la seva tasca com a il·lustradora i periodista al final de la seva carrera. En convertir-se en la directora del centre cultural Casa Elizalde el 1989, passa a la gestió d’un centre de nova planta endegat per l’Ajuntament de Barcelona. En fer-se càrrec de la institució, la seva dedicació serà determinant per a encaminar les activitats que s’hi organitzen cap a la lluita contra la discriminació de la dona. Com a reconeixement del seu esforç en la defensa de les dones, rep la Creu de Sant Jordi (2007), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (2000) o el Premi Rosa del Desert a la trajectòria professional atorgat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (2003). Afeblida per l’Alzheimer en els últims anys de la seva vida, mor el 2016.

 


 

Referències a Internet

 

Dibuixos i article

 

Bibliografia

  • Lorente Queralt, Nuria. «La (auto)representación femenina en el primer cómic feminista espanyol. Núria Pompeia y sus viñetas». A: Iglesias Redondo, María Rosa; Puig Guisado, Jaime (coord.). Intersecciones: Relaciones entre artes y literatura. Sevilla: Benilde, 2017, p. 271-285.
  • Jareño, Claudia; Sainz-Gavillon, Anne-Claire. «Dibujar el feminismo: la obra temprana de Núria Pompeia (1967-1975)». Filanderas: Revista Interdisciplinar de Estudios Feministas, núm. 3 (2018), p. 59-76.
  • Jareño, Claudia; Sainz-Gavillon, Anne-Claire. «Núria Pompeia: metamorfosis de una obra (1967-1985)». A: Jareño, Claudia; Sainz-Gavillon, Anne-Claire (ed.). Otras miradas, voces y formas de la creación feminista desde los años 60 en el Estado español. Manresa: Bellaterra, 2021, p. 65-90.

 

FSD

14/4/2022


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal