Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Ferran Agulló i Vidal (Pol)(Pol [a La Veu de Catalunya], Roger i XYZ [a El Sol])Girona, 12 de setembre de 1863 - Santa Coloma de Farnés (La Selva), 2 de juliol de 1933 Gèneres periodístics: Orientació Articulisme Gestió i direcció Seccions: Opinió Política Societat/Costums Mitjans: La Veu de Catalunya El Sol Nuevo Mundo
Periodista que tingué una relació molt intensa, fonamentalment, amb un únic diari, La Veu de Catalunya, entre els anys 1900 i 1933, on esdevé un columnista de referència de la premsa barcelonina. La col·laboració de Ferran Agulló a La Veu és un cas notable de continuïtat en la premsa diària mitjançant la columna «Al dia», que es mantingué quasi trenta anys en portada i amb una presència permanent, diària, tret d’alguna absència per malaltia. Agulló exercí una destacada labor de periodista abans i també quan signava les seves columnes a La Veu. Corresponsal (Roger) d’El Sol i de la revista Nuevo Mundo, on trametia les «Crónicas catalanas», col·laborava en revistes de Girona (de Lo Rossinyol del Ter a Revista de Gerona) i en la premsa catalanista (Lo Sometent de Reus i Àmfora de Molins de Rei). És autor d’una singular experiència: editor de La Voz de España i director d’El Exportador Español, a l’Uruguai, experiències de les quals hi ha poques dades. Redactor de Las Noticias fins al 1900 i, a continuació, director del Diario del Comercio. La columna «Al dia» apareix arran del naixement de La Veu de Catalunya, el 1899. És un comentari breu, a l’inici sota la signatura d’Esteve Sunyol, enginyer que, segons explica E. Girbal, l’ha de deixar en incrementar-se la seva feina professional. El substitueix Ferran Agulló, que en tindrà cura permanent des del 1901 fins a la seva mort, el 2 de juliol del 1933. Encara hi sortiria una columna pòstuma, de títol Déu els ho perdó, que provocarà un sentit homenatge per part de Manuel Brunet al mateix diari. Sempre a primera pàgina o escadusserament a l’interior, la columna es fa present de forma constant i esdevé la més perenne en un sol diari en català, a l’estil de les de Josep M. Espinàs a l’Avui i El Periódico de Catalunya. La columna que signava amb el pseudònim Pol era un text breu, creatiu i en forma de narració, diàleg, article o crònica, que ofereria una referència crítica o reflexiva a l’actualitat. Amb el temps agafarà volada i influència. Durant la Setmana Tràgica, Agulló manté una decidida posició a favor de la repressió dels aldarulls, i crida al deure dels ciutadans d’ajudar l’acció de la justícia, una forma de promoure la delació i «lluitar contra la covardia de molta gent, disfressada de bon cor i d’humanisme, [que] deixarà sola la justícia». Agulló, escriptor i participant també durant molts anys en els Jocs Florals de Barcelona, era un home vitalista i autor, el 1924, d’un famós llibre sobre la cuina nacional catalana. De forma paral·lela, va col·laborar en el redreçament de La Veu de Catalunya amb estil, elegància i contundència. Tant Josep Maria de Sagarra com Manuel Brunet en destaquen l’amor sense límits a Catalunya i la seva força i constància en el treball de columnista. El fet que, des de la seva columna, hagi estat el divulgador del topònim Costa Brava li ha atorgat més popularitat que l’extensa obra periodística que desenvolupà. De fet, se’l considera el primer de fer servir aquesta denominació de la costa nord de Catalunya. Tot i aquesta influència, en bona part la seva obra s’ha oblidat. D’altra banda, se l’hauria de valorar per la seva notable aportació com a autor teatral i per la seva labor poètica. La seva articulística és vista pels seus contemporanis «plena de sentit comú i de sentit pràctic», explica el seu biògraf, Ernest Corral. Políticament és gris i se situa en un segon pla, però resulta insubstituïble i valuós com a referència periodística. Arran de la seva mort, el diari gairebé li dedica un número monogràfic. Hi consten l’editorial, un llarg article i diverses col·laboracions, entre elles la del director, Joaquim Pellicena. D’aquest record potser la referència més interessant és la de Brunet, quan manifesta la categoria del llenguatge, clar i net, del columnista: «Tan important com el fet d’haver escrit milers i milers d’articles durant trenta anys i d’haver contribuït a l’educació política dels joves de dues generacions, és la influència que va tenir aquest periodista en la normalització de la llengua catalana. No crec exagerat d’afirmar que en “Pol” de La Veu va ensenyar d’escriure a molta gent». Eduard Girbal i Jaume, arran del traspàs d’Agulló, llegí una conferència a Ràdio Associació de Catalunya, organitzada per l’Associació de Periodistes de Barcelona, sobre la seva especialitat, les cròniques parlamentàries enviades des de les Corts de la capital d’Espanya. Vivia la política també des de dins, com a secretari de diverses organitzacions, com la Unió Regionalista, que després evolucionà a la Lliga Regionalista. Agulló recorda la seva entrada al diari i ho fa en una columna que escriu en el número que el diari dedica, el primer dia de gener de 1929, als seus trenta anys de vida. És un número extraordinari on signa la peça Trenta anys!: «Trenta anys! Vint-i-nou d’aquesta secció i algun article volander del primer any…! »—Puc comptar amb vós? —em féu En Prat, sobtant-me un dia al carrer de la Portaferrisa. »—Compteu amb mi, però ja sabeu que dirigeixo el Diario del Comercio i jo crec que un director no pot distreure’s, per res, del seu diari i li deu totes les hores i tot el cervell… Però algun article literari us el faré. —Varen ésser dos o tres, no ho recordo. »Va passar un any i el meu bon amic Sunyol es va veure obligat a deixar d’escriure aquesta secció del diari. Jo anava gairebé cada dia de dotze a una, en sortir de la seu del Diario del Comercio, a la redacció de La Veu. Es feia bona tertúlia: En Prat, En Casellas, En Domènech, En Lluís Duran, En Casas Carbó, En Cambó, En Rodo… es planyien de la manca de "Al Dia" i jo vaig pensar: Per què no el fas tu? En el Diario del Comercio hi escrivia diàriament un petit article polític de sentit regionalista i anticaciquista, un article econòmic i una secció de comentaris mig en broma, mig en serio: "Revoltillo". Un article més, no vindrà d’aqui… Tenia trenta cinc anys i bona salut […]. I em vaig decidir a escriure "Al Dia" amb el pseudònim de "Pol", com podia haver pres el de "Sol" o el de "Pal" o el de "Mar", un pseudònim curt, fàcil de retenir a la memòria. I em vaig decidir a guardar en absolut el meu nom: fins i tot d’En Prat. / Vaig redactar el primer "Al Dia" el 16 de febrer de 1900, acompanyat d’una carta al sots director de La Veu de Catalunya, en la qual li deia textualment: »"Molt senyor meu: Trobo a faltar en La Veu i amb alguns dels seus llegidors, la Secció 'Al Dia'. Hi ha moltes coses en crítica política que com que no es poden dir sinó en broma. Jo he provat d’imitar en Sunyol… aquí va: Si li agrada, li enviaré cada dia un article. Preu cinc pessetes. La publicació del que li envio voldrà dir que accepta el contracte 'sine die'. Seu affm. Pol." »La carta i l’article es varen llegir l’endemà, davant meu, En Prat i En Casellas varen creure que s’havia d’acceptar el tracte… Jo vaig trobar que l’article estava bé… Què havia de dir? Però no em podia aguantar el riure… »Així va passar un any i no vulgueu saber les combinacions que havia de fer per a trametre l’article, per a cobrar… Vaig aconseguir despistar tothom amb tot i les emboscades que es preparaven per a descobrir l’autor. El cobrar, sobretot, em féu gastar molt d’enginy!… »Al cap d’un any un descuit en emprar una paraula dialectal gironina va confirmar a En Prat i a En Morató les sospites que tenien de si era jo l’autor de "Al Dia". […] Públicament, però, fins que vaig deixar la direcció del Diario del Comercio no es va saber qui era en "Pol". Avui són molts els que així m’anomenen: tants com els qui em criden pel meu nom. I això és per a mi una satisfacció […].» Una molt llarga cita que tanmateix esdevé un petit reconeixement a un dels més constants comentaristes del periodisme català.
10/3/2023 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal