Josep Bru i Jardí

Tivissa (Ribera d’Ebre), 23 de febrer de 1893 - Barcelona, 6 d'abril de 1983

Gèneres periodístics: Orientació  Gestió i direcció 

Seccions: Local Opinió Política

Mitjans: El Correo Catalán   El Correo de Tortosa   Diario de Barcelona  

Josep Bru i Jardí, periodista tivissenc, va desenvolupar la major part de la seva activitat professional i política a la ciutat de Barcelona. És un dels periodistes catalans que més clarament representa el suport al cop d’estat franquista i la participació en la depuració de companys posterior a la guerra. Els anys de la República havia estat vicepresident del Sindicat Professional de Periodistes de Barcelona, una de les diverses entitats col·legials dels informadors que hi havia, les quals van ser fusionades en una de sola després de la guerra, l’Asociación de la Prensa Diaria de Barcelona, constituïda formalment el 1941 i de la qual Bru Jardí va figurar com a soci fundador número u. Alguns periodistes n’havien constituït, però, la comissió gestora ja des de la fi de la guerra i Bru i Jardí en va formar part juntament amb altres periodistes d’extrema dreta com Feliciano Baratech, Rafael Delclós, Antonio Martínez Tomás i Diego Ramírez Pastor. Aquesta comissió gestora va participar directament en els informes per a la depuració de periodistes realitzada el 1939.

Vinculat des de molt jove al carlisme, Josep Bru i Jardí col·laborà des dels dinou anys en diaris i setmanaris del partit, fins que el 1917 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la redacció del tradicionalista El Correo Catalán, on va estar fins que el 1928 el dictador Primo de Rivera el nomenà a dit membre de l’Assemblea Nacional que havia substituït el Parlament. Durant la segona meitat dels anys deu i la dècada dels vint, Bru va anar assumint responsabilitats cada cop més importants en el tradicionalisme jaumista. Va compartir l’activitat política d’extrema dreta amb un treball periodístic basat en l’articulisme ideològic a favor de les posicions més ultramuntanes, tant en el terreny polític com en el sindical i el religiós. Sense ser un home d’acció, va donar suport a les actuacions violentes dels grups de xoc del carlisme i, com el també periodista Feliciano Baratech, va participar en la creació i enfortiment dels sindicats grocs, enfrontats al sindicalisme de classe dominants a Catalunya per l’anarcosindicalisme de la CNT. Era cap provincial de la Comunió Tradicionalista a Barcelona i un dels principals ideòlegs i dirigents del conegut com a Sindicat Lliure, al servei de la patronal. A part del diari barceloní del carlisme oficial El Correo Catalán, la principal tribuna de Bru aquells anys va ser el setmanari La Trinchera, portaveu dels sectors més extremistes i radicals del carlisme, fins que va passar a mans dels lerrouxistes el 1932, una aparent contradicció que Bru va saber trampejar com en altres ocasions de la seva vida professional.

Amb la proclamació de la República, va tornar a les seves terres d’origen i allà va participar en la ficció d’adquirir la propietat d’El Correo de Tortosa, un diari existent des del 1882 que era en realitat propietat del més significat cacic tortosí, gran propietari i alcalde de la ciutat, Joaquim Bau. Aquest nomenà Bru director del diari i es va anunciar públicament que li traspassava la propietat, tot i que en realitat Bau el va seguir finançant i Bru no va deixar de viure a Barcelona. Qui en realitat portava el dia a dia del diari era qui constava com a cap de redacció, Enric Mur Brull. Bru teledirigia a distància tota l’actuació periodística encaminada a fer la propaganda política de Bau, que va ser decisiva de cara a les eleccions legislatives que guanyaren les dretes i que obriren el període conegut com el Bienni Negre. Fins que el juliol del 1936 Bru passà a la clandestinitat i marxà a l’exili, va actuar, des del seu teòric càrrec periodístic tortosí, com a xicot dels encàrrecs de Joaquim Bau.

Ell mateix va confessar sense embuts, en el llibre d’entrevistes de Joan Sariol Petita història de la Guerra Civil, que estava ben assabentat de la preparació del cop d’estat franquista del juliol del 1936, que hi havia donat suport i esperava que triomfés. Formà part dels qui van formar a Pamplona el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, grup armat de carlins al servei de les tropes franquistes.

La seva circumstància familiar simbolitza com poques el terrible drama que va ser la Guerra Civil: el seu germà, Lluís Bru i Jardí, fou diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al Parlament de Catalunya i president de l’entitat catalanista La Falç. L’agost del 1936, Lluís, malgrat les diferències ideològiques que els separaven, i davant el perill que corria el seu germà Josep, l’ajudà a arribar a Camprodon i el va acompanyar a peu per passar a França pel coll d’Ares. Es van acomiadar a Perpinyà i Lluís va tornar a Barcelona per seguir fent-se càrrec de les seves responsabilitats polítiques, i Josep tornava poc després a l’Espanya ja conquerida per les tropes franquistes. El gener del 1939, quan Josep entrava triomfador a Barcelona, Lluís havia de marxar cap a l’exili, i va morir a Mèxic el 1945.

A la postguerra va tenir un paper clau en les depuracions de companys de professió, junt amb altres dels membres de la Junta de l’Associació de la Premsa, com Antonio Martínez Tomás i Diego Ramírez Pastor. Els tres ja havien testificat en el consell de guerra celebrat el 1937 a Burgos contra Manuel Carrasco i Formiguera, i Martínez Tomás ho va fer després en el consell de guerra que l’abril del 1939 va condemnar a mort a Barcelona el jove periodista de La Vanguardia Francisco Carrasco de la Rubia. Totes dues sentències van ser executades.

Fou redactor en cap del Diario de Barcelona des de la reaparició d’aquest periòdic el 1940 fins a la seva jubilació el 1958, sorprenentment, perquè ell era la màxima expressió del carlisme a la ciutat i el Diario de Barcelona era el representant dels monàrquics alfonsins. També el franquisme feia estranys companys de llit, i també el van ajudar les seves bones relacions amb l’establishment municipal, amb interessos en el Diario.

Com era habitual en aquell temps entre els periodistes, l’Ajuntament l’havia col·locat abans de la guerra com a funcionari municipal. Era una manera d’assegurar-se fidelitats i absència de crítiques i, en el seu cas, tenir dintre de casa un promotor del sindicalisme lliure entre els funcionaris municipals. Cessat per l’ajuntament republicà, va recuperar el lloc després de la guerra i va ocupar el càrrec de sotsdirector de l’Institut Municipal d’Estadística, una duplicitat amb la feina de cap de redacció al Diario de Barcelona que no li va crear cap problema, com no n’hi havien creat les seves múltiples activitats en diversos fronts els anys anteriors a la Guerra Civil. El periodista Josep Tarín Iglesias, que el va conèixer bé, va expressar, en una entrevista concedida el 1995, aquesta opinió sobre Pepe Bru, com era conegut en la professió: «Era un periodista que no valia res, un clerical impressionant».

 

Referències a Internet

• «José Bru Jardí, periodista». El País, 7 d’abril de 1983.
• Entrevista a Jordi Duran i Suàrez, autor del llibre Josep Bru i Jardí, periodista de trinxera. Tivissa Televisió, 25 d’octubre de 2020, 6 min 22 s.
• «Agasajo a don José Bru Jardí». La Vanguardia Española, 16 de març de 1958, p. 25.

 

Articles

• «En el cementerio de las Corts ha sido identificado el cadáver de José Moscardó Guzmán», Diario de Barcelona, 14 de desembre de 1940, p. 1 i 2. (L’enllaç dona pas a tot l’exemplar.)

 

Bibliografia

• Durán Suàrez, Jordi. Periodista de trinxera: Josep Bru i Jardí (Tivissa, 1893 - Barcelona, 1983). Flix: Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, 2020. (Daliner; 18)
• «Biografia de Bru Jardí». El Pensamiento de Cornellá. Cornellà de Llobregat, gener de 1954, p. 9.
• Sariol Badia, Joan. «Entrevista a Josep Bru Jardí». Petita història de la Guerra Civil. Barcelona: Dopesa, 1977.
• Fabre, Jaume. Periodistes malgrat tot. 1939-1966: Resistents, possibilistes i col·laboracionistes. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2017.
• Fabre, Jaume. Periodistes uniformats: Diaris barcelonins dels anys 40: La represa i la repressió. Barcelona: Diputació de Barcelona: Col·legi de Periodistes de Barcelona, 1996. (Vaixells de paper; 19)
• Fabre, Jaume (ed.). Periodistes sota censura: De la fi de la Guerra Civil a la Llei de premsa. Barcelona: Diputació de Barcelona: Col·legi de Periodistes de Barcelona, 1999. (Vaixells de paper; 27)
• Fabre, Jaume. Els que es van quedar: 1939: Barcelona, ciutat ocupada. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003.

 

JFF

9/3/2023