Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentaciˇ Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Francesc Cambˇ i Batlle

(PagŔs a La Veu de Catalunya)

Verges (Baix EmpordÓ), 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires (Argentina), 30 d'abril de 1947

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientaciˇ 

Seccions: Internacional PolÝtica Opiniˇ

Mitjans: La Veu de Catalunya  

 

Polític, financer, periodista, mecenes i advocat. Estudià dret a Barcelona i començà de passant d’advocat al despatx de Verdaguer i Callís. Aquesta relació li va permetre entrar en contacte, en l’etapa de La Veu de Catalunya setmanal, amb el catalanisme polític vinculat a la premsa. Com a periodista, les seves activitats polítiques desplaçaran les legals. A La Veu de Catalunya hi publicarà articles diversos el 1898 sobre aspectes relacionats amb les nacionalitats en el context de la política internacional, gràcies a la intervenció de Raimon Casellas. De seguida tindrà cura de la secció d’internacional i desenvoluparà una carrera fulgurant, en què passarà de redactor de La Veu de Catalunya a ideòleg i màxima autoritat a partir de la mort de Prat de la Riba el 1917. Aquest tret, amb una poderosa personalitat, cultura i condicions polítiques, serà un dels elements primordials en la projecció pública i en la configuració de la imatge de qui serà el màxim dirigent i mentor de la Lliga. Els seus articles s’anuncien la vigília a la portada. Els anys vint i trenta seran els seus discursos i parlaments els que tindran aquesta projecció.

De les primeres cròniques de política internacional en portada a començaments de segle als articles de fons doctrinaris dels anys trenta hi ha tot un camí, en el qual Cambó potenciarà la projecció social i política del diari. En la seva biografia de Cambó, Josep Pla ho expressa clarament: «Cambó, en tot aquest període i fins que per la pressió d’Ildefons Suñol i de Prat entrà a l’Ajuntament, féu de periodista, de propagandista, d’agitador».

Cambó utilitzarà el periòdic com a plataforma per a publicar‑hi articles. Els que versen sobre política econòmica i l’orientació del partit també són usats pel diari com a projecció exterior. Per exemple, «La valoració de la pesseta», sèrie que el 1931 té molt d’èxit, s’edità en llibre. Altres vegades els articles, sempre a La Veu, són de viatges o simplement serveixen per a projectar el pensament del líder. La majoria són anàlisis polítiques del moment. En total, gairebé quatre-cents articles que ocupen mil pàgines en el volum que pràcticament els aplega tots.

La Lliga impulsarà una editorial política, tot i que amb pocs textos editats, a més de la coneguda Editorial Catalana, de to més comercial. Cambó, com Prat amb els articles, hi tindrà obra publicada amb els discursos (1935) i un prefaci de Ramon d’Abadal. Se’ns mostra, en textos de notable incidència social, un Cambó dinàmic i viu. Sigui a La Veu o en altres publicacions, el pensament de Cambó hi apareix amb contundència. La trajectòria en l’ús de la premsa per part de Cambó és ben lineal i només l’enunciat dels títols palesa la vocació àmplia i heterogènia de contingut internacional, sense menystenir la política espanyola.

La sèrie «Política estrangera», així com els articles signats per Pagès, mostren l’interès vers un aspecte clau en el periodisme d’opinió fet per un polític dinàmic: parlar a raig, com en un discurs, lliurement. Tenen especial interès els articles que, en la sèrie «De fora câ a ciutat», publica l’estiu del 1903 arran de l’afer del gas Strache, quan té la doble condició de regidor i periodista. Els anys vint hi haurà pocs textos de Cambó al diari i seran anunciants de manera rellevant. Els seus articles mai no passen desapercebuts. Mirem un episodi: la sèrie econòmica sobre la valoració i l’estabilització de la pesseta provoca l’editorial «Els articles d’En Cambó», en què s’escriu: «No ens sabem estar de consignar la nostra satisfacció sincera i viva per l’èxit dels articles que en aquestes pàgines ha vingut publicant el nostre il·lustre amic don Francesc Cambó» (8-XII-1928). Davant possibles crítiques afirma: «els que no participen d’aquells [sentiments i conviccions de Cambó] compten justament amb ell per a escatir els més transcendentals problemes de la vida política actual, amb la crítica razonada, que es la mejor colaboración, segons la frase d’En Primo de Rivera».

Altres redactors d’internacional com Joaquim Pellicena, anys després, s’ocupen de la política europea i americana amb assiduïtat i li prenen el relleu, atès que el líder havia passat de redactor anònim a capdavanter polític. Ara són els periodistes els que han d’anar a recollir les declaracions a casa seva, com corresponia a una relació d’interès.

Del jove Cambó sovint se’n donen poques referències i menys de la seva etapa inicial de periodista professional. Ho va ser des del 1899, tal com Cambó declara en l’interrogatori del 7 d’abril de 1902 i recullen les actes del consell de guerra contra Prat de la Riba.

Sobta el silenci a les seves memòries sobre el paper del periodisme i La Veu de Catalunya a la seva vida. Cal remarcar «Records», del primer dia de gener de 1919, en el gran número extraordinari que feu La Veu per recordar el seu naixement, vint anys abans. En només mitja pàgina explica la transformació de setmanari a diari i com assumí la secció de política internacional amb el nom de «Política exterior i moviments particularistes». Escriu a l’article «Records» del gener del 1919:

«Com a sou de redacció se m’assignaren deu duros: és el sou màxim que he guanyat com a periodista. Quan, en preparar aquestes Memòries, he llegit les notes i articles sobre política exterior que jo publicava a La Veu, he pogut veure, sense immodèstia, que la meva tasca valia més. La redacció de La Veu s’instal·la en un entresol de la rambla de les Flors. Els primers anys, mentre els qui l’escrivíem no ocupàvem càrrecs, en el piset de La Veu hi havia animades tertúlies. Prat hi passava moltes hores del dia. Raimon Casellas no se’n movia gairebé, i les persones més qualificades, tant del grup de l’Ateneu com dels qui procedíem de la Unió Catalanista, ens hi trobàvem sovint. Domènech [i Muntaner] i Puig i Cadafalch hi anaven molts dies (llavors, llurs relacions eren cordialíssimes) i sovint un i altre agafaven un paquet de quartilles i escrivien algun article o algun solt polèmic que feria vivament els adversaris: ambdós eren incisius i tallants. […] La Veu de Catalunya, diari, tingué un gran èxit. Prat n’assumí la direcció i Raimon Casellas el càrrec de redactor en cap. La col·laboració era brillant. De primer moment fou, en tots conceptes, una arma de combat molt superior a La Renaixença

Com a conclusió, Cambó és un periodista professional fins al 1901 en política internacional amb la columna «Política estrangera». Quan passa a ser regidor al consistori barceloní, serà aquesta ciutat la protagonista, fins que, en tenir un paper central en política catalana i espanyola, minva la redacció d’articles a mesura que creix el seu protagonisme. A La Veu de Catalunya, la seva tribuna essencial, hi deixarà d’escriure articles per ser-hi figura central, quan es publiquin les reproduccions dels seus discursos. Més polític que publicista, és un home d’idees, com Valentí Almirall al Diari Català i Lluís Companys a La Humanitat. Cambó i La Veu seran peces clau d’un projecte polític.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Almendros, Alfons. «El jove Cambó: un desconegut». Revista de Catalunya, núm. 41 (maig 1990), p. 29‑40.
  • Figueres, Josep M. La Veu de Catalunya (1899-1937). Barcelona: Base, 2013.
  • Cambó, Francesc. Articles. Vol. 7 de l’obra completa. Edició a cura de Jordi Casassas. Barcelona: Alpha, 2007, 947 p.
  • Figueres, Josep M. «Prensa y política en la II República. El epistolario de F. Cambó a Lluís Duran i Ventosa sobre La Veu de Catalunya (1931-1932)». Vol. I i II. Spagna Contemporanea, núm. 19 (2001), p. 69-81, i núm. 21 (2002), p. 83-97.
  • Casassas, Jordi. «Francesc Cambó i Batlle. La seva aportació al catalanisme regeneracionista». A: Cambó, Francesc. El catalanisme regeneracionista. Barcelona: Diputació de Barcelona: La Magrana, 1990, p. v-xxxiv.

 

JMFA

4/1/2023


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal