Francisco Candel Tortajada (Paco Candel)

Casas Altas (Racó d’Ademús, València), 31 de maig de 1925 - Barcelona, 23 de novembre de 2007

Gèneres periodístics: Reporterisme  Cròniques 

Seccions: Societat/Costums Local Opinió

Mitjans: Tele/eXprés   El Periódico de Catalunya   Catalunya Ràdio  

A partir dels dos anys, Francesc Candel va viure tota la seva vida a Barcelona, excepte dues estades de mig any a Cantonigròs, els anys 1947 i 1951, per curar-se de la tuberculosi adquirida quan feia el servei militar. Quan només tenia dos anys, la seva mare va anar a Barcelona amb ell, a reunir-se amb el seu pare, jornaler del camp, que hi havia emigrat uns mesos abans. Ho havia fet atret per les possibilitats de feina que oferien les obres d’urbanització de la muntanya de Montjuïc de cara a l’Exposició Internacional de 1929 i va comptar amb el suport dels seus germans, que havien emigrat abans que ell i li van proporcionar el que seria la primera residència de la família, una barraca a Montjuïc. Quan al cap d’un parell d’anys es va construir el grup de Cases Barates de Can Tunis, s’hi van traslladar els tres germans Candel amb les seves famílies. Allà va viure Francesc Candel la Guerra Civil, dels onze als tretze anys, amb episodis que reflectiria després en els seus llibres.

Després de la guerra, el seu pare es va quedar sense feina i sort van tenir que el capellà de l’església de la Mare de Déu del Port va cedir-los la porteria del centre parroquial a canvi de tenir cura de totes les instal·lacions parroquials. Allà va viure fins al 1962, quan, havent publicat ja mitja dotzena de llibres i essent un escriptor reconegut, va independitzar-se en un pis propi al carrer dels Ferrocarrils Catalans, que portava aquest nom precisament perquè pel mig hi passava el tren que traslladava al port la potassa del Berguedà. El primer llibre que hi va escriure va ser el que esdevindria el més famós, Els altres catalans, publicat el 1964. Va conservar aquest petit pis com a lloc de treball quan, deu anys més tard, va adquirir-ne un de més ampli al carrer Foneria, tocant al passeig de la Zona Franca. Va viure sempre, doncs, al que ara coneixem com a barri de la Marina de Sants i que durant el segle xx era reconegut amb els noms de les petites barriades que s’havien format entre la muntanya de Montjuïc i el polígon de la Zona Franca. Aquest és l’escenari de tota la seva obra llibresca i també de molt bona part de la periodística.

No va cursar altres estudis que els elementals. En acabar-los, va treballar en diversos tallers com a aprenent i en ocupacions de tota mena fins que el 1956, amb trenta anys, va publicar el primer llibre amb el seu nom, Hay una juventud que aguarda, al qual seguirien, fins a la seva mort, unes seixanta obres més i una quantitat ingent d’articles periodístics. Hay una juventud que aguarda no va ser el primer llibre que va escriure, sinó Brisa del cerro, sobre les seves experiències en sanatoris antituberculosos, escrita el 1952, any del Congrés Eucarístic, però que no va trobar editor fins al 1970. Les dues obres les havia presentat al Premi Nadal i cap de les dues no va ser premiada, però amb la segona va tenir més sort.

Són coneguts i reconeguts els títols de la major part dels seus llibres i també de les seves col·laboracions al setmanari Destino i als diaris Tele/eXprés i Avui, però ho són menys els seus treballs, apareguts durant molts anys en altres diaris i en revistes catalanes de menor difusió, com Canigó o Serra d’Or, i en castellanes encara menys conegudes, com la mensual revista Mastia, que volia imitar Interviú i que, durant la primera meitat dels anys vuitanta, va publicar vuitanta números, en cadascun dels quals Candel va fer una aportació interessant de periodisme social.

La Fundació Francesc Candel ha fet una feina important de recull i digitalització de la quantitat ingent d’articles que va publicar a pràcticament totes les revistes que s’editaven a Barcelona i també en altres de fora de la ciutat. L’any 2022, la filla de Candel va arribar a un acord amb la Biblioteca de Catalunya i tots els llibres i articles que havia publicat i havia guardat en el seu estudi van passar al fons de la institució, que en va portar a terme una tasca de catalogació sistemàtica que ha permès la conservació del seu llegat periodístic.

No va treballar mai fent jornada laboral en una redacció, però les seves col·laboracions externes i fins i tot alguns dels seus llibres corresponen majoritàriament a gèneres periodístics sense ambigüitats. El primer article que va escriure per a una publicació periòdica va ser a Ideal, una de les revistes que sortien als anys cinquanta a l’empara de l’Acció Catòlica; a aquest primer article en van seguir centenars en tota mena de publicacions.

Va conrear el reportatge i la crònica amb uns resultats esplèndids que pocs han arribat a igualar. Va servir d’exemple a tota una generació de joves periodistes que, com ell, es van dedicar a informar dels col·lectius que fins aleshores havien tingut molt poca presència a les pàgines dels diaris.

En el dubte entre si és millor considerar-lo periodista, memorialista o novel·lista, potser el millor és considerar-lo un cronista. Per això la seva obra és indispensable per als historiadors de la Barcelona del franquisme, sobretot perquè són molts els llibres de memòries publicats per fills de famílies benestants, però n’hi ha molt pocs de fills de pagesos o d’obrers que visquessin en zones rurals o en barris marginals de les grans ciutats. Les cròniques periodístiques i bona part dels llibres de Candel són un testimoni de valor incalculable, no solament per la descripció d’uns paisatges i d’unes formes de vida, sinó sobretot per poder fer la història de les mentalitats i dels sentiments pels quals cada vegada més s’interessen els nous corrents historiogràfics.

Dos dels seus millors articles són cròniques viscudes en primera persona de manifestacions populars per millorar les condicions de vida en un barri de Montjuïc. Els dos es van publicar a Tele/eXprés. El primer, «El día más largo en la batalla de Can Clos», relata la concentració de veïns a l’entrada d’aquell grup d’habitatges per on passaven cada dia els camions que recollien les escombraries de tot Barcelona i les abocaven al darrere. Fins al dia que, el desembre del 1971, les pluges torrencials van rebentar l’abocador i el «mar de merda», com ell mateix el va qualificar, va destruir diversos habitatges i va obligar a enderrocar un bloc sencer. La barrera humana va obligar l’alcalde Porcioles a negociar amb els veïns i aquests van aconseguir finalment que portessin les escombraries al nou abocador del Garraf. Sobre aquest article, Candel va escriure posteriorment: «Ha estat un dels meus treballs literaris més útils. Gràcies a ell vaig experimentar la satisfacció de comprovar que escriure serveix per alguna cosa».

L’altra crònica d’una manifestació que va causar impacte va ser una que el mateix Candel definia com «una de les càrregues més fortes de la policia pel que era només un conflicte de barri, gens polititzat i tan sols de caire municipal i administratiu». Al barri de la Mare de Déu del Port, el 21 de març de 1977, els veïns es van concentrar pacíficament en contra de la línia de tren de via estreta que portava potassa des de les mines de Súria i Cardona fins al port de Barcelona, travessant els carrers de diversos barris de Montjuïc densament poblats sense cap altra protecció que algun cartell de «Ojo al tren» i «Paso sin guarda». Hi havia hagut diversos atropellaments, algun de mortal, però el problema no es resolia. El dia de la manifestació van anar arribant vehicles de policia antidisturbis i fins un camió cisterna, i de sobte van carregar, disparant bales de goma i repartint bastonades a tothom que se’ls posava al davant, sense miraments. Candel i Basilio González, president de l’associació de veïns, van ser dels que van rebre, però ningú no se’n va escapar, ni tampoc els periodistes.

La seva mare era profundament religiosa i ell va viure amb els seus pares a la porteria de la parròquia del centre parroquial de la Mare de Déu del Port. Això el va influir en la seva joventut, però va anar-se desprenent de la crosta de la religiositat dels anys quaranta i cinquanta. Va mantenir una actitud alhora respectuosa amb els capellans de base que vivien al costat de la gent amb dificultats i crítica amb la jerarquia, el clergat integrista i els grups de catequesi catòlica que anaven als barris suburbials amb mentalitat de beneficència.

Pel que fa a les idees polítiques, passats els anys juvenils de confusió ideològica inevitable dels anys del primer franquisme, s’acostà al Partit Socialista Unificat de Catalunya i fou elegit senador en la candidatura Entesa dels Catalans, amb Josep Benet i Alexandre Cirici Pellicer, en les primeres eleccions legislatives de la democràcia. Amb la mateixa militància, el 1979 va ser elegit regidor de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat en l’Àrea de Cultura. De totes dues experiències va deixar escrits llibres sense estalviar crítiques a allò que va trobar criticable: Un charnego en el Senado i Un ajuntament anomenat Ells.

Va rebre, entre altres distincions, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, el 2003, i la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona, el 2004. Una biblioteca del passeig de la Zona Franca porta el seu nom.

 

Referències a Internet

• Marc «Un reportatge a La Jirafa». El País, Quadern, 20 de febrer de 2014.
• Josep Maria Huertas. «Ciudadano Candel». La Vanguardia, Viure, 1 de setembre de 2003, p. 5.
• Marc Andreu. «Hijo de su tiempo». La Veu del Carrer, maig-juny de 2003, p. 21.
• Carmen Alcalde. «Tristemente célebres, los barrios». Destino, 2 de novembre de 1968, p. 30-31. [Entrevista.]
• Subirà. «Ser escriptor no és cap ganga». Avui, 5 de febrer de 1977, p. 6. [Entrevista.]
• Montserrat Roig. «Paco Candel». Personatges. RTVE, 27 d’octubre de 1977 (39 min 30 s).
• Carles Canet i Jordi Portals. «Paco Candel, l’altre català». Sense ficció, TV3, CCMA, 2016 (59 min).
• Fons Francisco Candel. Biblioteca de Catalunya.
• Fundació Privada Paco Candel

 

Articles

• «Un domingo por la mañana en Casa Antúnez», Destino, 9 d’agost de 1958, p. 7-11.
• «Fira de Bellcaire: Esto es, los Encantes Viejos», Destino, 15 d’octubre de 1960, p. 33 i 35.
• «El partido de fútbol, el aparato de televisión...», Triunfo, 19 d’octubre de 1963, p. 74. [Premio de Narraciones Triunfo.]
• «Autobiografía de un “Altre català”», Destino, 6 de gener de 1977, p. 27-28.
• «Bomba de rellotgeria», Avui, 4 de juny de 1996, p. 21.
• «Castillo Escalona, un home de teatre», Avui, 17 de setembre de 2002, p. 19.

 

Bibliografia

• Candel, Francesc. Els altres catalans. Amb pròleg de Najat El Hachmi i nota a l’edició de Jordi 1a edició no censurada. Barcelona: Edicions 62, 2008.
• Vila Casas, Enric; Candel, Paco. Memòries d’un burgès i d’un proletari. Barcelona: Columna, 1996.
• Francesc Candel / Carme Carol: Conversa transcrita per Xavier Febrés. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1991. (Diàlegs a Barcelona; 42)
• Baltà, Pere (ed.). Els paisatges de Paco Candel: Reflexions entorn l’autor d’Els altres catalans. Barcelona: Fundació Paco Candel: Centre d’Estudis de l’Hospitalet: Biblioteca Francesc Candel, 2016.
• Sinca, Genís. La providència es diu Paco. Barcelona: Dèria Editors: La Magrana, 2008.
• Fabre, Jaume. «Candel, materials per a la història». La Veu del Carrer, maig-juny de 2005, p. 16.

 

JFF

9/3/2023