Lluís Capdevila i Vilallonga

Barcelona, 18 d'agost de 1893 - Andorra la Vella, 17 de març de 1980

Gèneres periodístics: Gestió i direcció  Articulisme  Corresponsal  Cròniques 

Seccions: Opinió Política

Mitjans: L’Esquella de la Torratxa   La Humanitat  

Escriptor, dramaturg, periodista, traductor i professor els darrers anys de vida. Treballa el periodisme i la divulgació de la història al costat del teatre, la narrativa i la novel·la. Mantingué un periodisme d’arrel popular d’acord amb la seva ideologia avançada i lligada al poble. Autodidacte, assolí una dimensió pública llegendària en la bohèmia dels anys deu i vint. Destaca en un articulisme de lluita i protesta i en un teatre de denúncia d’èxit al costat d’una singular prosa de novel·la popular també de gran èxit de públic. Arran de la proclamació de la República s’implicà de forma plena en la causa i fou exponent de la recuperació i projecció dels valors republicans. Conreà una escriptura de denúncia que el feu popular, especialment en publicacions d’esquerra on col·laborava, adés com a modus vivendi, adés com a concepció de vida, atenent el seu sistema de valors de treballar per a la millora de les condicions socials dels desafavorits.

Especialment important en la seva trajectòria periodística és l’etapa de La Humanitat o la humanitat —l’empresa i la redacció l’escrivien en minúscules com a símbol universal de germanor—, en la qual fou director i també corresponsal i articulista amb seccions pròpies. La Humanitat serà el gran mitjà de comunicació amb què estarà molt lligat durant tota la dècada dels anys trenta. N’és el director del novembre del 1931 al desembre del 1934. L’amistat amb el fundador i propietari, Lluís Companys, li atorga gran confiança política, que cristal·litzarà en la col·laboració i direcció d’aquest diari, una confiança que el temps consolidarà, com a mostra d’aquesta vinculació, en el llibre Té la paraula…, recull de cròniques parlamentàries del qual Companys escriu el pròleg i que és un exemple de la seva vibrant prosa. Aquests anys trenta deixa l’escriptura forçada, la misèria s’ha acabat i, gràcies al teatre, la novel·la popular i el periodisme fix, tot disposant d’uns recursos, podrà entrar de ple en el periodisme literari, l’articulisme polític i la crònica amb més llibertat per triar, sense els condicionants de l’escriptura forçada per la necessitat econòmica.

Segurament les cròniques de guerra que escriu Capdevila esdevenen un dels documents més interessants del front d’Aragó per copsar la vida a les trinxeres. Capdevila deixa la redacció de La Humanitat, on publica articles sobre la guerra, va al front el setembre del 1936 i, quan en torna, hi seguirà col·laborant amb articles d’opinió. Altres companys de la redacció també van al front, com Josep M. Lladó. Esquerra Republicana de Catalunya organitza diverses columnes per anar-hi. Ho feu gràcies a l’organització de gran partit —amb diaris, casals i quadres— i amb un rerefons: disposar d’un poder polític en moments de trasbals i malgrat les suspicàcies de les centrals sindicals, que semblaven les dipositàries de les essències revolucionàries que miraven les forces catalanistes com a sospitoses de ser petitburgeses.

Destaquen uns trets de la seva personalitat que són gairebé els de tota una generació de periodistes i escriptors catalanistes i republicans que, amb valentia, professionalitat i compromís, donaren una alta volada al periodisme català amarant-lo de sentit liberal i catalanista: ho pagaren amb l’exili a l’exterior, amb un alt cost personal i el silenci i l’oblit a casa seva. El periodisme de Capdevila és molt vital, carregat de la voluntat de lluita; teoritza perquè el preocupen la misèria, la injustícia i l’opressió, i a partir del fet puntual contempla una alba —un mot habitual en ell— nova: d’igualtat, de llibertat, de fraternitat. La seva prosa excel·lirà en aquesta dimensió d’exposar objectius republicans més enllà d’una simple forma de govern: la República equival a la justícia i la igualtat i ell en serà divulgador i defensor. Els articles que aplega a Per la justícia i per la llibertat (1932) són la plasmació d’aquest ideari, on trobem: crítica del clericalisme i de la religió, política avançada en el camp social, una dimensió oberta del catalanisme, i sempre la presència de la lluita de classes, constatació de la misèria social del moment, estructuració de l’Estat amb respecte per la nació catalana, Barcelona com a capital de Catalunya. A aquesta ciutat li dedicà el llibre Barcelona, cor de Catalunya. Fins i tot defensa els drets de les dones al costat d’altres aspectes més compartits, com la igualtat social o la menysvaloració de la monarquia.

A les seves cròniques de guerra destaca la crònica habitual amb la narració de la quotidianitat. Narra l’arribada a Alcanyís i els combats i la vida a les trinxeres, al front d’Aragó a Osca i Terol. Vicenç Guarner, Jesús Pérez Salas, el capità Molinos, mort molt aviat al front, i Enric Canturri en seran capdavanters, i les seves memòries i els estudis esmentats en serven el record. Durant la guerra edita ell mateix una antologia que titula Diari de guerra i amb aquest títol dona una imatge d’obra vinculada al to personal i íntim. La portada és contundent: una bomba que cau en primer pla. Al pròleg d’aquesta obra, signat a Alcanyís, seu de la columna Macià Companys al front d’Aragó, el 12 de novembre, fa referència a la justícia i la llibertat i a la necessitat de lluitar. Exposa la seva posició en els moments inicials de la guerra tot afirmant: «Encara que hom oblida els deures amb facilitat, jo ja he complert el meu —dit sigui sense cap mica de vanitat— anant-me’n al front i escrivint aquest llibre».

Com a escriptor publica un gran nombre d’obres de novel·la i teatre, des de la famosa sarsuela Cançó d’amor i de guerra, estrenada el 1926 i representada fins avui amb força èxit de públic, fins a les de to polític, com La falç al puny (1931) i 14 d’abril, claror d’alba (1935), títols amb ressonàncies polítiques evidents i d’altres temàtiques, com Memòries d’un llit de matrimoni (1926). De caràcter periodístic són les esmentades Té la paraula el senyor… (1933), on aplega cròniques parlamentàries, i Per la justícia i per la llibertat (1932), on recull articles de denúncia. Té també una enorme producció diversa, que va de la història de la Bastilla (1920) a la biografia de Beethoven (1964), amb pròleg de Pau Casals, en una labor a cavall entre el periodisme i la divulgació, com L’art de fumar en pipa (1970).

Les seves memòries són molt extenses i valuoses per conèixer el primer terç del segle especialment. Es conserven al seu arxiu, donat a la Universitat Autònoma de Barcelona, i han aparegut, malgrat el seu interès, no només periodístic, solament tres volums de la desena que les formen: L’alba dels primers camins (1968), De la Rambla a la presó (1975) i Història de la meva vida i dels meus fantasmes. La República. El periodisme. El teatre (2012).

Després de la guerra patí l’allunyament de la pàtria i col·laborà activament amb la premsa de l’exili amb articles tant de caràcter cultural com reivindicatiu. Assolí una estabilitat essent professor universitari a Poitiers, atent sempre a les activitats culturals catalanes, a més d’escriure a la premsa d’exili, així com als Jocs Florals, com a pervivència d’una cultura perseguida. En jubilar-se s’establí a Andorra fins a la mort. Va participar en Claror, El Poble Andorrà i altres publicacions. Redactà unes llargues memòries, inèdites en part, que són una viva crònica del món de la cultura catalana popular a la primera meitat del segle xx.

 

Referències a Internet

• Xavier Fàbregas. «Lluís Capdevila, de la bohemia a la Universidad». Destino, 10 de desembre de 1976, p. 34-35.
• Guaberto Osorio. «Andorra: ha fallecido Lluís Capdevila». La Vanguardia, 18 de març de 1980.
• Josep Maria Figueres. «Lluís Capdevila, cronista en el frente de Aragón». Obra Periodística, núm. 3. Universitat Pompeu Fabra, 2012.
• Fons Lluís Capdevila. Biblioteca d’Humanitats. Universitat Autònoma de Barcelona.

 

Articles

• «L’hora de les esquerres», La Humanitat, 2 de desembre de 1931, p. 1.
• «Cambó ja somriu», La Campana de Gràcia, 5 de gener de 1934, p. 6.
• «Per la dignitat de Catalunya!», La Humanitat, 14 de gener de 1934, p. 4.
• «Diàleg de l’estilogràfica i la pistola», La Humanitat, 29 de gener de 1937, p. 4.
• «L’ofensiva facciosa», La Humanitat, 26 de febrer de 1937, p. 4.
• «Diada dels morts», El Poble Català, 17 de novembre de 1939, p. 2.

 

Bibliografia

• Arévalo, Just. «A quinze anys de la mort de Lluís Capdevila». Serra d’Or, octubre de 1995, p. 27-28. (L’enllaç dona pas a tot el número d’octubre.)
• Figueres, Josep Maria (ed.). Les 227 cròniques de guerra de Lluís Capdevila (1936-1939). Barcelona: Fundació Josep Irla, 2018.
• Figueres, Josep M. «Lluís Capdevila, el periodisme de guerra». A: Periodistes indòmits: Guerra civil i exili. Barcelona: Base, 2016, p. 127-152.
• Figueres, Josep M. «Lluís Capdevila, corresponsal de guerra. Les cròniques al front d’Aragó (1936-1938)». Gazeta, núm. 2 (2010), p. 61-71.
• Camps, Núria. «Lluís Capdevila i Vilallonga: un traductor de l’època de preguerra entre la memoria i l’oblit». Quaderns: Revista de Traducció, núm. 22 (2015), p. 181-192.

 

JMFA

9/3/2023