Manuel Carrasco i Formiguera

Barcelona, 3 d'abril de 1890 - Burgos, 9 d'abril de 1938

Gèneres periodístics:

Mitjans:

Advocat i polític. Exercí com a advocat en dret mercantil. Com a polític, representà el sector catalanista vinculat a l’independentisme. Mantingué una decidida i constant labor en aquest sentit amb una triple faceta com a polític, assolint càrrecs de representació pública, com a publicista amb conferències, declaracions i articles, i amb una implicació cívica notable que remarcava el seu compromís religiós amb la seva pàtria. Va patir per aquesta labor diversos processos penals i consells de guerra. Milità a la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, a Acció Catalana, partit que contribuí a fundar (1922), i a Unió Democràtica de Catalunya, del qual fou un dels exponents més brillants. La seva labor pública arranca com a regidor, el 1920, a l’Ajuntament de Barcelona, i com a promotor i director del setmanari L’Estevet, que assolí un notable èxit per la força punyent de les caricatures contra la guerra del Marroc i el centralisme, i per l’atac també a la premsa centralista com l’Abc i la dretana La Veu de Catalunya. Fou professor a l’Escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat de Catalunya i secretari, des del 1931, del Comitè Industrial Cotoner i delegat del port franc de Barcelona.

Periodísticament, la seva labor més rellevant fou la fundació i direcció efectiva del setmanari esmentat, L’Estevet, del qual fou també editorialista i màxim responsable. Creat l’agost del 1921, aparegué amb una intencionalitat crítica rellevant, amb la vinculació de nombrosos caricaturistes, i aconseguí així, en el conjunt de la brillant premsa satírica de to polític amb setmanaris com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Papitu, etc., fer-se un lloc com a exponent insubornable de les reivindicacions catalanistes. El setmanari assolí ràpidament l’aurèola de nacionalista popular i L’Estevet es convertí en el portaveu dels joves catalanistes que maldaven per un estatut d’autonomia després del fracàs del 1917 i 1918 arran de la posició irreductible de l’Estat. El setmanari neix el 26 d’agost del 1921, en una primera època que es tanca amb el número 17 del desembre del mateix any. Un cop represa la publicació de la mà de l’impressor Josep Artís, desapareix el setembre de 1923 arran del cop d’estat del general Primo de Rivera.

La posició del setmanari enervà, com ho feu a començaments de segle ¡Cu-cut!, els militars i alts funcionaris, que el posaren en el punt de mira. Davant la constància en els acudits contra la guerra colonial al nord d’Àfrica per la causticitat, mordacitat, ironia i sarcasme, se li aplicà la molt dura Llei de jurisdiccions, que posava en mans militars els pretesos delictes d’opinió. Foren denunciats en consell de guerra els dibuixants Joan Gols (John) i Manuel Cardona (Quel us). El director de la publicació, Antoni Hurtado, s’havia refugiat, mesos abans, a França. Quan s’identificaren els pseudònims dels dos dibuixants, Carrasco es presentà, es va declarar el màxim responsable i autor dels peus de les vinyetes i n’assumí la càrrega. La crònica del consell de guerra, al mateix L’Estevet del 15 de juny, explicava que, malgrat no estar-li confiada oficialment la direcció del setmanari, s’afanyà a declarar-hi. Fou condemnat a presó i hagué de complir la condemna —tot i que, en ser de només sis mesos, podia ser obviada— a la Model de Barcelona, d’on, després de dos mesos, fou traslladat al penal de Burgos, la mateixa ciutat en la qual seria afusellat el 1938.

Manuel Carrasco fou membre de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona i patí encara més repressió, atès que, com tota la Junta, es negà a publicar en català la Guia jurídica de Catalunya, reduïda en realitat a un simple anuari d’adreces. Tota la Junta fou sancionada: multa, destitució i desterrament durant sis mesos. Carrasco va ser confinat a Tamarit de Llitera. Se’l considerava el redactor del conegut Pacte de Sant Sebastià (agost del 1930), en representació d’Acció Catalana, l’acord que possibilità que de forma immediata s’apliqués un nou marc jurídic a la reivindicació catalana.

Proclamada la República catalana el 14 d’abril de 1931, formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller de Sanitat i Beneficiència en el primer govern de la Generalitat de Catalunya. Elegit diputat a Corts per Girona el 1931 a les Corts Constituents, participà molt activament en els debats en la defensa de l’Estatut d’Autonomia votat pel poble català. Així mateix, en el debat de la Llei de congregacions religioses destacà molt especialment en la defensa de l’església i dels seus ordes religiosos. Separat d’Acció Catalana, ingressà a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), tot just acabada de fundar. Immediatament en fou un dels líders més destacats. També col·laborà en diverses publicacions amb articles de to polític i ideològic sempre en defensa del catalanisme a Catalunya Ràdio (1932-1934), La Rambla de Catalunya (1931-1935) i El Temps (1934-1936), portaveu d’UDC.

Carrasco patí repressió en tots els règims del segle xx, també sota la Segona República. El 1931 rep una denúncia militar de la qual tenim poques dades, a banda de la de 1937, el darrer consell de guerra que provocarà el seu afusellament. Durant la Guerra Civil, però, publicà uns pocs articles a l’òrgan basc Euskadi. Treballà com a assessor jurídic de la Conselleria de Finances de la Generalitat i es mantingué fidel a Unió Democràtica, malgrat la persecució social i religiosa que patí la rereguarda catalana els primers mesos de la guerra. S’esforçà també a ajudar els qui per aquesta motivació eren perseguits, de forma que hagué de marxar a mitjans de desembre del 1936, davant les denúncies que patí per aquesta labor humanitària. Tornà a Barcelona el febrer de 1937 i es refugià a Euskadi per via marítima des de França, amb el vaixell mercant Galdames, que seria interceptat per les forces rebels. Tota la família va ser empresonada, si bé els fills van ser enviats a una presó, la muller a una altra i ell de nou a Burgos, tot i que ara a un nou penal. Un consell de guerra, el segon a què fou sotmès, el condemnà a mort l’agost del 1937 i el mantingué en capella al llarg de vuit mesos, en angoixant espera, fins al Divendres de Passió del 1938. Va ser afusellat malgrat les peticions de clemència del mateix Vaticà.

Referències a Internet

• «L’Estevet (1921-1923)». Humoristán.
• Josep Miró i Ardèvol. «Carrasco i Formiguera». Destino, 7 d’abril de 1977, p. 50.
• Lluís Duran. «El pensament nacionalista de Manuel Carrasco i Formiguera. Un cristià demòcrata per la República catalana». Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. xxv (2014), p. 352-388. Consultable al portal de revistes de l’IEC (iec.cat) i també a RACO (www.raco.cat).
• «Manuel Carrasco i Formiguera, un patriota català». CCMA, TV3, Els Matins, 10 de desembre de 2013, 10 min 14 s.

 

Articles

• (Sense signar. Atribuït). «Som-hi», L’Estevet, 26 d’agost de 1921, p. 1.
• (Sense signar. Atribuït). «L’Estevet, perseguit per la Llei de jurisdiccions», L’Estevet, 15 de juny de 1923, p. 6.
• «Jerarquia d’ideals», La Rambla, 19 de gener de 1931, p. 12.
• «Catalans, cent per cent sincronitzats», La Rambla de Catalunya, 6 d’abril de 1931, p. 13.
• «Aires d’abril», El Temps, 20 d’abril de 1935, p. 2.

 

Bibliografia

• Figueres, Josep Maria (ed.). Manuel Carrasco i Formiguera: Diari de presó (1923-1924). Barcelona: Barcelonesa d’Edicions, 1999.
• Raguer, Hilari. Divendres de passió: Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015.
• Raguer, Hilari. Manuel Carrasco i Formiguera: Un cristiano nacionalista (1890-1938). Madrid: PPC, 2002.

 

JMFA

9/3/2023