Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Indaleci Castells i OllerValls (Alt Camp), 28 de març de 1864 - Valls (Alt Camp), 4 de novembre de 1930 Gèneres periodístics: Orientació Articulisme Gestió i direcció Seccions: Opinió Política Societat/Costums Mitjans: El Eco de Valls La Crònica de Valls
En el periodisme vallenc de finals del segle xix i del primer terç del segle xx sobresurt un nom rellevant per la seva importància com a director de publicacions i la influència dels seus escrits. Indaleci Castells compagina la faceta d’editor, redactor, professor i escriptor amb la de polític implicat en la vida local molt intensament. Tenia una preocupació cultural intensa i una vocació pel periodisme des de la seva primera feina, a Barcelona, com a corrector al diari barceloní La Dinastia (1883-1904), quan estudiava a la Universitat de Barcelona. Abandonà els estudis i es dedicà des d’aleshores al periodisme i a la política local per esdevenir regidor de Valls el 1905, alcalde del 1906 al 1909, i diputat provincial en dos mandats (1897-1898 i 1901-1902). En tornar de Barcelona a Valls, col·laborà a El Eco de Valls, que fundà el 1883 el seu oncle Eusebi Oller. Castells serà redactor en cap d’aquest periòdic bisetmanal que apareix gairebé durant deu anys. Diari conservador i molt combatiu, es qualificava d’antirepublicà i antianarquista. Arran del triomf de la Lliga el 1901, la mort del dirigent Planas i Casals i la competència d’altres diaris, desaparegué enmig d’una certa indiferència. El periòdic era propietat de Pere de Rosselló, prohom del partit conservador, del qual era també el director. Castells publicà en aquest diari el famós article «El perro del hortelano». Castells volia disposar de la seva pròpia tribuna i aferma la vida a la capital de l’Alt Camp. Ho fa amb constància, tret de breus escapades a Madrid, i s’implica de forma exclusiva en la premsa vallenca i en la vida política local. A Valls es vincula a l’Ajuntament com a comptador, farà classes al col·legi on havia estudiat, i la seva vida serà el periodisme. Passà de redactor en cap d’El Eco de Valls a director efectiu, essent-ne alhora el redactor únic. El 1918 serà nomenat cronista, arxiver i bibliotecari de la vila, labors que compaginarà amb la seva vocació periodística. El 1896 funda i dirigeix La Actualidad, que es manté entre pauses i canvis en la periodicitat fins al 1903. Era impresa a la impremta La Catalana o, com era coneguda, Impremta Castells, com ho foren més endavant La Actualidad i La Crònica de Valls, periòdics fundats per ell i dels quals fou director i principal redactor. Conservador i adversari hostil ideològicament del catalanisme de la Lliga i de Solidaritat Catalana, escriu puntualment a diverses revistes, però és home de les publicacions que dirigeix: El Eco de Valls (1885-1893), El Distrito (1893), La Crònica de Valls (1905-1930) i La Actualidad (1896). La Crònica de Valls (1905-1935) fou la publicació més duradora i important de la seva vida. El periòdic s’emmarca així en una ciutat amb impremta notable, amb un públic lector destacat i amb una empenta general que palesa la vitalitat del sistema comunicatiu. La Crònica de Valls és un dels setmanaris de més llarga vida dels que s’han editat a Valls. De fet, es perllonga més enllà de la mort de Castells, el 1930, fins a l’esclat de la Guerra Civil, després de comptar amb trenta-un anys de vida. Es componia els divendres i sortia els dissabtes. Per això es considera una autèntica enciclopèdia de la vida local pel volum d’informació que ofereix. Publicació conservadora, catòlica i afí al règim de la Restauració, la selecció i jerarquització d’esdeveniments es fa també des d’aquesta posició ideològica, prou coneguda, que combina amb certa voluntat comercial. Periòdic bilingüe, tenia el predomini de la informació local. Les seves quatre pàgines eren ocupades, ultra les dades pràctiques —preus agraris, temps, etc.—, per articles sobre cultura i agricultura, amb predomini de la literatura. Persona culta i individualista, escrivia amb molta facilitat i precisió de concepte. Estava dotat d’una memòria formidable que li proporcionava a l’acte la dada que hagués de menester. Per tals motius, i pel fet d’ésser molt treballador, no necessitava cap mena d’ajuda. De col·laboracions, en tenia o les buscava, però els redactors amb responsabilitat dins del periòdic més aviat li feien nosa. Ell volia actuar sense traves i a la seva manera, puix que així l’hi convenia per al joc polític que desenvolupava. Feia anar un estil peculiar, lapidari, de frases curtes però precises i a vegades coents de debò, que després, en plena maduresa, perfeccionava en forma insuperable als altres dos periòdics esmentats, sobretot a La Crònica de Valls, que amb clara competència redactà sol —col·laboracions eventuals a part— durant vint-i-cinc anys i, de fet, ha esdevingut la seva obra mestra per excel·lència. El quart de segle que La Crònica de Valls apareix sota la direcció de Castells es pot definir amb el mot vallenquisme. Els col·laboradors de la publicació, de Carles Cardo a Carner, passant per Ferran Agulló o Fidel de Moragas, apleguen la intel·lectualitat local i catalana. Tant s’hi pot trobar una secció de to pintoresc sobre els tipus curiosos de la galeria popular (la Marieta d’Alió o en Joanet dels Mixonets) fins a articles sobre filosofia o religió. Amarat d’erudició («Efemèrides», «Papers vells», etc.), hi trobem des de l’ambient en pro de la biblioteca popular dels anys anteriors fins a la seva inauguració el 1917, com les informacions i els reportatges sobre les Decennals. L’encert i la qualitat de la feina feta feren que els articles seguissin fins després de mort Castells. Efectivament, les efemèrides seguien el 1930, fetes pel nou propietari, i s’hi feia constar l’autoria. La Crònica… era el setmanari, dels quatre que s’editaven a Valls simultàniament, que obtenia més anuncis. La relació entre impremta i redacció, entre els tallers gràfics de l’Eduard i la revista de l’Indaleci, configuren la revista com la més important de la història local. Escriu Cèsar Martinell que Castells «tenia gran encert en suscitar col·laboracions d’especialistes que tractaven amb amenitat temes d’interès. Podria fer-se un recull alliçonador d’articles sobre agricultura, art, gramàtica, història, costums, geografia, mercantils, filosòfics, literaris…». El setmanari esdevingué una mena de tribuna, on autors coneguts o neòfits entaulaven converses de tons elevats o escatien punts interessants. Arran de la seva mort, el 1930, el substituí a la direcció de la publicació el seu nebot Rafael Castells. Aquest instal·là el quarter general a la Cambra de Comerç, de la qual era secretari, igual que l’oncle Indaleci. Periodista professional que estimava la professió i que feu la carrera a la ciutat pròpia, Indaleci Castells era profundament conservador, la qual cosa li congrià hostilitats i controvèrsies, en especial enfront de la publicació republicana vallenca El Porvenir, ara perduda, raó per la qual no es poden constatar les polèmiques escrites que ambdues revistes varen mantenir.
9/3/2023 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal