Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Joan Costajussà i Deu (Joan Costa)(Joan Costa i Deu )Sabadell (Vallès Occidental), 22 de maig de 1883 - Gènova (Itàlia), 23 de febrer de 1938 Gèneres periodístics: Cròniques Gestió i direcció Seccions: Local Societat/Costums Política Mitjans: La Veu de Sabadell La Veu de Catalunya
Participà en publicacions locals de la seva ciutat i de Barcelona mentre estudiava, com ara La Creu del Montseny, de la qual fou fundador i director literari. Treballà com a periodista al Diari de Sabadell, del qual fou director del 1903 al 1904, i Garba (1920-1922). Dirigí el diari La Veu de Sabadell: Diari del Vespre (1924-1929). Mantingué una activa labor com a corresponsal a La Veu de Catalunya i altres periòdics, com La Almudaina (Palma de Mallorca), El País (Lleida), El Dia (Terrassa), El Pla de Bages (Manresa)… Especialment interessant és la revista Catalunya, que fundà i dirigí del 1905 al 1910. Es va mantenir molt vinculat a la seva ciutat nadiua, on el 1925 fundà l’editorial Biblioteca Sabadellenca. Aquests anys de joventut visqué molt en contacte amb la vida bohèmia, va arribar a representar alguna cantant i es va guanyar la ironia dels famosos versos de Josep Carner en l’«Auca de la coblejadora» (Auques i ventalls, 1914). Fou conseller econòmic de la cantant, cupletista i actriu Raquel Meller i director del mític teatre de varietats Eldorado (1884-1928). Participà en la vida col·lectiva dels periodistes i, així, a l’Associació de la Premsa de Sabadell, fundada el 10 de gener de 1910, estigué com a vocal a la Junta i també a l’Associació Catalana de la Premsa, creada el 1920, amb la intenció d’associar tots els redactors de publicacions en llengua catalana. El gruix de la seva activitat durant les dècades dels deu als trenta fou a Barcelona, al diari catalanista i conservador per excel·lència, La Veu de Catalunya. Prat de la Riba el cridà per proposar-li ser-ne redactor en cap. És coneguda l’anècdota de la seva entrada al diari que explica mossèn Camil Geis a la semblança que li dedicà. Prat el cridà per la qualitat del seu treball arran de la informació d’un conflicte obrer. Per encàrrec de Josep Morató havia cobert el 1909 una vaga a Sabadell. En aquest periòdic hi va escriure, diu ell mateix, «cada dia durant vint anys». A La Veu de Catalunya encetà una col·laboració de redactor el 1907. Cal assenyalar l’impacte de la seva secció «Crònica de Barcelona», així com la sèrie titulada «Memòries d’un periodista», que a partir del juny del 1935 fins al juliol del 1936 publicava habitualment cada divendres i que no han estat editades en volum. També hom pot extreure moltes dades de la seva vida en els Annals del Periodisme Català, dels quals van aparèixer vint-i-sis volums fins al 1936, editats per l’Associació de Periodistes de Barcelona, entitat que va presidir entre el 1932 i el 1936, substituint Joaquim Pellicena, i on rebé crítiques per la seva posició partidista profundament conservadora. L’entitat es va escindir entre els partidaris dels dos partits majoritaris, la Lliga Catalana i ERC. El periodista Josep M. Lladó —que en publicà un article recordatori als mateixos Annals del Periodisme Català— compartí la Junta com a secretari amb Costa i Deu de president i Valls i Taberner de vicepresident segon. La seu era a la rambla dels Estudis, 10, mentre la redacció de La Veu era propera a la rambla de les Flors. L’Associació cresqué i arribà als quatre-cents socis en dos anys. L’ambient i la influència que tenia La Veu dins la professió eren notables, com palesa la seva correspondència amb més de tres‑centes cartes conservades a la biblioteca de l’Abadia de Montserrat. Tenaç i organitzador nat, destacà com a redactor polític i gaudia de la confiança dels directius. Al costat dels tan coneguts versos satírics de Carner i de Sagarra on surt tan malparat, esmentem els de mossèn Barrera, poc coneguts, i que en parlen elogiosament: «És l’estampa vivent del ric hereu / d’una masia del terrer pairal; / a la parla té un deix taujà, rural, / i en conversa tirada, li oireu / coses urbanes en pagana veu / discutint tot calmós i ben formal, / un succés qualsevol, el més banal, / que ell valorisa i fa pujar de preu. / Projecta biblioteques i homenatges, / i és l’home que haurà fet més cents viatges / d’anada i de retorn de Sabadell. / És polític quan fa literatura / i és literat de no petita altura / quan fa política de polític vell». En La Veu, doncs, hi participà de ple. El seu prestigi anava pujant per l’interès dels seus escrits. Així, acompanya Francesc Macià amb altres periodistes com Lluís Aymaní, Josep M. Lladó o Joan Alavedra, tot i que aquest com a polític, en la defensa de l’Estatut a Madrid. Especial impacte va tenir l’obra La nit del 6 d’octubre a Barcelona (1935), amb Modest Sabaté i Puig, que és un reportatge de gran qualitat que, sota el prisma de la seva ideologia dretana, descriu minuciosament l’episodi amb una gran agilitat i molta força narrativa. És el llibre més detallat dels que es publiquen aleshores, seguit d’un segon aparegut el febrer del 1936: La veritat del 6 d’octubre. El primer tracta sobre els fets dels 6 d’octubre a Barcelona i el segon a les principals ciutats, tret de la capital. En síntesi, estigué vinculat a La Veu tota la vida professional, que comença com a corresponsal a Sabadell i es converteix en un columnista destacat, redactor amb seccions pròpies, les esmentades «Crònica de Barcelona», «Memòries d’un periodista»…, i cap de redacció el 1936. A més de la secció política, assumí la secció religiosa d’informació del Bisbat. Quan aparegué La Veu del Vespre tingué cura de la informació de la Generalitat, que compartí amb la de l’edició del diari La Veu de Catalunya. El 1934 consta als Annals del Periodisme Català com a redactor especialitzat en informació municipal de l’Ajuntament de Barcelona. Martín Berbois, autor d’una semblança biogràfica, comenta un episodi significatiu de la vida de Costa com a president de l’Associació de Periodistes: l’excarceració d’una vintena dels periodistes més emergents de Barcelona arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. No va tenir tant d’èxit amb la demanda de revocar les sancions contra els diaris La Humanitat (1931-1939), La Publicitat (1922-1939), El Diluvio (1858-1939) i L’Opinió (1928-1934). Gaudí de la confiança de Cambó, amb qui mantenia una molt fluida relació i li va suggerir escriure les seves memòries al mateix diari, atesa la proverbial capacitat memorística del periodista. S’exilià a Gènova el mateix juliol del 1936 fugint de la persecució social i religiosa a Barcelona i mantingué una molt dura posició a Itàlia contra la República, on publicà dues obres i es guanyà la crítica de periodistes fidels a la República. També col·laborà amb tasques de propaganda contra la República, i fou eficaç col·laborador dels revoltats fins a la seva sobtada mort. A més de les cartes, com les adreçades a Glòria Bulbena, és autor d’unes memòries inèdites datades entre gener i febrer del 1397 que es conserven a la Fundació Bosch i Cardellà, amb altres papers seus, a Sabadell.
9/3/2023 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal