Ramon Dimas Montserrat

Pont de l’Armentera (Alt Camp), 3 d'octubre de 1919 - Santes Creus (Alt Camp), 24 d'agost de 1965

Gèneres periodístics: Fotoperiodisme  Reporterisme 

Seccions: Societat/Costums Esports Local

Mitjans: Destino  

Fill d’una família pagesa, Ramon Dimas entrà en contacte amb la fotografia als onze anys, quan va conèixer el fotògraf Ramon Claret i la seva dona mentre estiuejaven a la zona del Pont d’Armentera. D’acord amb els seus pares, s’instal·là a Barcelona amb la parella i es convertí en l’aprenent del fotoperiodista esportiu pioner del nostre país. Amb Claret va fer les primeres passes càmera en mà i també al laboratori.

Abans de la guerra es va independitzar del mestre i començà a treballar a la botiga del fotògraf Antoni Campañà. Durant el conflicte fou mobilitzat i va fer tasques d’enllaç com a motorista. El 1939 hagué de fer el servei militar i després es reincorporà a la botiga de Campañà com a cap de laboratori. El temps lliure el dedicava a una de les seves grans passions: el beisbol. De fet, l’any 1940 havia fundat el Club Hércules de les Corts. Dimas va viure aquest esport com a jugador, entrenador, àrbitre i també ocupà alguns càrrecs a la Federació Catalana, una afició que compartí plenament amb el també fotògraf Carlos Pérez de Rozas Sáinz de Tejada, amb qui forjà una profunda amistat.

Amb el bagatge a l’esquena adquirit amb els seus dos mestres, Claret i Campañà, i una bona experiència en laboratori, començà la carrera com a fotoperiodista en solitari. El 1948 la seva firma apareix per primer cop a la revista Destino, l’any en què la publicació va fer un canvi de maquetació donant tota la portada a una sola imatge i augmentant la presència de la fotografia a l’interior. Entre el 1948 i el 1949, a la revista no sempre firma les imatges i la presència de Dimas resulta esporàdica. Això canvià durant la dècada dels cinquanta, a mesura que la publicació va anar evolucionant. Els tres primers anys signa fotografies per il·lustrar notícies i algun reportatge d’interior, i a partir del 1953 s’ocupa habitualment de la portada i el reportatge d’interior corresponent, i així es converteix en el fotògraf titular de la revista fins a la dècada dels seixanta.

Ramon Dimas renegava de la foto estàtica. Ell mateix explicava que la seva màxima ambició era poder captar el moviment, que el resultat tingués intenció i, a més, qualitat artística. Aquesta forma de mirar el món es copsa a les pàgines de Destino, on treballà com a fotoperiodista generalista, sobretot en els temes de societat —retratant, per exemple, festivitats, lliuraments de premis, celebritats que visitaven Barcelona— tolerats pel sistema comunicatiu franquista.

Ara bé, on va excel·lir amb milers d’imatges que combinen perfectament moviment i punt de vista artístic fou en la fotografia d’esports, especialment de futbol, del qual era molt aficionat des de ben menut. El 1949 s’incorporà a Vida Deportiva, un popular setmanari gràfic fundat sis anys abans i que en aquell moment adquirí Josep Vergés, l’editor de Destino. Setmana a setmana, Dimas capitalitzà pràcticament la coberta i el reportatge interior —d’entre vuit i dotze fotografies— dedicat al Futbol Club Barcelona, demostrant que era hereu de Ramon Claret i amo del seu propi estil amb moltes imatges de punt de vista impossible, algunes d’elles icones de la història del club. La popularitat de Dimas al setmanari va més enllà de la imatge i es converteix en personatge en alguns textos que expliquen les interioritats de l’ofici del repòrter i el frenesí constant de la seva vida professional. Així, a vegades a les cròniques s’explica que el fotògraf ha recorregut milers de quilòmetres durant el cap de setmana en cotxe, tren i avió alhora per arribar als desplaçaments del Barça, obtenir les imatges i tornar a temps per poder entregar-les i ser publicades en dimarts, el dia en què Vida Deportiva arribava al quiosc.

Ramon Dimas també fou qui més va retratar Ladislao Kubala, el seu millor amic. Després dels entrenaments, el futbolista anava a l’estudi botiga de Dimas a passar la tarda i berenar gairebé cada dia. Des del 1952 el fotògraf havia obert l’establiment al carrer de Casp número 23, fent societat amb Lluís Permanyer, pare del cronista i escriptor barceloní. Foto-Dimas era també punt de trobada de fotògrafs professionals i espai per a alguns que començaven, com la parella Leopoldo Pomés i Karin Leiz, a qui l’amic i futur padrí de noces Ramon Dimas deixà el laboratori incomptables nits quan començaven en el món de la fotografia publicitària.

El 1956 Permanyer vengué la seva part del negoci a Ediciones Destino. Dimas continuà com a fotògraf titular de les revistes Vida Deportiva i Destino, i cobrant un sou mensual de 3.000 pessetes a la botiga, un negoci que comptà amb diferents treballadors, treballadores atenent el públic i el fotògraf Ernest Vilà al laboratori. Cinc anys més tard, s’amplià el capital de l’empresa, el 75 % de la qual fou controlada per Destino. D’aquesta manera es va poder afrontar una reforma de l’establiment i s’inaugurà una secció de discos, que en poc temps fou la més rendible.

A més de la feina per a la premsa periòdica i a l’estudi botiga, Dimas també es dedicà a la fotografia per al sector editorial, també per a Destino. Entre els anys 1948 i 1977 l’editorial va ser pionera a crear una col·lecció de guies geogràfiques d’Espanya, tant de regions com de ciutats, que constitueixen un important llegat sobre l’època. Profusament il·lustrades amb fotografies en blanc i negre, eren volums d’una mitjana de quatre-centes pàgines que s’encarregaven a autors de renom. Dimas participà en la guia sobre Barcelona escrita per Carles Soldevila i s’encarregà en solitari de les fotografies de les guies de la Costa Brava (Josep Pla), el País Valencià (Joan Fuster), Galícia (Carlos Martínez Barbeito), País Basc (Pío Baroja), les Canàries orientals: Gran Canària, Fuerteventura, Lanzarote (Claudio de la Torre) i Andalusia (José María Pemán), publicades entre els anys cinquanta i sobretot als seixanta. També il·lustrà el llibre El circo por dentro, de Sebastià Gasch (1961). És en aquestes publicacions on s’observa l’estil personal de Dimas a la recerca de la imatge més artística, tant per plasmar el paisatge i l’arquitectura com la vida quotidiana i els arquetipus dels seus habitants. Pel que fa al reconeixement artístic, el 1954 guanyà la Copa Ajuntament de Tarragona per la fotografia «Mediterrà» i el 1959 va fer una exposició monogràfica de la seva obra a la Galeria Aixelà. Les fotografies es van ampliar a mida mural i es van col·locar formant composicions a les parets de la sala, destacant així la visió moderna de Dimas i els seus enquadraments.

Segons el treball que havia d’emprendre utilitzava càmeres diferents. Dimas explicava que emprava els aparells Leica i Novoflex per al futbol per la rapidesa i l’ús que feia del teleobjectiu, mentre que es reservava la Rolleiflex per als reportatges de Destino per obtenir bons enquadraments. Finalment, per a les guies emprava una Plaubel i una Speed Grafic pels canvis d’òptica que li oferien i perquè aconseguien fotografies de gran qualitat en temes que, segons ell, s’havien de distingir per la seva bellesa plàstica.

La seva prematura mort als quaranta-sis anys tallà en sec una de les carreres fotoperiodístiques més brillants i populars del temps del franquisme. La seva pèrdua fou molt sentida entre la premsa i el món de l’esport i se li dedicaren diferents homenatges, des d’un trofeu de beisbol amb el seu nom fins a un premi de reportatges impulsat per Destino que fou vigent fins a mitjans dels setanta. Pel que fa a l’empresa, va continuar anomenant-se Foto-Dimas i tota la propietat fou assumida per Destino. Quan a principis dels vuitanta va tancar el negoci, l’arxiu del fotògraf també passà a mans de l’editorial. Actualment se’n desconeix la localització.

 

Referències a Internet

• Joan Teixidor. «Recuerdo de Ramón Dimas. La última imagen». Destino, 4 de setembre de 1965, p. 16 i 17.
• Josep Pla. «Ramón Dimas». Destino, 4 de setembre de 1965, p. 19.
• Mylos (Sebastià Gasch). «En el taller de los artistas. Con Ramón Dimas». Destino, 6 de desembre de 1958.
• Josep Cruañas i Tor. «Ramon Dimas, fotògraf de Destino». Capçalera: Revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, núm. 29, febrer del 1992, p. 42-45.

 

Fotografies

• «La noche del Premio Eugenio Nadal 1949», Destino, 14 de gener de 1950, p. 12-15.
• «Viaje por las calles de Barcelona», Destino, 17 de febrer de 1951, p. 5 i 6.
• «Hombres, hechos y gestas del fin de semana», Destino, 26 de febrer de 1955, p. 39.
• «Fira de Bellcaire: Esto es, los Encantes Viejos», Destino, 15 d’octubre de 1960, p. 33 i 35.
• Entrevista a Joan Capri. Fotografies, Destino, 3 d’octubre de 1964, p. 44.

 

Bibliografia

• Cadena, Josep M. La fotografía en el deporte: Homenaje a Ramón Dimas, Juan Bert, Ramon Claret. Barcelona: Salón Náutico Internacional y del Deporte, 1975, p. 7.
• Pernas López, Julio. Strike two: El béisbol en España de la posguerra 1939-1960 y otras curiosidades del deporte español. Barcelona: Fundació Barcelona Olímpica, 2011.
• Pomés, Leopoldo. No era pecat: Vivències d’una mirada. Barcelona: Edicions 62, 2019.

 

TFP

9/3/2023