Lluís Companys i Jover

El Tarròs (Urgell), 25 d'agost de 1882 - Barcelona, 15 d'octubre de 1940

Gèneres periodístics: Orientació  Gestió i direcció 

Seccions: Opinió Política Societat/Costums

Mitjans: El Diluvio   La Humanitat   Última Hora  

Advocat, periodista i polític. Des de les comarques lleidatanes es trasllada de molt jove a Barcelona, on estudia batxillerat al prestigiós Liceo Políglota. Allà coneix Francesc Layret, amb qui manté una íntima amistat fins al seu assassinat, el 1920. Estudià després dret a la Universitat, tot i que l’exercí escadusserament. L’interessà molt la política i s’adherí a l’Associació Escolar Republicana i altres grups. S’implicà molt en el Partit Republicà Català, que contribuí a fundar i del qual fou regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Als anys vint Companys, com els seus amics Layret i Seguí, era un dels líders més emblemàtics de l’esquerra catalana. Sempre es considerà periodista; així, s’inscrigué en associacions, saludà i participà en trobades, i els antics companys de redacció el visitaven i en els àpats de germanor i trobades ell sempre expressava públicament com se’n sentia. Coneixem els primers temps del Companys periodista. Pel que fa als seus textos, han aparegut dues antologies dels anys vint amb articles publicats a El Diluvio i La Terra i els escassos de la Guerra Civil. La major part de la presència pública són entrevistes i declaracions. Durant els anys vint i trenta publicà diversos articles a la premsa d’esquerres i republicana del país, des d’El Mercantil Valenciano fins a L’Opinió.

Milità en agrupacions polítiques republicanes, col·laborà les dues primeres dècades en publicacions d’esquerres, com La Lucha, La Barricada, El Diluvio… i fou redactor d’El Liberal i La Publicidad. Amb els redactors i obrers del primer es troba i durant la guerra en diverses avinenteses li expressen suport. Políticament comença a ser conegut pel públic general quan el 1917 és regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Als inicis dels anys vint desenvolupa una frenètica activitat amb mítings, articles, intervencions parlamentàries a favor de la pagesia catalana i contra la mal vista guerra colonial al Marroc. Forja la Unió de Rabassaires, de la qual redacta els estatuts, i organitza els rabassaires essent director de la revista La Terra, que assolí una molt alta projecció i difusió al camp català als anys vint i trenta. Deixa el seu nom com a director, atesa la seva immunitat parlamentària, a diverses publicacions d’esquerres com Lluita, de Rubí, Acción, de Terrassa, España Nueva, de Madrid. Col·labora al sabadellenc L’Avenir, on relleva Layret arran del seu assassinat, i guanya des d’aleshores diverses eleccions a Sabadell. Alhora mantindrà una gran projecció social amb els seus articles contra la guerra del Marroc en aquest mensual i també a El Diluvio. Les seves col·laboracions periodístiques són constants, especialment a L’Avenir, que dirigeix i on publica força textos, fins i tot un editorial que ocupa tota la primera pàgina. És censurat, i n’apareixen només, com a sorda protesta i trista evidència, el títol i la signatura.

Arran del cop d’estat del general Primo de Rivera, que suspengué la Mancomunitat, el Parlament i el Congrés i limità el catalanisme i la democràcia, Companys es reclogué en un silenci, com tots els polítics. La revista d’esquerres L’Avenir (Sabadell), que dirigia, fou clausurada, com les altres publicacions nacionalistes o obreristes. El 1931 proclama la República a Barcelona i esdevindrà figura pública catalana i espanyola. Participa en la fundació d’ERC i, quan aquest partit guanya les eleccions, Companys serà el líder d’una de les faccions, i tindrà el suport dels diaris del partit, La Humanitat i Última Hora, que dirigia políticament i que el projectaren arreu del país. En la campanya per l’Estatut recorre Catalunya, amb Macià, els diaris se’n fa ressò i Companys assoleix encara més popularitat. Durant els primers anys de la República el seu paper fou molt actiu. Diputat al Congrés, fou el cap de la minoria catalana. Són celebrats els seus discursos en defensa de l’Estatut. Fou diputat al Parlament de Catalunya, del qual fou també president, i, per poc temps, governador civil de Barcelona i ministre de Marina.

Amb la desaparició de Macià serà president de la Generalitat del gener a l’octubre del 1934. El 6 d’octubre, atesa la involució política i la política del govern dretà que havia guanyat les generals, es rebel·la, amb altres forces espanyoles, per donar una nova orientació a l’Estat, no pas per proclamar una independència. Arran del fracàs, serà condemnat a presó, però en sortirà el febrer del 1936, arran de la victòria de les esquerres. La seva arribada apoteòsica a Barcelona fou el reconeixement de l’episodi del 6 d’octubre davant el conflicte de sobiranies entre el Tribunal de Garanties Constitucionals i el Parlament de Catalunya arran de l’aprovació per aquest de la Llei de contractes de conreu, que fou votada i recorreguda i tornada a votar un altre cop, la qual cosa va significar la visualització del desacord. El 1931 dirigeix breument el setmanari barceloní La Calle (1931-1932), on hi ha algun article seu.

Tornà a guanyar la presidència de la Generalitat a les eleccions del febrer del 1936 que portaren les esquerres al poder. Les dretes no ho accepten i es propicia una revolta militar. Al llarg del conflicte estigué al capdavant de la Generalitat des del 17 de juliol fins a la sortida, el febrer del 1939, i l’exili, i fins a l’assassinat legal, malgrat les dificultats i limitacions.

Comanda la Generalitat, de qui depèn l’ordre públic, en la lluita que venç les tropes sollevades a favor de la dreta i al llarg del conflicte. Durant el conflicte bèl·lic ha de resistir la influència anarquista, fins al maig del 1937, quan la pot esclafar, i la marxista ortodoxa, amb la qual contemporitza. No va poder assolir plenament els objectius que el seu govern, d’ERC, guanyador de les eleccions, s’havia proposat a causa del conjunt de circumstàncies anòmales que influenciaven Catalunya i d’un govern en ple període bèl·lic. Al llarg de tot el conflicte encoratjà la resistència a la rebel·lió, i augmentà la seva imatge com a símbol de la Catalunya que defensava la seva personalitat i llibertats. Durant l’empresonament i la proclamació de la República es configura la seva imatge simbòlica de representant del país.

Refugiat a França, haurà de marxar de París a la Bretanya, on serà detingut, per la pressió del Govern espanyol i la complicitat de les autoritats locals. La policia alemanya el lliurarà, l’agost del 1940, a les autoritats franquistes, les quals el duran a Madrid i posteriorment a Barcelona, on serà afusellat a Montjuïc el 15 d’octubre, després d’un consell de guerra, paròdia de judici, per la seva trajectòria crítica i per haver ocupat el càrrec de president de la Generalitat. Mor amb el crit de «Per Catalunya!».

 

Referències a Internet

• Rossend Llates. «Les dues figures de la República catalana». Mirador, 16 d’abril de 1931, p. 3.
• «Lluís Companys, 70 años de un crimen contra Catalunya». Público, 15 d’octubre de 2010.
• Josep M. Ortiz-Arilla. «L’aprenentatge d’un líder: Lluís Companys, periodisme i política (1908-1925)». Comunicació, novembre de 2016, p. 87-111.
• Sílvia Marimon. «Lluís Companys, un idealista d’esquerres». Ara, 11 d’octubre de 2015.
• Joan Esculies. «Els “exilis” de Lluís Companys durant la Guerra Civil». Ara, 12 de juny de 2020.
• Gemma Rubí. «Lluís Companys i Jover». Memòria Esquerra.cat. Fundació Josep Irla.

 

Articles

• «El discurso del Sr. Layret», La Publicidad, 18 de setembre de 1912, p. 1.
• «Tánger», El Diluvio, 15 de juliol de 1921.
• «La tragedia prevista», El Diluvio, 27 d’octubre de 1921, p. 11.
• «Per la República», L’Opinió, 4 de juny de 1931.
• «L’any xiii de l’era feixista», La Humanitat, 25 d’octubre de 1935, p. 3.

 

Bibliografia

• Cadena, Josep Maria. «El periodista combatiu: La Barricada i La Lucha». A: Lluís Companys: trajectòria d’un president. Barcelona: L’Avenç, 1990, p. 97-112.
• Casassas, Jordi (coord.) [et al.]. Lluís Companys i la seva època. Barcelona: Pòrtic, 2002.
• Figueres, Josep M. Lluís Companys: de la revolució social al nacionalisme. Barcelona: Base, 2015.
• Figueres, Josep M. Lluís Companys: contra la guerra: Escrits i intervencions contra el conflicte al Marroc (1921-1923). Barcelona: Angle: Institut Català Internacional per la Pau, 2014.
• Solé Sabaté, Josep M. (dir.). Lluís Companys, president de Catalunya: Biografia humana i política. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2006, 2 vol.

 

JMFA

4/1/2023