Josep Tarín-Iglesias

Barcelona, 18 d'abril de 1915 - Barcelona, 9 de setembre de 1996

Gèneres periodístics: Gestió i direcció  Cròniques 

Seccions: Local Política Opinió Societat/Costums

Mitjans: Pàtria/Patria   Diario de Barcelona   El Noticiero Universal  

Josep Tarín-Iglesias, germà del també periodista Manuel Tarín, fou redactor del diari lerrouxista Renovación els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil i del diari carlí El Correo Catalán els immediatament posteriors. Després fou funcionari municipal, secretari particular de l’alcalde Porcioles, director del Diario de Barcelona i El Noticiero Universal als anys setanta, i també autor de diversos llibres.

Fill d’un lerrouxista mort per anarquistes a Collblanc el desembre del 1933, lerrouxista radical ell mateix en la seva joventut, va publicar els seus primers articles, amb catorze anys, al suplement setmanal infantil de Las Noticias, que portava la capçalera Gente Menuda. Amb setze anys va publicar el seu primer article polític a La República, setmanari que havia començat al cap d’un mes de la proclamació del nou règim polític. Amb disset anys va publicar esporàdicament articles anticlericals i més aviat incendiaris al setmanari El Ateo, l’ombra dels quals el va perseguir després tota la vida. Però això no va ser obstacle perquè el seu primer contacte amb el periodisme del dia a dia, de redacció, fos a la delegació barcelonina del diari Pàtria, de Manresa, que dirigia mossèn Lluís Gomis Cornet, germà de Joaquim Gomis, el president del Consell d’Administració d’El Correo Catalán. Els dos germans Gomis, carlins, havien adquirit el diari manresà el 1924 i en començar el 1933 van obrir la delegació barcelonina, que van encarregar a Ricard Suñé, redactor d’El Correo Catalán. Aquest va oferir al jove Josep Tarín, amb qui tenia una bona amistat, encarregar-se de l’adaptació i transmissió telefònica cap a Manresa de les informacions barcelonines que li passaven des d’El Correo Catalán, i altres d’elaboració pròpia. L’aparent contradicció, d’un joveníssim lerrouxista revolucionari treballant en un diari carlí i integrista, va ser possible per l’amistat de Josep Tarín amb Suñé, i també pel fet que el primer va acceptar de treballar sense cobrar i sense crear problemes.

El 1934 Pàtria va passar a ser el portaveu oficiós del partit Acció Popular Catalana, vinculat a la CEDA, i tot l’equip que formaven Busquets Molas, Suñé i Tarín va abandonar-ne la redacció. Els dos primers van seguir a El Correo Catalán i Tarín va tornar als seus orígens lerrouxistes entrant a la redacció del diari Renovación, que dirigia Josep Amich, famós pel seu pseudònim, Amichatis. Aquest diari, hereu d’El Progreso de la Unión Republicana d’Alejandro Lerroux, conservava el 1934 molt poc de l’esplendor que havia tingut des del 1906 fins a la davallada del partit radical del final de la dictadura de Primo de Rivera. Quan Alejandro Lerroux va arribar a cap de govern després de la victòria electoral de les dretes el 1934, El Progreso ja havia hagut de tancar, però va tornar a sortir amb el nou nom de Renovación, gràcies a les ajudes econòmiques que des del Govern els feia arribar el cap del partit. L’empresari i polític Joan Pich i Pon se’n va fer càrrec, incorporant-lo al seu imperi periodístic, del qual ja formaven part El Día Gráfico, La Noche i Vida Deportiva.

Amb el nou nom, el vell El Progreso, ara Renovación, va ser només una ombra del que havia estat, amb poques vendes. Va passar de ser un diari amb un pes específic a la ciutat a incorporar-se a la tropa de petits diaris lerrouxistes que sobrevivien gràcies a les ajudes governamentals.

Renovación va ser el primer lloc on Josep Tarín va cobrar com a redactor (75 pessetes al mes, que era aleshores més o menys el preu de deu quilos de pa o d’arròs). Hi va entrar en començar el 1934, poc després de la mort del seu pare, i hi va publicar algunes entrevistes que van tenir ressò, com les fetes a Salvador de Madariaga o Gregorio Marañón. Com era habitual aleshores entre els redactors d’informació local, ràpidament se li va oferir, i ell va acceptar, un lloc de funcionari a l’Ajuntament. Aquells periodistes que podien gaudir d’aquesta bicoca l’alternaven, amb més o menys dedicació, amb la feina al diari, esforçant-se, és clar, per agrair la benevolència laboral de l’Ajuntament amb informacions favorables.

Durant la Guerra Civil, Renovación es va seguir publicant, però va canviar completament la seva orientació, renegant del seu passat, i Tarín, com altres lerrouxistes, va haver de deixar la redacció. Va poder conservar, en canvi, la feina d’administratiu a l’Ajuntament, en el Departament de Cultura, al costat d’un altre periodista, Àngel Marsà.

Tarín i Marsà van ser precisament els periodistes que, el 26 de gener de 1939, després d’entrar a l’Ajuntament amb el capità de la legió Víctor de Felipe, van anar als tallers de La Vanguardia i van fer uns números especials d’aquest diari i d’El Correo Catalán, donant la benvinguda a les tropes franquistes d’ocupació. Marsà es va responsabilitzar del número de La Vanguardia i Tarín del d’El Correo Catalán, amb la col·laboració del periodista Esteve Doltra. Però mentre que La Vanguardia va seguir sortint l’endemà sense interrupció, amb l’adjectiu afegit d’Española en la capçalera, El Correo Catalán va trigar tres setmanes a poder trobar uns tallers propis on imprimir-se, ja que els que tenia abans de la guerra al carrer de Banys Nous havien quedat inutilitzats després de la seva confiscació pel POUM i després pel PSUC per imprimir-hi els seus mitjans de premsa i també d’altres partits. Fins al 14 de febrer els tradicionalistes no van rebre l’autorització governativa per tornar a treure el diari i poder resoldre els problemes tècnics per imprimir-lo. Els va ser imposat com a director Diego Ramírez Pastor.

Tarín hi va treballar, i va poder ser un dels pocs periodistes autoritzats a ser presents com informadors en els consells de guerra, encara que després no se’ls autoritzava a publicar-ne res. Altres periodistes amb bona entrada a Capitania General, aquells anys, foren Joan Sariol i Fèlix Marquillas. En alguns consells de guerra els va ser vetada l’entrada, com en el del president Companys.

Quan Claudio Colomer Marqués va substituir el 1946 Diego Ramírez Pastor com a subdirector d’El Correo Catalán, Andreu Roselló Pàmies va ser-ne nomenat subdirector i Josep Tarín cap de redacció. L’octubre del 1957, quan van fer fora Claudio Colomer, va ser substituït per Andreu Roselló, i Tarín va convertir-se en subdirector. Ho va ser, però, per poc temps, poc més un any, perquè l’alcalde Josep Maria de Porcioles, que havia estat nomenat el mes de març d’aquell mateix any, havia ofert a Tarín ser el seu secretari particular, polític i de premsa. I ell va acceptar sense deixar el càrrec del diari. Era, però, una situació insostenible i els propietaris d’El Correo Catalán el van acomiadar.

Tarín va estar al servei de Porcioles no solament durant el llarg mandat de l’alcalde, sinó fins i tot quan aquest va ser destituït. A causa d’aquesta funció es va veure obligat en dues ocasions a assumir la direcció d’un diari. Del setembre del 1969 al setembre del 1973 va dirigir el Diario de Barcelona, en l’època que en compartien la propietat Miquel Mateu i el comte de Godó. La mort de Miquel Mateu i la seva substitució al capdavant del Consell d’Administració pel seu gendre Artur Suqué van suposar un canvi radical i el relleu de Tarín per Manuel Martín Ferrand, vingut de Madrid.

Del 1977 al 1978 va tornar a dirigir un diari, aquest cop El Noticiero Universal. En ell ja representava els interessos de Porcioles abans d’assumir-ne la direcció, formant part del Consell d’Administració quan l’alcalde va començar a adquirir-ne accions a partir del 1971. En aquell moment va ser el germà de Josep Tarín, Manuel, qui va ser posat al capdavant del mitjà com a director, i quan Porcioles pogué adquirir la majoria en el Consell d’Administració, hi va posar a Josep, el 1977. Aleshores Porcioles ja ni tan sols era alcalde (havia estat destituït quatre anys abans). Tarín va conservar el càrrec a El Noticiero Universal fins al 1980.

Tots aquests anys va mantenir col·laboracions en el diari de Madrid El Alcázar i en el setmanari La Actualidad Española. També a l’emissora Ràdio Barcelona, que dirigia el seu germà Manuel, entre el 1963 i el 1973. Va ser professor de l’Escola de Periodisme de l’Església, al CICF, i de Relacions Públiques a la Universitat de Barcelona. Va ocupar càrrecs de gestió i en consells d’administració d’empreses vinculades al Banco de Bilbao i a Telefónica, gràcies a la seva amistat amb Santiago Galindo Herrero, que entre molts altres càrrecs va ser director del diari El Alcázar entre el 1960 i el 1962 i director de Telefónica entre el 1968 i el 1977.

 

Referències a Internet

• «José Tarín Iglesias, periodista». El País, 11 de setembre de 1996.
• Jaime Arias. «Muere José Tarín Iglesias». La Vanguardia, 11 de setembre de 1996, p. 9.
• «Don José Tarín Iglesias, nuevo director de Diario de Barcelona». La Vanguardia Española, 14 de setembre de 1969, p. 1 i 29.

 

Articles

• «Montserrat y su dimensión universal», La Vanguardia Española, 27 d’abril de 1965, p. 27.
• «Gracia y esencia de la Puertaferrisa», La Vanguardia Española, 20 de juny de 1968, p. 47.
• «Almorzando con Richard Nixon en Montjuic», La Vanguardia Española, 7 de novembre de 1968, p. 8.
• «Mi don Ramón Cunill», La Vanguardia Española, 8 de novembre de 1975, p. 47.

 

Bibliografia 

• Tarín-Iglesias, José. Vivir para contar: Medio siglo entre la anécdota y el recuerdo. Barcelona: Editorial Planeta, 1982.
• Montaner, Jordi. El «Ciero»: no va arribar al segle. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya: Diputació de Barcelona, 1989. [Vaixell de paper; 4]
• Huertas, Josep Maria. El plat de llenties: Periodisme i transició a Catalunya (1975-1985). Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya: Diputació de Barcelona, 2005.
• Fabre, Jaume. Cròniques del fang. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2022.
• Fabre, Jaume. Periodistes malgrat tot: 1939-1966: La dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona: Resistents, possibilistes i col·laboracionistes. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2017.
• Fabre, Jaume. Periodistes uniformats: Diaris barcelonins dels anys 40: La represa i la repressió. Barcelona: Diputació de Barcelona: Col·legi de Periodistes de Barcelona, 1996.
• Fabre, Jaume (ed.). Periodistes sota censura: De la fi de la Guerra Civil a la Llei de premsa. Barcelona: Diputació de Barcelona: Col·legi de Periodistes de Barcelona, 1999.

 

JFF

4/1/2023