Carlos Romeu Müller (Romeu)

Barcelona, 17 de maig de 1948 - Madrid, 24 de juliol de 2021

Gèneres periodístics: Humor  Ninotaire 

Seccions: Opinió Societat/Costums

Mitjans: El País   El Jueves   TV3  

Humorista, vinyetaire i guionista de gran èxit, treballa quasi diàriament a un rotatiu de referència com El País des del primer número, el 1976, al llarg de trenta-tres anys, fins que l’acomiaden a principis del 2011. També formarà part de l’equip del setmanari satíric El Jueves des de la seva fundació, el 1977. Pertany, per tant, a la generació de dibuixants i humoristes que s’incorporen a la premsa al llarg de la transició, una fornada especialment brillant i innovadora que va recuperar la tradició humorística vigent a Catalunya durant la Segona República, interrompuda per la dictadura imposada per Francisco Franco el 1939. Romeu, tal com signa els acudits, destaca per fer servir nens com a personatges de les vinyetes, en especial en el cas de Miguelito, un escolanet que apareix normalment sol, o potser amb un interlocutor, per proferir observacions i pensaments d’una aparent senzillesa. Aquest personatge ocuparà una pàgina del suplement dominical d’El País i esdevé la més coneguda de les seves creacions. També publica diversos llibres infantils il·lustrats i, fins i tot, una autobiografia en format de novel·la gràfica: Ahora que aún me acuerdo de todo (o casi)…, l’any 2012, com a memòria de la seva vida i trajectòria professional.

Fill d’una acomodada família dedicada al tèxtil, Carlos Romeu va ser un nen educat per mainaderes, minyones i servents al mig d’una família extensa. De mare francesa, aprèn l’idioma matern des de petit i participa en viatges a l’estranger gràcies al seu passaport francès, un luxe en ple franquisme. Rebel i mal estudiant, en un cert moment va ser expulsat del col·legi religiós on estudiava, una actitud contestatària que combina tota la vida amb una salut delicada i certa tendència a patir caigudes i accidents. Quan acaba el batxillerat, estudia comerç per imposició familiar, que va complementar pel seu compte amb alguns estudis d’arts i oficis. De seguida busca diverses feines per assolir una independència econòmica que li permetés fer la seva, més que viure del dispendi familiar. Treballa en diverses ocupacions inversemblants, des d’ajudant de luminotècnia fins a pessebrista. De seguida es troba còmode amb els dibuixos, els plànols i les activitats gràfiques, una tendència que el porta a provar com a il·lustrador, tasca amb la qual enllesteix un parell d’exposicions entre 1967 i 1969, en què arriba a vendre alguns originals a un públic compost per joves fills de l’alta burgesia. Finalment, ha d’acceptar una feina respectable a ulls de la família com a administrador.

El 1972 comença a col·laborar amb la revista Fotogramas, fent dibuixos i il·lustracions gràcies a la intermediació de l’editor Luis Vigil. Completa aquesta dedicació amb una segona feina com a humorista a la revista mensual Bocaccio, que li permet tastar una primera identitat laboral en què es troba còmode. Es tracta de revistes adreçades a les noves generacions burgeses que han conegut la cultura de la protesta en els seus viatges, com ell mateix. Practiquen un antifranquisme cultural i estilístic que s’acabarà estenent al llarg dels anys setanta. Amb Elisenda Nadal, editora del setmanari cinematogràfic, i José Ilario, a Bocaccio, Romeu entra al món de la premsa de nova planta assedegada de novetats, públics i autors renovadors.

Recorrerà tota la premsa satírica de l’època, com farà, de fet, la generació de vinyetaires i humoristes que aprenen l’ofici al final del franquisme. Col·labora amb El Papus, on és objecte de la primera denúncia del prop d’un centenar que acumularà al llarg de la transició i els primers anys de la democràcia. També s’incorpora a Por Favor el 1974. El 1975 la seva carrera professional fa un salt qualitatiu quan participa en la direcció de la revista Mata Ratos a quatre mans amb Tom, Antoni Roca, amb qui compartirà bona part de la biografia professional. Tots dos omplen Mata Ratos, fins aquell moment dirigida pel dibuixant Conti, de continguts underground. Un temps després, Romeu abandona l’empresa familiar. També col·labora al dominical del Diario de Barcelona, dirigit per Margarita Rivière, on ell mateix, a les seves memòries, situa la creació del seu personatge més conegut, Miguelito, com un dels nens petits que apareixien a la seva tira còmica i que va tenir una segona vida a Por Favor.

Encara viurà certes dificultats econòmiques fins que s’incorpora al nou diari El País, en què participa des del primer dia, el maig del 1976. Li demanen expressament que mantingui la sèrie d’acudits entre nens, tots al voltant de la seva criatura més coneguda. Amb l’embranzida professional que suposa la feina al diari que esdevindrà la referència de la incipient democràcia, arriben noves col·laboracions —Interviú i El Jueves, on destaca el seu personatge Betty— i la publicació del primer llibre.

Els trenta-cinc anys com a dibuixant a El País i a altres publicacions del grup PRISA (1976-2011) constitueixen la tasca més determinant de la seva trajectòria. Miguelito i les històries que viu amb el seu grup d’amics i els adults que els envolten expressen una forta capacitat de reflexió i dissecció de la societat. Amb un humor poc cridaner, progressista i amb una clara capacitat de qüestionar-se un mateix, l’estil i el to recorden Jules Feiffer i Jaume Perich, per exemple. De línia clara i normalment a una tinta, les seves vinyetes aposten pel llenguatge, l’aforisme i el diàleg.

No seria l’única dedicació de la segona part de la seva vida. Des de l’any 1984, acompanyat en diferents moments per Jaume Perich i Antoni Roca, Tom, participa intensament en la redacció dels guions per a programes com Tres i l’astròleg i Filiprim, de TV3, una activitat lúdica que considerava «fer humor sense dibuixar», perquè tots tres s’encarregaven de dissenyar —i alguna vegada fins i tot interpretar— diversos gags per a cada capítol. És una tasca intensa i profitosa. Arriben a tenir una productora pròpia, però van deixar la feina a finals dels noranta perquè era quasi impossible compatibilitzar-la amb les col·laboracions en la premsa.

El treball al grup PRISA acaba quan té seixanta-dos anys, el 2011. La fi de la seva col·laboració va venir determinada per pressions d’autoritats israelianes i associacions sionistes contra alguns acudits en què Romeu denunciava la repressió contra els camps de refugiats palestins. Aquestes queixes, de vegades oficials, provoquen que l’empresa prescindeixi dels seus dibuixos després d’haver cobert més de tres dècades amb un grup de personatges que han fet història a l’humorisme. De fet, les va poder reviure a Interviú o El Jueves, setmanaris on publicava també des de la transició.

Ambidextre, apassionat dels gossos i dels viatges, l’última etapa de la seva vida es va caracteritzar pels greus problemes de salut, que li van fer passar llargues temporades de tractament i recuperació. L’any 2011 rebé el Premi Gat Perich, en reconeixement de la seva carrera. Poques setmanes després acabà de dibuixar la seva autobiografia.

 

Referències a Internet

• Álvaro Pons. «Carlos Romeu, el niño que nos miraba». El País, 27 d’abril de 2021.
• Ramón de España. «Un compadre insuperable». Crónica Global, 25 de juliol de 2021.
• Carles Romeu i Muller. Humoristán.
• Lluís Solà i Dachs. «Romeu, ambidextre i multiexpert». Hoja del Lunes (Barcelona), 16 d’agost de 1982, p. 15.
• Jaume Vidal i Xavier Roca. «Carles Romeu: “L’humor no s’ha de deixar en mans dels graciosos”». Avui, 18 juny de 2011, p. 32-33.

 

Dibuixos

• Galeria de vinyetes, Humoristán.
• Miguelito. Repositori de vinyetes, El País.

 

Bibliografia

• Romeu Müller, Carles. Ahora que aún me acuerdo de todo (o casi)... Barcelona: Astiberri, 2012.
• Romeu Müller, Carles. El País de Miguelito. Barcelona: Planeta, 1984.
• Romeu Müller, Carles. Desacostumari català. Barcelona: Edicions 62, 2003.

 

 

 

FSD

9/3/2023