Josep Puig i Cadafalch

Mataró (Maresme), 18 d'octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956

Gèneres periodístics: Articulisme  Cròniques  Crítica 

Seccions: Cultura Ciència i coneixement

Mitjans: La Renaixensa   La Veu de Catalunya  

Historiador, arquitecte i polític del qual s’ha estudiat molt la faceta pública com a polític i com a historiador de l’art, però no s’ha fixat gaire l’atenció en el treball periodístic. La seva important faceta política arrenca com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1901-1903). Serà també diputat a les Corts espanyoles (1907-1910) i la seva carrera culminarà com a president de la Mancomunitat (1917-1924), després de ser diputat provincial (1913-1914). En totes les etapes, destaca el seu treball periodístic, en especial al diari en què col·labora sovint, La Veu de Catalunya. Puig, com altres dirigents del moment, tindrà en el periodisme un puntal de projecció. Serà, a més, un gran publicista de les activitats de la Mancomunitat, de les seves tasques arquitectòniques i arqueològiques, i un excel·lent comunicador malgrat el seu especial caràcter, que li congriarà diverses situacions de greu conflicte, com ara el famós cas Eugeni d’Ors i la retirada dels càrrecs de la Mancomunitat d’aquest rellevant escriptor i pensador de la cultura catalana.

Com a arquitecte, la seva obra ha estat molt valorada per la creativitat, i esdevé una de les més importants de Catalunya. Com a historiador excel·leix en l’estudi de l’art antic i medieval català. Dirigí també recerques i excavacions, atès que compaginava les seves preocupacions pel patrimoni viu —la llengua catalana discriminada, a la qual dedica diversos articles a La Veu de Catalunya, o la identitat nacional del país— amb el patrimoni arqueològic. L’obsessionava la idea de fixar catàlegs de la feina pendent i de les restauracions, per fer-ne la salvaguarda. Ho demostra l’expedició del 1907 que va organitzar l’Institut d’Estudis Catalans, una altra gran preocupació seva, amb la finalitat de preservar aquests materials.

Seriós —el retrat de Ramon Casas li fa justícia— i treballador, la nòmina dels seus textos és notable, constant, des d’un estudi sobre el sepulcre romà de Favara (1892) fins als darrers treballs sobre Cuixà, en ple franquisme. Puig i Cadafalch esbossa el 1935, a L’Institut d’Estudis Catalans. Els seus primers xxv anys, la bibliografia dels seus fundadors, entre les quals destaca la pròpia, detallada en cinc denses pàgines amb gairebé cent cinquanta referències de la seva producció. Els treballs de caràcter acadèmic que publicà ho foren en tribunes universitàries i erudites d’arreu, però de totes destaquem les de l’Institut d’Estudis Catalans, especialment l’Anuari, on té una prolixa obra. De les publicacions o tribunes acadèmiques esmentem a títol d’exemple Revue de l’Art Chrétien, Annals de l’Academie Royale d’Archéologie de Belgique, Bulletin de la Societé Nationale des Antiquaires de France, Cahiers d’Histoire et d’Archéologie, Revue Belge d’Archéologie et d’Histoire de l’Art…, i encara hi hauríem de sumar les actes de congressos i les monografies en col·leccions especialitzades, catàlegs, etc., que constitueixen l’extraordinària producció d’un gran treballador. Malgrat la seva categoria intel·lectual, patí, com a dirigent de la Lliga, la repressió del franquisme, amb un procés al Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques, depuracions i control, com tota la generació republicana de dirigents i quadres del país que no es va exiliar.

La Veu de Catalunya, que contribueix a fundar amb Prat de la Riba, és un periòdic que s’estimà molt. Ho demostren els dos articles de records que hi publicà, el gener de 1899, quan el periòdic celebrava l’aniversari de la fundació. En aquesta tribuna, com a La Renaixensa, hi sovintegen textos d’actualitat, crítics i de denúncia i també d’alta divulgació, comentaris d’història d’art i de la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat. Hi va publicar una ingent quantitat d’articles, tal com constata la tesi doctoral de Tate Cabré. Va escriure també articles esparsos a publicacions tant de la seva Mataró local com d’abast general.

Prat de la Riba va dir d’ell el 1905 que era «un intel·lectual de poderosa volada, intel·lectual dels de debò, dels que investiguen, dels que fan avançar la cultura del seu país, i un temperament d’acció, una voluntat d’un tremp incomparable, una activitat sana i fecunda». L’estudi acadèmic del treball historiogràfic de Puig ha merescut l’edició d’un volum amb les intervencions de la jornada científica que l’IEC tan justament li dedicà a ell, que fou l’artífex de la seva recuperació als anys quaranta. En aquest obra, Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània, coordinada per Albert Balcells, destaquem de la quinzena de treballs les aportacions de Xavier Barral, Josep Guitart, Joan-F. Cabestany i Antoni Pladevall pel que fa a l’arqueologia. També hi sobresurten els aspectes de reconstrucció i monuments, projectes urbanístics, actuació política i arquitectura, en un treball que esdevé, ara per ara, la més sòlida i extensa aportació al coneixement de l’obra cultural de Puig. La seva obra assoleix projecció internacional, més enllà dels articles en revistes estrangeres i la participació en congressos. És traduït; per exemple, el llibre La geografia i els orígens del primer art romànic apareix a Barcelona el 1930 i és traduït i publicat a París cinc anys després.

La seva aportació periodística té diversos eixos: la defensa de la llengua i la cultura, a la qual dedica molts articles; aspectes de la gestió pública al capdavant de la Mancomunitat, o referits a la seva professió com a arquitecte i historiador. Així, trobem un gran nombre de treballs periodístics que són aportacions referides als monuments en els quals s’implica —Ripoll, Cuixà, Terrassa— o monografies sobre autèntiques meravelles, com la portalada de Ripoll, en una labor descriptiva, analítica, interpretativa i també no exempta de denúncia, com el treball «Un relleu romànic de Vic emigrat a Londres», que apareix al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona el 1933 i on, simplement explicant l’obra, presenta un al·legat per a la preservació del patrimoni. A les seves memòries, malauradament curtes, i elaborades amb molts textos escrits anteriorment, parla poc de periodisme. Tanmateix, mostren tota una vida de treball erudit que compagina amb la labor política o arquitectònica i totes d’interès i valor.

 

Referències a Internet

• Josep Puig i Cadafalch. Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya.
• F. Ràfols. «Puig y Cadafalch». Destino, 5 de gener de 1957, p. 38.
• Josep Maria Huertas. «Urge otro año Puig i Cadafalch». La Vanguardia, 19 d’octubre de 2014.
• Giovanni C. Cattini. «Gran arquitecte i historiador, polític amb clarobscurs». La Vanguardia. Cultures, 2 d’abril de 2014, p. 11.
• Fons Josep Puig i Cadafalch. Arxiu Nacional de Catalunya.
• Josep Puig i Cadafalch. Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear. Institut d’Estudis Catalans.

 

Articles

• «La qüestió dels quartos», La Veu de Catalunya, 2 de juliol de 1899, p. 1.
• «Els representants dels analfabets», La Veu de Catalunya, 1 de gener de 1904, p. 2.
• «Campanya electoral. La qüestió catalana», La Veu de Catalunya, 28 d’abril de 1910, p. 1.
• «La liquidació definitiva de la Mancomunitat segons el senyor Milà i Camps», La Veu de Catalunya, 13 de desembre de 1925, p. 7.
• «Els mitjans econòmics de la nova Catalunya», La Veu de Catalunya, 13 de juny de 1931, p. 5.
• «Un relleu romànic de Vic emigrat a Londres», Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, octubre del 1933, p. 330-334.

 

 Bibliografia

• Cabré Massot, Tate. El llegat periodístic de Josep Puig i Cadafalch: Recerca i anàlisi dels seus articles d’opinió (1885-1936). Tesi doctoral dirigida per Josep M. Figueres. Universitat Autònoma de Barcelona, 2014.
• Balcells, Albert (ed.). Puig i Cadafalch i la Catalunya contemporània. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2003.
• Jardí, Enric. Puig i Cadafalch, arquitecte, polític i historiador de l’art. Barcelona: Ariel, 1975.

 

JMFA

4/1/2023