Rosa Maria Piñol i Soler

Barcelona, 26 d'agost de 1950 - Barcelona, 8 d'agost de 2021

Gèneres periodístics: Entrevistes  Crítica  Cròniques  Reporterisme 

Seccions: Cultura Local Societat/Costums

Mitjans: Mundo Diario   Avui   La Vanguardia  

Llicenciada en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, el seu primer treball va ser a la revista Cavall Fort com a secretària de direcció. Tot i que com a director hi constava oficialment Josep Tremoleda, i Albert Jané no ho va ser fins al 1979, en el dia a dia va ser sempre aquest últim qui va estar al capdavant de la revista gairebé des del seu origen com a cap de redacció, i Rosa Maria Piñol treballava al seu costat. Al mateix temps, estudiava periodisme en la tercera promoció del Centre d’Influència Catòlica Femenina (CICF), del 1966 al 1969. En acabar aquests estudis va entrar a treballar a Diario Femenino, que havia començat a publicar-se l’octubre del 1968, i va obtenir el carnet de periodista i l’ingrés a l’Associació de la Premsa, que només s’atorgava als que, havent acabat la carrera, entraven en la nòmina d’un mitjà.

Diario Femenino era un curiós producte que va obtenir el permís de publicació (només atorgat abans, des de la Guerra Civil, al vespertí Tele/eXprés i a l’esportiu Dicen) precisament a causa de la seva especial característica d’un diari destinat a les dones, amb tot el sentit pejoratiu que aleshores tenia aquesta dedicació. Però el diari, gràcies a un equip jove i amb ganes de canvi, va anar fent evolucionar els continguts des de la pura frivolitat inicial fins a temàtiques compromeses socialment. El 1972 l’empresari Sebastià Auger el va comprar a qui n’havia estat promotor i propietari fins aleshores, el publicista Víctor Sagi, i va anar transformant a poc a poc la capçalera Diario Femenino en les inicials DF. Progressimavent el va anar convertint en un diari d’informació general amb prudència, perquè encara eren anys de control franquista de la premsa. El febrer del 1974 va fer el canvi definitiu en aconseguir l’autorització governativa per canviar el nom pel de Mundo Diario, en el qual van seguir els redactors i redactores procedents de DF i, amb ells, Rosa Maria Piñol. No li va tocar una feina fàcil. Aquell 1974, Rosa Maria Piñol va ser la redactora encarregada d’omplir cada dia una plana en català en aquell periòdic que, als anys setanta, a finals del franquisme i principis de la transició cap a la democràcia, va tenir un paper fonamental en la formació d’una opinió pública favorable a la recuperació de les llibertats. No va ser una feina exempta de polèmiques. Els puristes acusaven de col·laboracionistes els que s’esforçaven perquè el català tingués alguna presència dintre dels diaris que es publicaven a Catalunya, tots en llengua castellana.

Així, amb ella al capdavant, quatre mesos després del canvi de nom, Mundo Diario va ser el primer rotatiu de Barcelona des de la Guerra Civil que va incloure diàriament una pàgina d’informació en català. Aquesta pàgina es va publicar sota l’epígraf «Catalunya endins», que més endavant quedà reduït a «Catalunya».

La primera pàgina de «Catalunya endins» es va publicar l’11 de juny de l’any 1974, un any i mig abans de la mort del dictador i quasi dos anys abans de l’aparició del diari Avui. Rosa Maria Piñol s’havia d’espavilar cada dia per assegurar que hi hauria material per posar-hi. Es componia d’un reportatge o entrevista central, alguna crònica breu o notes informatives i un requadre amb un article curt d’opinió signat, que va començar dient-se «Bon dia», però que ben aviat va passar a denominar-se «Dia a dia». S’hi anaven alternant diversos autors, no gaires, i els més fidels van ser Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Teresa Pàmies, Montserrat Roig, Biel Mesquida, Manuel Cruells, Josep Maria Poblet, Pere Bonnín i Marta Pessarrodona, però també hi van col·laborar més ocasionalment Terenci Moix, Maurici Serrahima, Jaume Picas, Antoni Jutglar, Josep Maria Bricall, Víctor Mora i algun altre.

Els reportatges o entrevistes els acostumava a fer Rosa Maria Piñol, però també n’hi van fer Àngel Casas, Oriol Pi de Cabanyes, Josep Maria Figueras, Laura Palmés, Josep Gifreu, Albert Viladot, Georgina Sisquella, Enric Sala, Joan Tudela, Fèlix Manito, Llibert Ferri, Francesc Cusí i altres joves periodistes. Quant a les cròniques breus, procedien normalment dels corresponsals de comarques, entre els quals hi havia periodistes que aleshores començaven la seva carrera i que després han arribat a càrrecs directius o han adquirit notorietat per altres motius, com Enric Juliana, Rafael Jorba, Pere Anguera, Jordi Barbeta, Francesc Baltasar o Miquel Alzueta, els quals col·laboraven alhora amb cròniques locals en castellà a les pàgines d’informació comarcal del diari, que es deien «Mundo regional».

«Catalunya endins» era una pàgina que defugia el to folklorista que normalment havien tingut les planes publicades en castellà en altres diaris per tractar temes tradicionals o costumistes catalans, tot i que incloïa també un cop per setmana les seccions de sardanisme i castellers. Però, tot i basar-se generalment en una temàtica específicament catalana, molt centrada en la cultura, no significava cap nota discordant dintre del to general del diari.

L’abril del 1976, en anunciar-se l’aparició d’un diari editat totalment en català, l’Avui, Rosa Maria Piñol hi va marxar com a redactora tot terreny. La pàgina catalana de Mundo Diario que ella havia posat en marxa i a la qual havia dedicat dos anys de la seva vida professional va anar passant per diversos responsables i va anar perdent a poc a poc la personalitat que l’havia marcat des del principi. Va deixar de publicar-se l’estiu de 1978. L’aparició de l’Avui va ser sens dubte el motiu bàsic de la lenta decadència de la pàgina catalana de Mundo Diario, que va quedar una mica sense sentit. Alguns dels joves periodistes que van compondre la primera redacció del diari Avui havien vetllat les armes a «Catalunya endins».

A l’Avui hi va fer de tot. Adscrita a la secció que rebia el nom de «Països Catalans», equivalent al que en els altres diaris era la suma de les seccions de local i regional, Rosa Maria Piñol va ser primer la responsable dels temes d’ensenyament, però aviat es va anar especialitzant en temes culturals i va integrar-se en una secció específica amb Mercè Ibarz i Agustí Pons. Quan aquest se’n va anar a treballar a la Generalitat, el va substituir Lluís Bonada.

Quan el 1983 Rosa Maria Piñol va deixar l’Avui per anar a La Vanguardia, ja va incorporar-se plenament en la secció especialitzada en cultura per tractar-hi sobretot, però no exclusivament, temes catalans. Qui li va oferir el lloc a La Vanguardia va ser Llàtzer Moix, quan va substituir Josep Ramoneda com a responsable de la secció, i va donar a aquesta una nova personalitat i va crear dues pàgines setmanals en llengua catalana. Era també el moment que el rotatiu arraconava les màquines d’escriure i les substituïa per ordinadors.

Fins al 2010, Rosa Maria Piñol va responsabilitzar-s’hi del dia a dia de la informació de literatura i cultura catalanes, amb entrevistes, cròniques i reportatges. L’any 1991 va publicar un llibre en què recollia una llarga conversa amb Carola Fabra, filla de Pompeu Fabra, amb el títol Pompeu Fabra, el meu pare. Records personals de Carola Fabra, recull de Rosa Maria Piñol.

Paradoxalment, ella, que era una figura consagrada i la periodista que més coses sabia sobre els escriptors en llengua catalana, va haver de deixar d’usar els seus coneixements precisament quan el 2010 La Vanguardia va llançar la versió en català del diari. Entre l’alternativa d’una jubilació anticipada o formar part de l’equip lingüístic que garantiria la correcció diària, ella va triar modestament aquesta última, en un retorn als seus orígens de Cavall Fort i «Catalunya endins», fet que li va permetre mantenir cada dia l’assistència a una redacció, riure amb els disbarats del traductor automàtic i lluitar per la màxima qualitat del català publicat.

Es va jubilar l’any 2015. En fer-ho, va rebre el Premi Trajectòria, amb Lluís Bonada, i el Memorial Pere Rodeja, per la seva «llarga i consolidada trajectòria dedicada al món del periodisme cultural, així com el clar interès per la tasca dels llibreters i de les llibreries». Sis anys més tard, a punt de fer-ne setanta-un, Rosa Maria Piñol va morir d’un tumor cerebral.

 

Referències a Internet

• Miquel Molina. «La red social Piñol». La Vanguardia, 10 d’agost de 2021, p. 53.
• Josep Massot. «Premi al periodisme literari». La Vanguardia, 11 de setembre de 2015, p. 53.
• Julià Guillamon. «Rosa Maria Piñol y los ostrogodos». La Vanguardia, 12 d’agost de 2021, p. 24.

 

Articles

• «La Fira [Internacional de Barcelona], fidel a la cita anyal», Avui, 1 de juny de 1976, p. 7.
• «Tísner, història en còmic», Avui, 18 de febrer de 1978, p. 11.
• «60 anys d’escultura resumits en l’antològica d’Apel·les Fenosa», Avui, 22 de novembre de 1983, p. 23.
• «La vigencia del mundo infantil de Mercè Llimona», La Vanguardia, 14 de desembre de 1986, p. 86.
• «Fallece Pedrolo, uno de los autores catalanes más leídos», La Vanguardia, 27 de juny de 1990, p. 55.
• «Lectores desde la cuna», La Vanguardia, 16 de juliol de 2005, p. 36.
• «Novísimos de la novela catalana», La Vanguardia, 30 de maig de 2009, p. 33-34.

 

Bibliografia

• Jaume Fabre. «“Catalunya endins”, la primera pàgina diària en català en un rotatiu en castellà». Serra d’Or, núm. 70 (maig de 2018), p. 22-23.

 

JFF

4/1/2023