Joaquim Pellicena i Camacho

Valladolid, 8 de desembre de 1871 - París (França), dia desconegut mes desconegut 1938

Gèneres periodístics: Gestió i direcció  Articulisme 

Seccions: Opinió Disseny i fotocomposició

Mitjans: La Veu de Catalunya   Ràdio Barcelona  

De família de periodistes, Joaquim Pellicena tingué la professió sempre present. Els antecedents periodístics i lligams familiars li són la formació. El seu pare, Joaquim Pellicena i López (1857‑1916), fou fundador i director dels diaris de Filipines El País i Cebú, redactor de La Oceanía Española, El Comercio i El Soldado Español; amb el seu germà Pedro, també periodista, va col·laborar a El Mercantil i van fundar La Unión Ibérica i El Noticiero de Manila. A Manila, on residia amb la família, va fundar El Soldado Español (1898). Al país asiàtic col·laborà en altres publicacions, com Bayan Filipinas, El Tío Paco, etc. Desconeixem més dades de la seva vida filipina anterior al 1918, quan comença a publicar a La Veu. Tanmateix, una malaltia l’aparta un temps de la redacció i participa poc en altres revistes de l’època. El 1920 publica, per exemple, un article a La Revista.

El 1923 consta com a director de La Veu de Catalunya i com a inscrit a l’Associació de la Premsa de Barcelona. El gener d’aquest mateix any té a càrrec seu la secció «Butlletí internacional», on, en lloc destacat, igual que Josep Carner, exposa el seu pensament sobre política exterior. Li plau de teoritzar i la seva producció sobre aspectes ideològics com la censura, el catalanisme i la política internacional serà ben abundosa; al llarg dels anys trenta es fixarà en aspectes ben diversos com l’estructura política d’Europa, l’ambient bèl·lic de preguerres, el patriotisme i, seguint la política del diari, la defensa del conservadorisme i l’autonomia catalana. Li plaïa la polèmica. L’escriptor montblanquí Josep M. Poblet, a la biografia que dedica el 1977 al batlle barceloní Aiguader, recorda les discussions en relació amb l’obrerisme a la darreria del 1929. En la seva producció combina el comentari sobre l’actualitat amb el d’especialista. Els textos d’un to ambiental, costumista, seran escassos.

Participa, com altres autors del moment, en les conferències radiofòniques amb temes ben diversos, com «Barcelona en funció activa de capitalitat», radiada per Ràdio Barcelona i dictada a la Sala Mozart el 13 de juny de 1932. Pla el definia com a home de gran capacitat de treball i un gran i hàbil polític, segurament els dos factors que el feren preferir Cambó, davant Carner, en la direcció del diari de la Lliga de Catalunya. Cal afegir-hi un pregon sentit d’obediència i disciplina. Al volum Lliga Catalana. Un partit, una política (1933), editat per la mateixa Lliga, la referència de subordinació de Pellicena a Cambó és vista com una fidelitat absoluta. Les esmenes que presenta són retirades immediatament després d’una intervenció de Cambó a l’Assemblea.

Satiritzat en grau extrem per la seva influència en el diari i per una relació més funcionarial i freda que la pròpia de companys proclius aleshores a penyes i tertúlies, ha estat símbol fàcil de la grisor política i la sageta irònica de la premsa satírica. Així, Josep Carner i especialment Josep M. de Sagarra van fer-lo objecte de versos jocosos tot i compartir amb ell les columnes del diari. Tot plegat va popularitzar la seva figura. A les Memòries Sagarra no el cita, però en els versos, àcids i abundants, i en la copiosa producció humorística del poeta relacionada amb la Lliga i La Veu de Catalunya hi apareix de forma constant. A El Be Negre hem localitzat fins a dotze composicions crítiques amb el diari lligaire, i en la majoria apareix Pellicena com a blanc de les sagetes verbals. Altres composicions satíriques, en algun cas, són impublicables per al·lusions directes a la seva vida sentimental, però seran recitades. No seran publicades fins ben recentment per Lluís Permanyer.

L’activitat de Pellicena al servei del partit fou notable: regidor municipal, diputat, conferenciant dinàmic i polemista als mítings. La seva labor al capdavant del diari és la de l’home de partit que no enganya ningú i posa la publicació al servei del grup polític que per aquesta raó l’ha nomenat. En la seva tasca com a diputat al Congrés de Madrid, en relació amb la premsa, destaquem l’ardida defensa de la llibertat de premsa en una notable proposició per a una regulació i normativa de la censura davant l’arbitrarietat. El Diario de Sesiones del Congreso de Diputados (29‑I‑1935), reproduït a Annals del Periodisme Català, en divulga el contingut. El gener del 1936 publica un article sobre la llibertat dels redactors i lectors en el periodisme lliure. Afirma que la premsa és un negoci lícit i una de les formes més nobles de servei públic, i proclama la llibertat per actuar i la responsabilitat del periodista malgrat la censura com a labor bàsica en la democràcia. Postula una tasca seriosa i responsable, en la tradició de la concepció del periodisme de l’època, i creu que la labor de la premsa ha de ser efectuada sense prejudicis, inexactituds, parcialitat i mutilacions. Lleial, en síntesi, diu, a la seva naturalesa i a l’interès popular. En la seva obra pública esmentem La verdad sobre Filipinas (1900), Los últimos repatriados (1904), Por el país del Bicoi, impresiones de viaje (1917) i l’opuscle El nostre imperialisme. La idea imperial de Prat de la Riba (1930), que havia publicat anteriorment al diari.

Cal recordar la dura lluita entre la Lliga i Esquerra Republicana de Catalunya a propòsit de lleis com la de contractes de conreu, de censura i prohibicions a La Veu, etc. En aquest aspecte, Pellicena és un alfil diligent que ataca en envestida llarga, feta a través d’un redactor del diari, amb la qual cosa contribueix al clima de bel·ligerància del període com correspon a una etapa amb eleccions i la defensa aferrissada d’ideologies molt oposades. Hagué d’exiliar‑se el 1936 com tots els altres redactors i càrrecs significats, segons explica Valentí Castanys, amb qui fugí. Morí a l’exili dos anys més tard.

 

Referències a Internet

• «La columna de la dreta. Joaquim Pellicena». La Campana de Gràcia, 25 de gener de 1930, p. 3.
• Joaquim Pellicena i Camacho. Fitxa de les Corts Generals (1933).

 

Articles

• «La tàctica del cata­lanisme», La Revista, juliol de 1920, p. 1 i 2.
• «La idea imperial de Prat de la Riba», La Veu de Catalunya, 1 d’agost de 1930, p. 5.
• «L’abolició de la distància», La Veu de Catalunya, 26 de juliol de 1933, p. 1.
• «La lluita de classes», La Veu de Catalunya, 18 de febrer de 1934, p. 1.
• «El dret a la notícia», La Veu de Catalunya, 12 de gener de 1936, p. 12.

 

Bibliografia

• Pellicena, Joaquim. El nostre imperialisme: La idea imperial de Prat de la Riba. Barcelona: Publicacions de la Joventut de la Lliga Regionalista, 1930.
• Figueres, Josep M. «Joaquim Pellicena». A: La Veu de Catalunya: 1899-1937. Barcelona: Base, 2014, p. 431-436.
• Ribas, Frederic: «Joaquim Pellicena, de Manila a La Veu de Catalunya». Revista de Catalunya, núm. 246 (gener 2009), p. 22-34.
• Castanys, Valentí. La memòria es diverteix: Mig segle de records. 4a ed. Barcelo­na: Destino, 1964.
• Cadena, Josep M. «Joaquim Pellicena i Camacho». Gran Enciclopèdia Catalana, vol. xi. Barcelona: 1978.

 

JMFA

4/1/2023