Josep Morera i Falcó

Terrassa (Vallès Occidental), 14 d'abril de 1919 - Barcelona, 5 de maig de 1994

Gèneres periodístics: Fotoperiodisme  Reporterisme 

Seccions: Esports Local

Mitjans: Tele/eXprés   El Correo Catalán   Interviú  

Els orígens de la carrera periodística de Josep Morera Falcó i, de fet, una gran part dels seus plantejaments ideològics i vitals van estar marcats per la trajectòria periodística del seu germà Joaquim durant la Guerra Civil i la mort d’aquest en el camp de refugiats de Prats de Molló, dos mesos després de la caiguda de Catalunya.

Ell anava per a perit tèxtil, carrera que va començar a estudiar en les classes nocturnes de l’Escola Industrial de Terrassa, mentre de dia treballava en una empresa tèxtil. Però la Guerra Civil li va impedir acabar els estudis en haver-se d’allistar a l’Exèrcit Popular de la República.

El seu germà Joaquim, militant del PSUC durant la Guerra Civil i comissari polític a la vint-i-setena divisió de l’exèrcit republicà, va exercir el periodisme com a col·laborador del setmanari Meridià, que havia substituït el gener del 1938, amb el subtítol Tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista, el Mirador d’Amadeu Hurtado, requisat pel PSUC en començar la Guerra Civil. Joaquim Morera Falcó hi publicava uns reportatges sobre episodis reals destinats a animar els combatents al front, igual que ho van fer aquell any 1938, en aquella mateixa revista, altres escriptors i periodistes com Pere Calders, Tísner, Joan Oliver, Sebastià Gasch, Domènec Guansé o Carme Montoriol. En el seu doble paper de comissari polític i escriptor, Joaquim Morera Falcó va publicar també aquell any el llibre Herois, narracions per a combatents, amb disset reportatges narracions en el mateix estil que les seves col·laboracions a Meridià. Va signar el llibre conjuntament amb el fotògraf alemany combatent en l’exèrcit republicà Erich Arendt.

Amb l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes, els dos germans van marxar a l’exili i es van trobar al camp de refugiats de Prats de Molló, on Josep va veure morir en els seus braços el seu germà Joaquim, el primer d’abril del 1939. Josep va decidir aleshores tornar a Terrassa, on havien quedat els seus pares. Va haver de seguir el dur itinerari imposat pel franquisme als excombatents que tornaven: primer a la Carbonera, antic magatzem de carbó de Figueres, on s’aplegaven els exiliats que retornaven per tal de classificar-los, després al camp de concentració de Miranda de Ebro, en batallons disciplinaris, i finalment dos anys de servei militar.

Ja abans de la guerra havia practicat l’atletisme com a aficionat. Va poder seguir-ho fent durant les seves etapes militars de guerra i de postguerra, on va actuar sovint com a organitzador d’activitats esportives. I quan finalment, al cap de vuit anys, va poder tornar a la vida civil, va seguir competint i fins i tot va guanyar el títol de Catalunya de pentatló. Però va tenir grans dificultats per trobar feina.

El 1954 es va matricular a l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona, en el tercer curs des de la creació del centre en locals de l’Ateneu Barcelonès, tot i ser conscient de les dificultats que l’aprovessin a causa del seu passat. Ho va aconseguir gràcies a un enginyós recurs: el desembre del 1955 va posar-se d’acord amb l’empresari del Circo Americano que s’havia muntat a la plaça de braus Monumental per entrar a fer fotos amb flaix a la gàbia dels lleons. Això li donà una certa notorietat. El van entrevistar i ell va fer constar sempre que era estudiant de periodisme. El Diari de Barcelona en va publicar una foto a la portada, el 10 de desembre. Aquesta notorietat va impedir que l’Escola li pogués denegar l’aprovat final i així va obtenir el títol el 1956. Però no li va servir per poder entrar en la nòmina d’un diari, i va estar deu anys treballant com a col·laborador de diversos mitjans, entre ells Ondas, Blanco y Negro i El Español. Com a fotògraf de partits de futbol va treballar per a revistes esportives, sobretot Barcelona Deportiva, i com a corresponsal del Marca i el France Sport. Quan es va començar a publicar Tele/eXprés, l’any 1964, va aportar-hi també fotografies per a la secció d’esports, però encara com a col·laborador. Finalment, el 1966 va ser formalment contractat a la secció d’esports d’El Correo Catalán, cosa que li va permetre ingressar a l’Associació de la Premsa de Barcelona, ser inscrit en el Registre Oficial de Periodistes i tenir el carnet per a exercir plenament la professió.

Al mateix temps, va ser el primer d’afegir-se a la dotzena de periodistes que havien fundat aquell mateix any 1966 el clandestí Grup Democràtic de Periodistes.

A El Correo Catalán hi va crear una secció setmanal, que es publicava els dimarts —aleshores els diaris no sortien els dilluns— a les pàgines de gravat en buit, titulada «Bajo la piel del estadio», amb un plantejament molt innovador. Ell feia el text i les fotos i recollia no solament les incidències esportives, sinó l’ambient entre el públic, als vestidors i a les bambolines, defugint els tòpics habituals. Paral·lelament, entre el 1968 i el 1973, va dirigir la Revista Barcelonista, en la qual havia començat com a col·laborador. També, mentre treballava en aquests dos mitjans, va publicar col·laboracions a Interviú i altres publicacions. La pluriocupació dels periodistes era, en aquells anys finals del franquisme, una cosa habitual, fins que van començar a sortir les noves fornades de llicenciats de les facultats universitàries que es van anar creant.

A El Correo Catalán va arribar el 1974 al càrrec de redactor en cap. Era un home d’actitud independent i decidida i el fet d’ocupar el càrrec, en l’època que el diari va ser dirigit per Andreu Rosselló, no li va suposar cap problema, ans al contrari: li va permetre tenir camp per córrer. Però quan Rosselló va ser acomiadat en adquirir Jordi Pujol la propietat del diari, les coses van canviar i Morera va ser arraconat de la pitjor manera possible. Li van posar una taula en un racó allunyat de la redacció, encarat a una paret, sota uns comptadors de la llum i al costat de piles de diaris vells, sense cap feina per fer. Fins que es va jubilar el 1980.

A part del treball quotidià a la redacció esportiva, sovint feia reportatges fotogràfics i de text que eren publicats als suplements dominicals. Un dels que van causar més sensació, i que encara avui és un testimoni excepcional d’un temps i una ciutat, va ser el de l’antic estadi de Montjuïc, aleshores en ple estat d’abandonament, convertit per l’Ajuntament en refugi de barraquistes desallotjats. Va cobrir també fotogràficament el terrible incendi al Càmping Els Alfacs, el juliol del 1978, i els Jocs Olímpics de Mèxic del 1968, des d’on va enviar una crònica sobre la matança de la plaça de les Tres Culturas, entre molts altres moments memorables.

 

Referències a Internet

• Juan Antonio Saénz de Guerrero. «Audacia. Momento en que un estudiante de la Escuela de Periodismo…». Diario de Barcelona, 10 de desembre de 1955, p. 1. (L’enllaç dona pas a tot l’exemplar.)
• Sebastià Gasch. «¿Un local para circo en Barcelona?». Destino, 17 de desembre de 1955, p. 41.
• José María Sirvent. «Josep Morera Falcó, periodista deportivo». El País, 7 de maig de 1994.
• Josep Cruañas i Tor. «Morera Falcó, la millor simbiosi de text i foto». Capçalera: Revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, núm. 33, 1992, p. 36-39.
• Albert Montagut. «Bajo la piel del estadio». Mundo Deportivo, 14 de juliol de 2017.

 

 Bibliografia

• Morera Falcó, Josep. Un Barça triomfant?: Antologia d’una incongruència. Cornellà de Llobregat: Exprés, 1989.

 

JFF

4/1/2023