César Molinero Santamaría

Burgos, 26 d'abril de 1930 - Barcelona, 15 de desembre de 2014

Gèneres periodístics: Cròniques  Gestió i direcció 

Seccions: Local Cultura

Mitjans: La Mañana   La Vanguardia   Tele/eXprés  

César Molinero va fer l’aprenentatge del periodisme diari a Burgos i Lleida, i a partir del 1962 va ocupar càrrecs de responsabilitat en dos diaris propietat del comte de Godó: com a cap de redacció a La Vanguardia i com a director a Tele/eXprés. Entre aquests dos càrrecs va ocupar un lloc a l’Ajuntament, com a delegat de serveis amb l’alcalde de Barcelona Enric Masó. Paral·lelament, va exercir com a advocat i com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Entre els sis i els nou anys va passar la Guerra Civil a la seva ciutat natal, Burgos, que va estar des del començament en la zona franquista. Després dels estudis a l’escola dels maristes de la seva ciutat, va començar la carrera de dret a la Universitat de Valladolid, alhora que treballava com a redactor al diari burgalès La Voz de Castilla, propietat del Ministeri de la Governació. Va abandonar, però, al segon curs.

Va poder fer el servei militar de tres anys a la seva mateixa ciutat i continuar treballant alhora a La Voz de Castilla. L’últim any de servei militar li van concedir un permís per traslladar-se a Barcelona uns mesos l’estiu del 1952 per participar en el curset que l’Escola Oficial de Periodisme, radicada a Madrid, va organitzar a l’Ateneu Barcelonès, per atorgar el títol oficial a periodistes que ja fes un cert temps que exercissin. Tot i que aquest curset estava pensat per a periodistes de Barcelona, es va autoritzar també la participació d’uns pocs periodistes d’altres ciutats, entre ells César Molinero.

Acabat el curset i ja amb el títol oficial de periodista, Molinero es va trobar, en tornar a la seva ciutat la tardor del 1952, que La Voz de Castilla havia passat a mans de la Cadena Azul de Prensa del Movimiento, controlada per la Falange Española. En tots els diaris d’aquesta cadena es considerava normal el trasllat obligatori de redactors d’un diari a un altre, en qualsevol ciutat del territori espanyol, quan es considerés convenient. D’aquesta manera van anar arribant als diaris falangistes de Catalunya periodistes procedents d’altres mitjans de l’Estat, la major part dels quals van acabar fent arrels on havien estat enviats. Aquest va ser el cas de Molinero, que, destinat al diari La Mañana, de Lleida, hi va treballar durant deu anys i, quan va poder trobar una feina en la premsa no oficial, va abandonar la premsa falangista. L’ocasió li va arribar la tardor del 1962, coincidint amb les greus inundacions del Vallès, que La Vanguardia Española va cobrir molt malament des del punt de vista informatiu, només amb notes oficials i d’agència, mentre que altres diaris utilitzaven corresponsals i redactors enviats especialment des de Barcelona.

Així va trobar lloc a La Vanguardia Española i, al cap de pocs mesos de ser-hi, en ser substituït el director, Manuel Aznar, per Xavier de Echarri i jubilat el cap de la redacció de local i regional —que La Vanguardia Española tenia unificades—, Paco Garrigó, Molinero va ser nomenat en el lloc d’aquest últim. En les seves memòries explica que, com era habitual, li van oferir immediatament una plaça confortable i ben retribuïda a l’Ajuntament, per compatibilitzar-la amb la feina al diari, però que ell la va rebutjar.

En arribar a Barcelona, Molinero va reprendre a la Universitat els estudis de dret que havia deixat a mig fer a Valladolid, i es va doctorar l’any 1967 amb una tesi sobre La policía de la prensa. Va entrar a treballar, sense deixar la feina de La Vanguardia Espanyola, al bufet Brugueras, García-Bragado, Molinero y Asociados, de Barcelona, que volia ser continuador de la tradició del bufet que havia creat Josep Bertran i Musitu el 1898. També va començar a donar classes de règim jurídic de la premsa tot seguit a l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona, i ho va fer durant deu anys.

Va mantenir les classes a l’Escola de Periodisme i el càrrec a La Vanguardia Española fins que el 1973 Enric Masó, un cop nomenat alcalde de Barcelona en lloc de Josep Maria de Porcioles, li va oferir un dels càrrecs de delegat de serveis que va crear per poder saltar-se les funcions dels regidors, majoritàriament ineficaços i amb uns nivells considerables de corrupció. Molinero va acceptar, en concret, el càrrec de delegat de Serveis Municipals i Cooperació Metropolitana. No va ser-hi gaire temps, perquè Enric Masó va haver de deixar el càrrec després de l’escàndol de negar en un ple municipal una petita subvenció municipal a classes de llengua catalana.

Sense la feina de l’Ajuntament ni la de La Vanguardia, Molinero va estar un parell d’anys dedicat a les altres feines que tenia, com a advocat del bufet Bertran i Musitu i com a professor de dret de la informació a la Facultat de Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, que va començar a impartir el 1971, en crear-se la facultat, i va mantenir fins que es va jubilar, l’any 2000.

El 1975 va haver de fer un breu retorn al periodisme a precs del comte de Godó, que estava intentant trobar una solució a la greu crisi creada en el diari Tele/eXprés, que era en bona part de la seva propietat i ocupava unes oficines a la part posterior de l’edifici principal de La Vanguardia. Mentre en aquesta s’hi entrava pel carrer de Pelai, al Tele/eXprés s’hi accedia pel carrer de Tallers.

La crisi s’havia produït arran de les pressions exercides la tardor del 1976 pel Ministeri d’Informació i Turisme sobre els propietaris dels tres diaris en aquells moments més crítics de la ciutat, que eren Tele/eXprés, Mundo Diario i el Diario de Barcelona. Algunes publicacions van donar a conèixer la trobada en un sopar a Madrid entre el president del Govern, Adolfo Suárez, el ministre de la Presidència, Alfonso Osorio García, el d’Informació i Turisme, Andrés Reguera Guajardo, els Godó, pare i fill, i Horacio Sáenz Guerrero, director de La Vanguardia Española. Segons va publicar Lluís Bonada a la revista Presència, anunciat a portada, el 23 d’octubre de 1976, citant informacions publicades en mitjans de Madrid que no havien estat desmentides oficialment: «Suárez havia suggerit al conde de Godó la necessitat que Tele/eXprés canviés la línia seguida els últims mesos, a la qual cosa el conde de Godó respongué que això suposaria fortes pèrdues econòmiques». «Segons el que ha estat publicat a la premsa espanyola, i, repetim, això no ha estat desmentit», afegia Bonada, la resposta va ser que «això no era un problema perquè el Ministeri disposava d’un fons dedicat expressament per alleugerir aquests dèficits». Suárez no volia tolerar a Barcelona diaris que fossin portaveu de l’oposició d’esquerres.

Quan la propietat del diari va comunicar les pretensions del Govern al director, que aleshores era Pere Oriol Costa, aquest va presentar la dimissió i Jaume Guillamet va ocupar el càrrec en funcions fins que va ser nomenat César Molinero. Va prendre’n possessió el 3 de novembre de 1976, cinc setmanes abans del referèndum per a la reforma política i vuit mesos abans de les primeres eleccions generals democràtiques. Tres mesos més tard, fruit de les mateixes pressions, Josep Pernau va ser destituït com a director del Diario de Barcelona.

Pere Oriol Costa, militant socialista, havia durat en el càrrec només nou mesos. Va prendre possessió el 31 de gener de 1976 —encara que havia estat en funcions ja uns mesos abans, per la malaltia del director, Manuel Ibáñez Escofet—, o sigui que va viure en el càrrec la mort del dictador, però no va poder pilotar els nous temps que s’albiraven.

El retorn de César Molinero al periodisme va durar poc. Es va trobar una redacció cohesionada entorn del director cessat i en uns moments convulsos del país. La crisi de Tele/eXprés era de difícil solució per al que desitjava el comte de Godó i aquest va decidir desprendre-se’n. Molinero va marxar tres mesos abans que es consumés el canvi de propietat, que va passar a mans de l’empresari Sebastià Auger. Va ocupar el càrrec amb prou feines mig any, succeït per Miguel Ángel Bastenier, que, en una situació insòlita en la premsa, va ser elegit pels redactors del diari en una votació que va donar un resultat unànime a favor seu.

 

Referències a Internet

• Pérez de Rozas. «El alcalde se reúne con los nuevos delegados de Servicios». La Vanguardia Española, 28 de novembre de 1973, p. 1 i 31.
• «César Molinero». El País, 2 de juliol de 1977.

  

Articles

• «Una esperanza social: la incorporación de los inválidos civiles al mundo del trabajo», La Vanguardia Española, 7 de febrer de 1965, p. 33.
• «Cambio de Ayuntamiento», La Vanguardia Española, 2 de maig de 1967, p. 27.
• «La región de norte a sur. Las vacaciones», La Vanguardia Española, 8 d’agost de 1973, p. 21.
• «El cambio de alcalde», La Vanguardia Española, 29 de gener de 1976, p. 35.
• «Un programa futuro», La Vanguardia Española, 19 d’abril de 1978, p. 7.

 

Bibliografia

• Molinero, César. Memorias de un periodista y de un lector paciente: 1948-2011. Lleida: Milenio, 2011.
• Huertas Claveria, Josep Maria. Cada taula, un Vietnam. Barcelona: Edicions La Magrana, 1977.
• Huertas Claveria, Josep. Una història de «La Vanguardia». Barcelona: Angle Editorial, 2006.
• Ibáñez Escofet, Manuel. La memòria és un gran cementiri. Barcelona: Edicions 62, 1990. (Biografies i memòries; 12)
• Fabre, Jaume. Cròniques del fang. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2022.

 

JFF

4/1/2023