Ana María Moix Meseguer

Barcelona, 12 d'abril de 1947 - Barcelona, 28 de febrer de 2014

Gèneres periodístics: Crítica  Entrevistes  Reporterisme  Orientació 

Seccions: Cultura Societat/Costums Opinió

Mitjans: Tele/eXprés   Vindicación Feminista   Público   El País  

El periodisme d’Ana María Moix té dos moments de forta expansió, però ben diferenciats en els dos extrems de la seva vida professional. En un primer moment, una jove Moix forma part de la renovació generacional d’algunes redaccions als anys setanta, quan s’hi incorporen joves nascuts després de la Guerra Civil que les faran seves al llarg de la dècada, en una profunda reforma generacional i ideològica. En aquest moment, Moix destaca per les cròniques, els reportatges, la informació literària i el to feminista de bona part dels seus textos. Bé es podria pensar, quan es repassa aquesta primera etapa, que el camí de Moix era directament el periodisme, per molt que no hagués seguit els estudis reglamentaris.

En un segon moment, a la maduresa, un cop sent completa la seva producció poètica, narrativa i de traducció, reprèn la relació diària amb el públic a través de diversos periòdics, ara com a articulista. Escriu a Público, El País o El Periódico de Catalunya. Ana María Moix reprèn la paraula als diaris amb el canvi de segle i reclama un paper més subjectiu i personal, que fins aquell moment havia defugit.

Els dos punts de vista de la seva producció periodística mostren el seu tarannà alhora valent i lúcid, una mirada enèrgica i discreta, sempre amb un deix de timidesa que no va perdre mai, una producció mantinguda en segon pla respecte a l’obra de ficció i la poètica, potser perquè ella mateixa se sentia més poeta que periodista. Tanmateix, caldrà revisar aquesta doble feina fins ara en segon pla per tal de completar el seu retrat intel·lectual.

Germana petita de dos nois que, de diferent manera, influirien molt en ella, Ana María Moix neix en una família conservadora i religiosa. Descobreix l’encís de la literatura des de molt petita. No només li permet una línia de fugida de l’entorn, sinó una profunda sensació d’intimitat. De fet, escriu la primera novel·la amb dotze anys i el 1968, amb dinou, es presenta al Premi Nadal. Havia d’estudiar farmàcia per imposició familiar. Tanmateix, va aconseguir matricular-se a filosofia i lletres i, a través dels cercles universitaris i per mitjà del seu germà Terenci, incipient escriptor, es va relacionar amb una generació d’intel·lectuals brillants, innovadors i hedonistes que descriu en un dels seus primers llibres periodístics, en aquest cas d’entrevistes realitzades prèviament per al diari Tele/eXprés: 24 horas con la Gauche Divine.

Al mateix temps que publica els seus primers poemaris a finals dels seixanta i principis dels setanta —Call me Stone o Baladas del dulce Jim, entre d’altres— treballa intensament en una premsa poblada d’homes on mira de trobar una veu particular com a comentarista cultural: Triunfo, Tele/eXprés o Destino. Especial importància per a la seva trajectòria intel·lectual té la seva destacada participació a Vindicació Feminista (1976-1978), la primera revista feminista i contestatària. Realitzada quasi en exclusiva per dones, dirigida per Carmen Alcalde i editada per Lidia Falcón, Moix hi aporta la direcció literària, ara amb la bel·licositat pròpia d’una reivindicació que treu el cap després del franquisme amb una gran transcendència social i alhora un cert rebuig des dels mateixos partits d’esquerra, acabats de sortir de la clandestinitat, tan patriarcals i masclistes com els de la dreta instal·lada des de feia dècades a les estructures de l’Estat. En aquesta primera embranzida, Moix fins i tot prova sort durant una temporada a les pàgines culturals de La Vanguardia (1989-1990).

Traductora, directora de col·leccions editorials, escriptora també de novel·les i relats, a poc a poc deixa enrere les col·laboracions a la premsa i se centra en les moltes manifestacions d’una tasca literària fèrtil i complexa que va des de la poesia fins al teatre. Com si aquesta tasca no fos prou, o com si hagués trobat una nova necessitat de participar en l’espai públic, retorna al periodisme a finals de la primera dècada del segle xxi, ben passada la cinquantena, i desenvolupa una faceta de columnista que li era pràcticament nova. Independent i de vegades enrabiada, fa servir les columnes com un mirador per constatar, potser, «que la vida va —ha ido— en serio», segons el famós vers de Gil de Biedma. Amb elements autobiogràfics, de vegades quotidians, es mostra profundament decebuda de la política i del retorn al primer pla d’un capitalisme extractiu i depredador. Té una prosa irònica, lúcida i molt poc autocomplaent, amb la qual participa en diferents moments en l’edició catalana de Público i El País (2010-2012). També s’esmerça temps en la literatura de viatges, amb un seguit de treballs publicats a la revista National Geographic. El 2011 publica el seu últim llibre, Manifiesto personal, on mostra alhora la persona fràgil i la intel·lectual rebel.

 

Referències a Internet

• Clara Usón. «Ana María Moix, en el recuerdo». El País, 20 de gener de 2019.
• Juan Cruz. «La nena que estaba allí». El País, 21 de desembre de 2017.
• Anastasi Rinos. «Passió per la paraula». El Documental, TV3, CCMA, 12 d’octubre de 2017.
• Juan Cruz. «De la vida me acuerdo, pero ¿dónde está?». El País, 16 d’octubre de 2011 [entrevista].

 

Articles

• «Los complejos del padre de Mafalda», Triunfo, 20 de maig de 1975, p. 13.
• «El cine en casa», Destino, 24 de gener de 1980, p. 13-15.
• «Henry Miller, editado para jóvenes», Destino, 19 de juny de 1980, p. 30-31.
• «Con flores sobre las tumbas», La Vanguardia, 3 de març de 1989, p. 37.
• Repositori d’articles, El País.
• «La broma del comiat de “L’hora de lector”», Público, 30 de maig de 2011.

 

Bibliografia

• Moix, Ana María. Manifiesto personal. Barcelona: Ediciones B, 2011.
• Varela Menéndez, Nuria. «Vindicación feminista. Un caso paradigmático de exclusión en la historia del periodismo en España». Historia y Comunicación Social, núm. 24, p. 7-28.
• Rodríguez Fischer, A. (ed.). De mar a mar: Epistolario Rosa Chacel - Ana María Moix. Barcelona: Península, 1998.
• Moix, Ana María. 24 horas con la Gauche Divine. Barcelona: Lumen, 2014.
• Jareño, Claudia. La revista Vindicación Feminista (1976-1979) y el feminismo radical español en un contexto transnacional: Actrices, intercambios e influencias. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid, 2019.
• Moix, Ana María. 24 × 24: Entrevistas. Fotografies de Colita. Barcelona: Península, 1972.

 

FSD

4/1/2023