Hortensia Blanch Pita (Silvia Mistral)

L’Havana (Cuba), 1 de desembre de 1914 - Ciutat de Mèxic, 26 de juliol de 2004

Gèneres periodístics: Crítica  Cròniques 

Seccions: Cinema Societat/Costums Política

Mitjans: Popular Film   El Día Gráfico   Solidaridad Obrera   La Vanguardia  

Filla d’un indià sense sort i d’una cubana d’origen gallec, Hortensia Blanch neix a l’Havana, on viu fins als sis anys. Després d’un retorn a terres gallegues, la família torna a emigrar a Cuba, forçada ara per les represàlies polítiques de Primo de Rivera. La segona estada a Cuba s’acaba quan es proclama la Segona República a Espanya i la família decideix tornar. D’aquesta forma, Hortensia arriba a Barcelona el 1931, amb quasi disset anys, i en poc temps troba una feina a la indústria química, s’apropa a l’anarquisme i comença a col·laborar amb la premsa cinematogràfica en un cas d’inserció professional que recorda María Luz Morales i també Irene Polo, ja que en només set anys de professió i en un entorn clarament masculí aconsegueix destacar com a periodista.

Els seus orígens humils l’aboquen a l’autodidactisme i a compaginar un treball no literari amb la feina a la premsa. Serà en aquest ambient laboral on la jove aprofundeix en l’anarquisme i, un cop adopta el sobrenom de Silvia Mistral, s’incorpora a la nova professió amb més intensitat i amb una forta intenció literària. Quan comença a trobar un espai estable a la premsa, el cop d’estat dels militars revoltats, la derrota republicana i el corresponent exili esguerren una professió que a l’exili no es va poder perllongar. Col·labora amb la premsa de Mèxic, però viu sobretot de redactar novel·les juvenils i romàntiques. Tot i això, escriu dues obres documentals que avui es consideren clàssiques, un relat periodístic del seu propi exili, des de França fins a Ciutat de Mèxic, Éxodo (1941), i un relat de l’experiència de la maternitat, Madréporas (1944). Totes dues es consideren avui obres de referència per la pulcritud i la cura documental amb què exposa les seves vivències. Les dificultats de la vida quotidiana a l’exili li impedeixen dedicar-se plenament a la vida intel·lectual, tot i que col·labora amb algun diari i accepta diversos encàrrecs literaris.

La seva vida està marcada per les quatre vegades que travessa l’Atlàntic, els anys 1920, 1924, 1931 i 1939, sempre en el context de la «cultura de la pobresa» provocada per la urgència i la precarietat en què sempre va viure, segons ella mateixa explica en una entrevista. Les dificultats econòmiques provoquen que la família torni al poble d’origen de la mare, Villalba, a la província de Lugo, el 1920, abans que la nena comenci l’escola. Sis anys més tard, quan en té dotze, emigren de nou a Cuba per la dificultat política de la dictadura de Primo de Rivera. Aquest cop tampoc no se’n surten, tot i que Hortensia va a l’escola i aprofundeix en la lectura i l’escriptura, unes capacitats que de seguida la fascinen. El retorn a Espanya el 1931 és segurament el viatge més obert, gràcies a la il·lusió de poder viure una vida diferent, per una vegada, en llibertat.

En poc temps, la jove troba una feina com a ajudant de laboratori a la fàbrica Smoking, que elabora paper de fumar. Animada pel nou ambient, ofereix alguns treballs a la premsa i assoleix una primera col·laboració, probablement no remunerada, al diari Las Noticias, que signa amb el pseudònim Silvia Mistral per suggeriment de la seva mare, que admirava l’escriptor provençal nascut a Avinyó. També treu el cap al suplement adreçat a les dones d’El Día Gráfico, on signa alguns articles l’any 1934. Tanmateix, la col·laboració més important correspon a la premsa cinematogràfica, atès que li permet un contacte permanent amb diverses redaccions, com la de Popular Film o Films Selectos i, per tant, propicia un entorn professionalitzador, és a dir, una feina i un sou estables.

Les vagues provocades per l’ambient contestatari del 1934 li indueixen una progressiva absorció de les idees llibertàries, ja presents a la seva família. Quan s’inicia la guerra, entra de ple en la premsa anarquista. Publica a Solidaridad Obrera i a la revista Umbral, de València. Fins i tot signa algunes cròniques sobre la guerra, en especial del front de l’Aragó, a La Vanguardia. En aquest front mor precisament un germà a causa d’un bombardeig. També en aquests moments coneix Ricard Mestre, jutge i editor, també periodista, amb qui es casa.

Quan acaba la guerra, marxen a l’exili per separat i triguen sis mesos a retrobar-se. Ella embarca al vaixell Ipanema cap a Veracruz, la travessia que reflectiria uns mesos després en el seu llibre Éxodo. Diario de una refugiada española. Hortensia Blanch només tenia vint-i-cinc anys. El relat es publica en una sèrie de sis capítols a la revista mexicana Hoy a finals del 1939, entre octubre i novembre. La revista estava en mans d’un periodista mexicà, Regino Hernández Llergo, molt atent a les vicissituds dels exiliats espanyols. De fet, els 80 pesos setmanals que li paga a Silvia Mistral per la feina demostren l’alta consideració que tenia de la seva feina. Eren els primers ingressos de la família a Ciutat de Mèxic. Uns mesos després, l’Editorial Minerva el publicaria en forma de llibre.

Silvia Mistral col·labora en diferents diaris a l’exili, però ho fa de forma dispersa. Publica articles a Babel (Xile), Comunidad Ibérica (Mèxic), Estudios (Cuba), entre d’altres. Com s’ha dit, el 1944 edita en llibre una crònica sobre la identitat femenina i la maternitat, Madréporas. A banda, obté algun èxit destacable com a escriptora de llibres juvenils o bé d’obres d’encàrrec. Les dues col·laboracions més sostingudes van ser amb el diari Excelsior i la revista cinematogràfica Arte y Plata.

A diferència del seu marit, que no va voler tornar mai més a Espanya, ella hi viatja a finals dels anys seixanta, un retorn que li va produir una profunda decepció. Aquesta reacció sovinteja entre diverses persones exiliades, com l’escriptor Max Aub o el periodista Domènec de Bellmunt (Domènec Pallerola i Munné), per posar només dos exemples. Silvia Mistral farà diversos viatges més i arribarà a regularitzar la seva situació administrativa en ser-li reconeguda la feina feta durant la República a la fàbrica Smoking. Tot i això, no va tornar a viure mai a Espanya. Mor a Ciutat de Mèxic a prop de fer els noranta anys.

 

Referències a Internet

• Antonina Rodrigo. «Silvia Mistral, escritora del exilio». El País, 22 d’agost de 2004.
• Sara Hernández-Fernández. «El compromiso periodístico de Silvia Mistral». Cultura de la República. Revista de Análisis Crítico, núm. 5, desembre del 2021, p. 64-85.
• César G. Calero. «Éxodo: la voz urgente de una exiliada española». Contexto, 24 de gener de 2020.
• Enriqueta Tuñón. Entrevista a Silvia Mistral. Mediteca del Instituto Nacional de Antropología e Historia, Mèxic, 1988 (15 h i 16 min). [Disponible una còpia en PDF.]

 

Articles

• «Los caballeros las prefieren rubias... cuando la esposa es morena», El Día Gráfico, 29 d’agost de 1934, p. 9.
• «Marion Gering, el director ruso triunfante en…», Popular Film, 1 d’agost de 1935, p. 13. (L’enllaç dona pas a tot l’exemplar.)
• «Walt Disney y "las sinfonías tontas"», Popular Film, 7 de novembre de 1935, p. 5. (L’enllaç dona pas a tot l’exemplar.)
• «Huesca a la vista», La Vanguardia, 11 de desembre de 1937, p. 6.
• «Historia de una mañana de julio», Solidaridad Obrera, 26 de juliol de 1938, p. 3. (L’enllaç dona pas a tot l’exemplar.)
• «Osca dels meus ulls…», La Vanguardia, 27 de març de 1938, p. 5.

 

Bibliografia

• Mistral, Silvia. Éxodo: Diario de una refugiada española. Mèxic: Minerva, 1940. [També a Icaria, 2009, i Diario Público, 2011.]
• Mistral, Silvia. Madréporas. Mèxic: Minerva, 1944 i 1967.
• Colmeiro, José F. «Éxodo tras éxodo: el doble exilio de Silvia Mistral». A: Jato, Mónica; Keefe Ugalde, Sharon; Pérez, Janet (coord.). Mujer, creación y exilio (España, 1939-1975). Madrid: Icaria, p. 249-274, 2009.
• Plaza Agudo, Inmaculada. «El largo viaje a México: memoria, identidad femenina y exilio en Silvia Mistral». A: Houvenaghel, Eugenia; Serlet, Florien (ed.). Escritoras españolas en el exilio mexicano: estrategias para la construcción de una identidad femenina. Mèxic: Porrúa, p. 189-206, 2016.
• Jato, Mònica (ed.). Diario de un retorno a dos voces: Correspondencia entre Cecilia G. de Guilarte y Silvia Mistral. Sevilla: Renacimiento, 2015.

 

FSD

9/3/2023