Francesc Maspons i Anglasell

Barcelona, 22 de juliol de 1872 - Bigues i Riells (Vallès Oriental), 26 de novembre de 1966

Gèneres periodístics: Articulisme  Gestió i direcció 

Seccions: Política

Mitjans: Empori   La Veu de Catalunya   Clarisme  

Jurista català nascut a Barcelona, destaca com a col·laborador a la premsa en la defensa del catalanisme des de la base de les lleis per uns principis filosòfics que fonamentaven les seves posicions polítiques. Catedràtic de dret civil, s’especialitzà en dret català i va mantenir un alt nivell de representació a les institucions. President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1918-1920), treballà a l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya i també va ser membre del comitè assessor de les minories nacionals de la Societat de Nacions i, per tant, defensor de la unió de les diferents nacions europees, tinguessin o no estat propi.

La segona dimensió d’aquest interès va ser la defensa pública de les seves idees. Conscient de la importància de la incipient premsa de masses que s’estava constituint a Catalunya, s’hi va interessar amb deler. De fet, va tenir tant de ressò com a entrevistat que com a autor d’articles propis, que arriben a una cinquantena. En conjunt, defensa un projecte catalanista de desarrelament respecte a Espanya, ja fos per la via de l’autonomia o d’una separació completa.

Les primeres aportacions a la premsa van ser diverses col·laboracions esporàdiques a la revista Catalunya: Revista Setmanal i La Mainada (1921-1923), una revista infantil catòlica i catalanista on Maspons signava amb el pseudònim de Blai Einer. També va promoure noves publicacions. Al llarg del segle xx fundà tres revistes: Empori (1907-1908), Claris (1932, 1933 i 1936) i, potser la més coneguda, Clarisme (1933-1934), un setmanari cultural adreçat a la joventut, on Mercè Rodoreda va debutar com a periodista. Director nominal de totes tres, Empori va ser un mensual d’intencions assagístiques i Claris esdevingué una tribuna des d’on va comentar i analitzar tot el procés estatutari. Amb tot, les tres van ser iniciatives modestes de molta menys influència que els seus articles publicats a La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista, des d’on arribava a tot el catalanisme conservador.

Maspons hi escriu disset articles, el primer un al·legat contra la proliferació de catedràtics castellans a la Universitat de Barcelona, que estaven a punt de superar en nombre els col·legues catalans al claustre, una maniobra, segons defensava Maspons, orquestrada pel centralisme espanyol per combatre el catalanisme polític. En altres articles s’enfrontarà a la pretensió de l’Ajuntament de Barcelona d’impulsar l’ensenyament públic mixt i laic en construir quatre escoles amb les seves respectives biblioteques, perquè el projecte atacava la confessionalitat en què es basava la societat. Tot i que dona suport a la inversió en educació, prioritza l’educació catòlica perquè la majoria de la població ho és, segons argumenta. Per completar-ho, ataca l’ensenyament mixt perquè posa en perill la puresa dels costums.

Maspons representa la convicció d’una certa modernitat conservadora, una renovació social que, amb les cauteles corresponents, faci arrelar encara més profundament l’ordre basat en les creences religioses. En les qüestions identitàries planteja un esquema semblant. A les revistes La Cataluña (1907-1912) i Catalunya (1913-1914) reflexiona sobre la capacitat dels catalans per autogovernar-se abans i sobretot a partir de la constitució de la Mancomunitat, un pas petit però necessari per a reconstituir Catalunya.

De fet, la primera de les revistes que va impulsar, Empori, s’entén com una fórmula per a incidir en la reflexió nacional i en el dret dels pobles a autogovernar-se. Publicació mensual i amb altes pretensions polítiques i culturals, no troba l’equilibri de contingut entre la reflexió catalanista i intel·lectual i no es consolida com la publicació de referència que pretenia esdevenir. Després d’algunes aturades i vacil·lacions editorials, el 1908 deixà d’imprimir-se.

Sobre el treball a la premsa, destaquen, a continuació, les col·laboracions que Francesc Maspons signa a la revista La Paraula Cristina (1925-1936), un total de vint-i-quatre textos al llarg de deu anys, en els quals estableix paral·lelismes amb el règim jurídic internacional, atent als drets de les minories. En aquest moment, Maspons es radicalitzà i es va mostrar obertament independentista.

El projecte editorial endegat amb Clarisme (1933-1934) queda plantejat perfectament pel subtítol: Periòdic de Joventut, Art i Literatura. Conscient de la importància de la joventut i l’educació, Maspons ofereix la revista als joves valors de la literatura i el pensament català, que té en Delfí Dalmau potser el director real i en Mercè Rodoreda el nom de referència. Amb tot, la publicació no reeixí més enllà de l’empenta inicial.

Irene Polo va definir Maspons, en una entrevista que li feu el 1932, just quan el jurista tenia cinquanta anys, com un home «tan petit, pansit, tan petitet —rosat i afable, dintre del seu vestit negre— que gairebé no es veu en el seu cadiral, darrere de la taula de despatx, atapeïda de llibres, memòries, revistes». Un home místic i romàntic capaç de col·laborar amb qualsevol força catalanista sense percebre els matisos que les separaven, imbuït com estava dels seus principis.

Durant la guerra, Maspons va ser protegit en cert moment per les milícies d’Esquerra Republicana contra les amenaces d’alguns grups violents. A banda, continuà amb la tasca jurídica i col·laborà amb la Generalitat. Quan s’instaurà el règim militar de Franco, fou depurat i processat. Durant el procés per suposades responsabilitats polítiques, presentà diferents testimonis i l’expedient va ser arxivat el 1940.

A partir d’aquest moment va abandonar l’esfera pública i el seu intens catalanisme es reconduí cap a manifestacions culturals i associatives més aviat discretes, tot i participar en certs moments en la premsa de l’exili, i alhora mantenir la seva activitat jurídica. Per exemple, va formar part de la constitució de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (SCEJES) com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

En conjunt, Francesc Maspons va internacionalitzar el dret català durant la dictadura de Primo de Rivera i va treballar en pro de la unitat d’acció entre les terres de parla catalana amb una creixent radicalitat que també estenia al seu profund conservadorisme. Moriria a la casa pairal dels Maspons, a Bigues, el 1966.

 

Referències a Internet

• Irene Polo. «Maspons i Anglasell. El jurista místic i romàntic». La Rambla de Catalunya, 14 de novembre de 1932, p. 6.
• Josep Maria Planes. «El senyor Maspons i Anglasell fa la crítica de l’avantprojecte de Constitució». La Publicitat, 24 de gener de 1933. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (26 de gener de 2016).
• Domènec de Bellmunt. «Un dictamen sensacional sobre els drets de Catalunya». La Rambla de Catalunya, 21 de març de 1932.
• Jornada d’Estudis: Francesc Maspons i Anglasell. Institut d’Estudis Catalans, 2 de novembre de 2016, enregistrament de vídeo (1 h 13 min).

 

Articles

• «La Universitat castellana», La Veu de Catalunya, 15 de novembre de 1906, p. 1.
• «El pressupost de cultura», La Veu de Catalunya, 1 d’abril de 1908, p. 1.
• «La responsabilitat dels tècnics», Catalunya, 25 de gener de 1913, p. 19-20.

 

Bibliografia

• García Izquiero, José Manuel. Francesc Maspons i Anglasell: Polític, jurista, periodista (1872-1967). Tesi doctoral dirigida per Josep Maria Figueres Artigues. Barcelona: Universitat Ramon Llull.

 

FSD

4/1/2023