Josep Martí Gómez

Morella (els Ports), 28 d'agost de 1937 - Barcelona, 22 de febrer de 2022

Gèneres periodístics: Cròniques  Ràdio   Entrevistes 

Seccions: Successos Societat/Costums Local

Mitjans: El Correo Catalán   Ràdio Barcelona   Por Favor   La Vanguardia  

Josep Martí Gómez va néixer a Morella en plena Guerra Civil espanyola i va morir la vigília del dia que els tancs russos van travessar la frontera de l’Estat sobirà d’Ucraïna, el febrer del 2022.

Els únics estudis superiors que va completar van ser els de magisteri a l’Escola Normal de Castelló. Va començar a fer els de periodisme quan calia anar a Madrid perquè no hi havia escola a Barcelona, però els va deixar córrer el primer any. Va començar treballant de mestre a Barcelona, a la Colònia Industrial Mare de Déu del Port, on s’atenia els infants de famílies que vivien als barris marginals de Montjuïc, una escola que Francesc Candel va retratar en els seus llibres. D’aquella època prové l’amistat entre els dos periodistes.

Un cop a Barcelona, va deixar ben aviat la feina de mestre i es va decantar cap a la de periodista. Va començar al Diario de Barcelona, com a corrector, l’any 1963. Quan el setembre del 1964 va sortir Tele/eXprés, va deixar el Diario de Barcelona per anar a treballar al nou diari com a corrector al torn de matí, al mateix temps que ho feia al torn de nit dels serveis informatius de Ràdio Barcelona, on, a part de preparar les notícies que llegirien els locutors, redactava cada dia un comentari titulat «Hora 25», títol que va ser aprofitat el 1972 per Manuel Martín Ferrand per crear el programa nocturn de la SER que encara existeix en l’actualitat. Com que Josep Martí Gómez anava a treballar a Tele/eXprés després de passar la nit a Ràdio Barcelona, Josep Pernau explica a les seves memòries que sovint se’l trobava dormint, esgotat, sobre la taula de correctors de Tele/eXprés. Però en aquest diari no es va limitar a corregir textos dels altres, sinó que va tractar tot seguit de publicar també peces pròpies. Precisament va ser allà on Martí va publicar la seva primera entrevista apareguda en un diari. La va fer al cantant Raimon, que aleshores començava a gravar discos i actuar en públic. A Tele/eXprés i Ràdio Barcelona va ser-hi poc temps, perquè va tornar a Castelló, per treballar al diari Mediterráneo, cosa que va fer els anys 1965 i 1966. El 1967 va tornar a Barcelona, aquest cop per entrar a El Correo Catalán, cridat per qui n’era secretari de redacció, Josep Maria Huertas, amb qui havia fet coneixença durant el poc temps que els dos van fer junts estudis de periodisme.

A El Correo Catalán va començar com a redactor de platines, una feina que ja ha passat a la història, però que era indispensable quan els textos dels diaris es componien amb ratlles de plom sortides de les linotípies i calia anar-les encaixant en les rames per crear les pàgines. El redactor de platines feia la jornada als tallers del diari i era qui, a partir d’unes orientacions molt genèriques que li enviaven des de la redacció, decidia com anirien compaginats els textos i donava als impressors que hi treballaven les indicacions precises sobre com havien de fer-ho. Al mateix temps que feia la seva jornada nocturna al taller, Martí es va dedicar de seguida durant el dia a redactar cròniques, entrevistes i reportatges en el mateix diari i així que va poder va deixar el taller per dedicar-se exclusivament a la feina de redacció.

Inicialment va destacar en la secció d’informació local, en uns anys en què es practicaven molt poc els gèneres interpretatius i bona part dels redactors es limitaven a informacions oficialistes que no els compliquessin la vida. Era habitual que els redactors d’informació local estiguessin en nòmina a l’Ajuntament o en altres organismes de l’Estat, dinàmica que van trencar Josep Martí i altres joves periodistes, que aquells anys van començar a treballar en diaris i van mantenir posicions crítiques respecte al poder municipal.

Durant la dotzena d’anys que va ser a la redacció d’El Correo Catalán, va escriure tota mena d’informacions periodístiques, amb un ventall amplíssim que incloïa tant el món de l’espectacle i el de l’esport com les denúncies d’irregularitats urbanístiques, els problemes dels marginats, notes polítiques i, fins i tot, informació internacional. Era un reporter tot terreny. Ja allà va excel·lir en el gènere de les entrevistes. A les hemeroteques se’n poden trobar de memorables publicades els anys setanta, tant a El Correo Catalán com als setmanaris Por Favor i Destino, i en altres publicacions on feia aquells anys el doblet laboral. Entre altres, va mantenir amb Josep Maria Huertas la corresponsalia de la influent publicació mensual democratacristiana de Madrid Cuadernos para el Diálogo.

La seva gran creació a El Correo Catalán, però, va ser la secció «La sala de los pasos perdidos». Eren cròniques judicials, que va començar a redactar l’any 1969, i en les quals, amb un estil personalíssim, relatava judicis a què assistia i en els quals, a diferència del que era habitual en el periodisme d’aleshores, mostrava empatia amb els acusats quan aquests eren gent més digna de compassió que de presó. Perdedors nats, delinqüents forçats per les circumstàncies, febles davant les contrarietats. Però també va fer cròniques molt dures sobre els tripijocs de delinqüents de guant blanc i altres de judicis més risibles que necessaris. Res a veure amb la tradicional crònica de successos. La secció va durar fins que ell va marxar a Mundo Diario el 1979, en un moment no gaire adequat: el diari va tancar al cap de pocs mesos. Abans del final definitiu, però, Antonio Franco, director d’El Periódico, el va contractar per fer cada dia una entrevista a la contraportada. Quan Franco va marxar el 1982 a dirigir la delegació barcelonina d’El País, Martí va anar amb ell, però va durar-hi poc, per desavinences entre ells dos. Va marxar aleshores a La Vanguardia, on va quedar-se fins a la jubilació, amb un parèntesi de dos anys per cobrir la corresponsalia a Londres de la cadena radiofònica SER i el diari El Mundo, que dirigia aleshores Pedro J. Ramírez. Quan va tornar a Barcelona, va seguir participant en diversos programes de la SER fins poc abans de la seva mort.

Tenia una agenda envejada, que li permetia poder parlar amb qui fos sempre que volgués. Va publicar reportatges antològics, algunes de les millors entrevistes de la naixent democràcia, cròniques plenes d’humanitat i mordacitat.

Els últims anys, al mateix temps que seguia col·laborant amb la SER, va dirigir un web d’informació i d’opinió que es titulava La lamentable, en el qual van col·laborar primeres espases del periodisme. De la mateixa manera que el títol es podia llegir tant en català com en castellà, tothom hi escrivia en la llengua que li anava més bé, i es publicava tal qual. El web va néixer el 2011 i va morir el 2017 perquè no va voler participar en la lamentable batalla escrita sobre el frustrat procés cap a la independència que es vivia a Catalunya en aquells moments. Martí va conservar fins dos anys abans de morir el nom de La lamentable com a epígraf per a una columna d’opinió que mantenia en la publicació digital Comarques Nord (els Ports, Matarranya, Maestrat), a la qual se sentia vinculat perquè ell havia nascut a Morella el 1937.

Respecte al seu compromís polític, qui millor l’ha definit ha estat el periodista Joaquim Roglan, que el va qualificar de «socialista de vers lliure». La militància socialista sui generis de Martí provenia d’unes fermes conviccions d’esquerres. Tenia una bona amistat amb Joan Reventós, provinent dels anys que la seva mare havia tingut relació amb la família Reventós. Segurament per aquest motiu, fins i tot va arribar a cotitzar pels socialistes quan el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) s’estava convertint en el PSC i Josep Maria Huertas s’hi va apuntar amb ell. Però a Martí sempre li va agradar anar per lliure, col·laborant, això sí, en el que calgués, i mentre que Huertas va seguir uns anys amb el carnet, Martí el va deixar de seguida. El seu compromís el va portar a mantenir sempre una actitud ferma d’integritat moral en l’exercici del periodisme, cosa que li va portar més d’un problema. Però de les vint-i-set citacions judicials que van arribar per les seves informacions, de totes va sortir-ne absolt.

En el seu funeral hi va ser present l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que coneixia Martí dels temps de la lluita antidesnonaments i de la Fundació Arrels, amb la qual ell va col·laborar activament.

Va ser guardonat amb diverses distincions, com el Premi Ofici de Periodista, atorgat el 1999 pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, el Premi Manuel del Arco, juntament amb Josep Ramoneda, dos premis Ciutat de Barcelona i, el 2008, el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat.

Va publicar una vintena de llibres. El primer va ser el que va escriure en col·laboració amb Josep Maria Huertas i Jaume Fabre l’any 1969, El Montjuïc del segle xx, un informe reportatge publicat sobre la ciutat de barraques, encara existent aleshores, que s’havia format entorn de l’estadi de Montjuïc. L’últim llibre que va publicar Josep Martí va ser Los Lara. Aproximación a una familia y a su tiempo, sobre la important família d’editors barcelonina. Tot i tractar-se d’una obra d’encàrrec, ell va saber redactar-la sense perdre un pèl de la seva independència.

El 2016 va publicar un llibre de records professionals —més que pròpiament de memòries— que va titular El oficio más hermoso del mundo. Va deixar una novel·la inèdita, escrita els últims anys de la seva vida.

 

Referències a Internet

• Enric González. «Martí Gómez y Enric González o el oficio de ser periodista». Jot Down, novembre del 2011.
• Javier Pérez Andújar. «José Martí Gómez en la niebla». Cadena SER, 22 de febrer de 2022 (9 min 46 s).
• Antonio Baños entrevista Josep Martí Gómez. «Trobo a faltar en el periodisme l’anècdota que reflexa una vida». Terrícoles. Betevé, setembre de 2016 (27 min 47 s).
• Joaquim Roglan. «Josep Martí Gómez, un pessimista ètic». Capçalera: Revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, abril del 1998, p. 26-34.
• Javier del Pino. «José Martí Gomez deja la radio tras una vida dedicada al periodismo». A vivir, que son dos días. Cadena SER, 5 de juliol de 2020.

 

Articles

• Selecció de cròniques, Cadena SER.
• «Vicent F. Ginest y la historia de su relación con Arden, más epílogo», La Vanguardia, 21 d’octubre de 1984, p. 29.
• «Diario de un reportero», La Vanguardia, Revista del Domingo, 24 de maig de 1999, p. 24.
• «Isabel II. Destino de reina», La Vanguardia, Revista del Domingo, 3 de febrer de 2002, p. 34-36.
• «La fe como herramienta de justicia social», La Vanguardia, 23 d’abril de 2003, p. 40.

 

Bibliografia

• Martí Gómez, Josep. El oficio más hermoso del mundo. Madrid: Clave Intelectual, 2016.
• Martí Gómez, Josep. Animales de compañía: Historias reales de atracadores fracasados, estafadores modélicos, amantes deprimidos y correspondencia de cárcel. Barcelona: RBA, 2005.
• Martí Gómez, Josep. Historias de asesinos: El crimen en España desde 1970 hasta nuestros días. Barcelona: RBA, 2004.
• Martí Gómez, Josep. El corazón inglés: Una particular visión de Inglaterra y los ingleses. Barcelona: Random House Mondadori, 2002.
• Martí Gómez, Josep. Señoras, caballeros, delincuentes todos. Barcelona: Martínez Roca, 1973.

 

JFF

4/1/2023