Josep Gómez Vidal

La Pobla de Segur (Pallars Jussà), 25 de juliol de 1921 - Lleida, 3 d'abril de 2005

Gèneres periodístics: Fotoperiodisme 

Seccions: Local Esports

Mitjans: La Mañana   El Mundo Deportivo   Agencia EFE   La Vanguardia  

Josep Gómez Vidal va néixer el 1921 a la Pobla de Segur, en una família de cinc germans. El pare era administrador de Correus i deu anys més tard anà a treballar a Lleida, on s’instal·laren. Allí el futur fotògraf va fer els estudis primaris al Col·legi Montserrat dels germans Maristes, ja que tant ell com la família eren molt religiosos. Després de la guerra entrà a treballar a Correus amb el seu pare. Alhora estudiava per preparar-se oposicions, practicava l’atletisme i dedicava el màxim de temps a la seva gran afició, la fotografia, la qual aprengué de forma autodidàctica amb una Kodak Junior i una Leica que comprà a un soldat alemany. Entre el 1940 i el 1942 realitzà el servei militar.

Les seves primeres col·laboracions a la premsa són fotografia d’atletisme, que publica a partir del 1945 al diari La Mañana, fundat el 1938 com a òrgan de la FET y de las JONS, que formava part de la Cadena de Prensa del Movimiento i llavors era l’únic rotatiu de la província. Quatre anys més tard, Carmelo Moncayo, corresponsal d’El Mundo Deportivo a Lleida, li demanà també fer algunes fotos per a les seves cròniques. En aquest moment, Gómez Vidal encara no es dedicava de ple a la imatge, ja que des del 1946 feia també tasques d’administració a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, on havia entrat després de superar les oposicions. Aquesta activitat principal la compaginava amb les col·laboracions a la premsa i les feines d’estudi i laboratori, a més dels reportatges de batejos, casaments i comunions al seu primer negoci, el Laboratorio Montserratino, que fundà el 1947, el nom del qual era un homenatge a la Moreneta.

El dia 1 de març de 1950 es produí un incendi accidental a Riegos y Fuerzas del Ebro i hi va anar a fer fotos de les runes fumejant amb els bombers encara treballant-hi. La mateixa nit revelà el reportatge i muntà un àlbum que l’endemà va lliurar als seus superiors. Sorpresos per la qualitat, li van demanar més fotografies i àlbums, i fins i tot li oferiren convertir-se en el fotògraf de l’empresa, feina que rebutjà. Aquest esdeveniment puntual, però, el va fer decidir del tot a dedicar-se exclusivament a la imatge, fet que es mostra a les pàgines de La Mañana perquè comença a publicar-hi fotografies més enllà dels esports, com per exemple la coberta del diari dedicada a la festa major.

Continuà combinant les dues feines fins al 1952, quan demanà una excedència i obrí estudi botiga al carrer Major de Lleida, el seu espai de treball fins que es retirà. Allí seguia fent encàrrecs de batejos, casaments i comunions, venent material i revelant al laboratori. Durant els anys seixanta, afegí a la seva versatilitat la fotografia institucional. Eren temps d’encàrrecs habituals provinents de l’Ajuntament i de la Diputació de Lleida: xxv años de paz, commemoracions del «Día de la Victoria», inauguracions del «18 de Julio» i el «Día de la Provincia», organitzats entre el 1960 i el 1968.

Gómez Vidal fou un fotògraf de moltes facetes, però la seva vocació era sobretot la de fotoperiodista. La seva carrera s’intensificà notablement en convertir-se en el fotògraf oficial de La Mañana des de principis dels cinquanta. Hi va treballar fins al 1985, tot i que no hi tenia contracte com a membre de plantilla. A més, era corresponsal a ponent per a l’agència EFE, per la qual cosa les seves imatges es difonien a mitjans d’arreu d’Espanya, i també publicava esporàdicament a La Vanguardia. Pel que fa a la premsa periòdica, fou el fotògraf titular de dues revistes gràfiques d’actualitat local, Labor (1953-1959) i Acento (1957-1969). Labor fou un setmanari gràfic que intentà fugir dels mitjans oficialistes i estèticament apostà per la imatge. En són un exemple ben clar les portades d’una sola fotografia, que des d’un punt de vista del disseny evoquen el setmanari Destino. D’altra banda, Acento, que també donava especial importància a la fotografia, era l’òrgan d’Acción Católica a Lleida i era dirigida per mossèn Salvador Gené.

Repòrter incansable, anava sempre amunt i avall amb el seu Biscuter, un dels primers que es van veure a la zona, carregat amb una escala. La seva presència a tot arreu i l’activitat constant les resumí ell mateix amb una frase: «Durant seixanta anys de la història de Lleida, s’ha mogut una mosca i li he fet una foto». Era tan popular i conegut que no és gens estrany que no comencessin determinats actes oficials fins que no hi arribava, o que donés instruccions als presents per fer les fotografies o, si calia, que es repetís alguna inauguració perquè pogués captar l’instant en les condicions que ell requeria.

Les pàgines de La Mañana són la mostra de l’actualitat informativa més immediata, on es recull la imatge oficial del règim plasmada en visites oficials i actes polítics de les autoritats locals, viatges ministerials i sobretot amb les visites de Francisco Franco, com per exemple la del 1963 a Lleida, de grandiloqüent posada en escena. Gómez Vidal captà amb la seva càmera totes les dates polítiques del calendari franquista, des de les desfilades militars commemoratives fins als homenatges als màrtirs de la guerra el 18 de juliol, «Día del Alzamiento», o l’entrada de les tropes a Lleida que es va celebrar el 1968. També recollí fotogràficament el nacionalcatolicisme del règim, copsat en els actes religiosos i la presència del bisbe Aurelio del Pino.

Enmig d’aquesta frenètica activitat marcada per l’actualitat, cal assenyalar la seva anada a Barcelona a cobrir l’arribada del vaixell Semiramis el 1954. El retorn dels repatriats de la División Azul fou un dels actes de propaganda més reeixits del règim i periodísticament aplegà tots els mitjans i repòrters més importants. A diferència dels fotoperiodistes barcelonins, Gómez Vidal no va tenir acreditació per accedir a la tribuna. Aquest fet, d’entrada en contra de la seva feina, va tenir com a resultat un reportatge des del punt de vista del públic i va aconseguir instantànies diferents de les obtingudes per la nissaga Pérez de Rozas, Francesc Català Roca o Juan Antonio Sáenz Guerrero, exemples d’altres repòrters que van cobrir l’acte.

Gómez Vidal desenvolupà l’ofici de manera generalista recorrent les comarques de Ponent al servei de l’actualitat, tant si es tractava d’una festa popular com d’una tragèdia. A banda de la fotografia oficial, també practicà un punt de vista més personal i dinàmic amb la imatge d’esports —en són exemples reportatges de la Volta Ciclista a Lleida, que feia cada any, o el seguiment de la UE Lleida, cobrint tots els partits des que arribà a primera divisió a mitjan anys cinquanta—, en els reportatges de vida quotidiana com ara els que dedicà a les festes majors, o en la llarga sèrie que realitzà el 1959 a les interioritats del rodatge de La fiel infantería, dirigida per Pedro Lazaga, un esdeveniment molt popular en la vida lleidatana.

Per tant, Gómez Vidal ocupà una posició hegemònica durant dècades com a fotoperiodista i va esdevenir el creador de la visualització del franquisme a les comarques de ponent a través de la premsa, ja que la major part del seu treball es desenvolupà en un sistema comunicatiu autoritari controlat a través de la legislació. Així, quan començà encara hi havia la censura prèvia establerta a la Llei de premsa del 1938, una legislació provisional creada pel bàndol sollevat durant la guerra que no es modificà fins al 1966 amb l’anomenada popularment Ley Fraga. Llavors s’abolí la censura prèvia, però no significà en absolut la recuperació de la llibertat de premsa, sinó que s’instal·là l’autocensura als mitjans i continuà l’estret control de les autoritats a força de multes, suspensions i segrestos de publicacions.

Com altres fotògrafs, fou mestre del seu fill, Jordi Gómez Payà, nascut el 1955 i que començà com a ajudant a finals de la dècada dels seixanta. Després de la mort del patriarca, el 2005, continuà a l’estudi del carrer Major fins dos anys més tard, quan traslladà el negoci al carrer de Lluís Companys, fins al 2012, quan tancà definitivament. L’any següent Gómez Payà diposità el fons fotogràfic al Servei d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, que el custodia i gestiona. Un llegat que comprèn des de la postguerra fins a l’inici de la democràcia, actualment en procés de documentació. Més de set-centes mil imatges que converteixen Josep Gómez Vidal en el professional de la imatge més important de la segona meitat del segle xx a Lleida.

 

Referències a Internet

• Josep Cruañas i Tor. «Gómez Vidal, degà del fotoperiodisme lleidatà». Capçalera: Revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, núm. 36 (1992), p. 38-41.
• Ferran Rella i Joan Blanco. «El fons Gómez Vidal». Àrnica, núm. 57, juny del 2003, p. 101-104. (L’enllaç dona pas a tot l’exemplar sencer.)
• Magda Gutiérrez. «Josep Gómez, testimoni gràfic de més de mig segle d’història de Lleida». Àrnica, núm. 44, març del 2000, p. 5-11. (L’enllaç dona pas a tot l’exemplar sencer.)
• Fons Josep Gómez Vidal. Institut d’Estudis Ilerdencs, 2018. (Pendent d’inventariar.)

 

Fotografies

• Fotogaleria Josep Gómez Vidal. Segre, 30 de novembre de 2021.
• «Un gran Sabadell-Badalona, en la Cruz Alta», El Mundo Deportivo, 2 de febrer de 1950, p. 1.
• «Hechos, casos y escenas de la Vuelta a Levante», El Mundo Deportivo, 17 de març de 1960.
• «España nevada», La Vanguardia, 30 de novembre de 1978, p. 1.

 

Bibliografia

• Bosch, Oriol; Echauz, Pau; Ferré, Teresa; Jarne, Antonieta; Rodríguez, Josep Ignasi. Gómez Vidal repòrter. Lleida: Zona Zero: Institut d’Estudis Ilerdencs: Diputació de Lleida, 2021.
• Varela i Serra, Josep. «Josep Gómez Vidal». A: Memòria de Lleida: Dotze converses personals sobre la vida i la història recent. Lleida: Pagès Editors, p. 193-218.

 

TFP

9/3/2023