Sebastià Gasch i Carreras

Barcelona, 9 d'octubre de 1897 - Barcelona, 9 de desembre de 1980

Gèneres periodístics: Crítica  Cròniques 

Seccions: Arts escèniques Cultura Cinema Societat/Costums

Mitjans: D’Ací i d’Allà   La Veu de Catalunya   L’Opinió   La Publicitat   Destino  

Sebastià Gasch i Carreras volia ser pintor i amb aquest objectiu es va matricular al Cercle Artístic de Sant Lluc, on els anys 1918 i 1919 va conèixer (i hi va fer amistat) altres estudiants que després desenvoluparien una carrera important com a artistes o com a galeristes. Va decantar-se finalment, però, cap al periodisme cultural, en el qual va acabar essent un dels professionals més destacats a la Catalunya del segle xx.

Va començar la seva carrera periodística el 1925 i durant la segona meitat dels anys vint va mantenir regularment col·laboracions en els diaris La Veu de Catalunya i La Publicitat i en revistes culturals barcelonines com La Gaseta de les Arts, L’Amic de les Arts, D’Ací i d’Allà, La Nova Revista i Hèlix. Es troben col·laboracions seves a partir del 1928 en la publicació de Brussel·les Cahiers de Bélgique, i en diverses revistes d’art i cultura sud-americanes i andaluses, per a les quals feia de corresponsal des de Barcelona, com La Gaceta Literaria de Madrid, Gallo, la revista granadina de Federico García Lorca, i mitja dotzena més. Els seus textos estaven centrats en una defensa ardent de l’art d’avantguarda, reivindicant figures com Picasso, Dalí, Le Corbusier, Calder i, sobretot, el seu amic Joan Miró, amb qui havia coincidit a les classes del Cercle Artístic de Sant Lluc. Tot i que els seus gèneres preferits eren la crònica, la ressenya, el retrat de personatges i la crítica cultural, entenent el concepte de cultura en un sentit molt ampli, va conrear també l’article d’opinió i l’entrevista, centrat sempre, però, en temes d’art, literatura i espectacles.

Va ser el principal ideòleg del Manifest groc, distribuït el març del 1928 i signat conjuntament amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà. En la mateixa línia crítica amb el noucentisme, va editar poc després amb Montanyà i Guillem Díaz-Plaja un únic número de Fulls Grocs. La seva participació en aquell pamflet li va costar no poder col·laborar més al diari La Veu de Catalunya.

Va portar a terme una constant activitat com a conferenciant i era un assidu de les tertúlies de periodistes i artistes d’aquells anys, a la terrassa de l’Hotel Colón, al Cafè de l’Òpera, al Glacier i també en tronades tavernes del Raval. A la dècada dels trenta va centrar les col·laboracions periodístiques en el setmanari Mirador, on va començar a derivar de la crítica d’art a la d’activitats parateatrals, de les quals amb els anys esdevindria el millor comentarista del país: el music-hall, la dansa, el flamenc, la boxa, el circ o els locals i personatges de la vida nocturna barcelonina. Els seus textos periodístics a Mirador llançaven una nova mirada sobre gèneres fins aleshores menystinguts, com també ho van fer les seves crítiques de cinema als diaris L’Opinió (1931-1934) i La Publicitat (1935-1936), i va obrir nous camins el tractament original que feia de temes normalment tractats a la premsa d’una manera rutinària, com l’esport, les curses de braus o el turisme, i d’altres que ara són habituals a la premsa però que aleshores no ho eren, com la gastronomia. El 1932 va participar en la fundació de l’associació avantguardista ADLAN (Amics de l’Art Nou).

Com molts altres periodistes, fotoperiodistes i grafistes, durant la Guerra Civil va fer feines per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que dirigia Jaume Miravitlles. Va quedar-se a Barcelona fins al final, i el mes de gener del 1939 encara publicà col·laboracions al setmanari Meridià, successor de Mirador, i a la revista Catalans!, editada per Esquerra Republicana de Catalunya, on havia estat col·laborant durant tota la guerra. Algunes de les col·laboracions en aquestes revistes les va recuperar després de la guerra en el recull publicat amb el títol Barcelona de nit, en una primera edició el 1957 i en una reedició amb motiu del centenari del seu naixement el 1997.

Marxà a l’exili en un accidentat viatge amb altres intel·lectuals catalans que els va portar primer a Tolosa de Llenguadoc, els detalls del qual va deixar escrits en el llibre publicat pòstumament el 2002, Etapes d’una nova vida. Diari d’un exili. Finalment es va poder instal·lar a París, on va viure els anys 1940 i 1941 amb les dificultats econòmiques i de tota mena que passaven altres exiliats, però sense trencar del tot amb la seva vocació periodística, ja que, a falta d’una tribuna pública, anotava en el seu diari privat les informacions que podia obtenir dels espectacles i les exposicions d’art que es podien veure sota l’ocupació nazi. Aquelles anotacions, i altres que feia sobre aspectes de la vida quotidiana del París ocupat, van veure la llum pública a Barcelona quan va publicar el 1956 un llibre de memòries de títol explícit: París, 1940.

L’abril del 1942 va decidir tornar a Barcelona, el mateix any que Carles Capdevila. Després d’unes setmanes empresonat, mentre les autoritats franquistes revisaven la seva actuació passada, va poder-se reincorporar amb limitacions a la vida ciutadana. Va haver d’esperar fins al 1946 per poder començar a escriure a Destino, setmanari que ja no abandonà. En aquest setmanari, editat per Josep Vergés, Gasch hi va mantenir durant anys una pàgina de comentaris, cròniques, retrats i entrevistes sobre el món d’arts i espectacles, un món al qual havia dedicat ja la majoria dels seus articles abans de la guerra. Els seus textos encaixaven com un guant en aquell setmanari, que va ser, sobretot els anys que el va dirigir Néstor Luján, una alenada d’aire fresc en la informació cultural de Barcelona.

El 1949 va col·laborar en la revista d’avantguarda Dau al Set i en el número de la revista que feia Rafael Santos Torroella, Cobalto, que es va publicar amb motiu de l’exposició de Joan Miró a les Galerías Layetanas de Barcelona.

Quan el 1952 aparegué el setmanari Revista, editat per Albert Puig Palau (el Tío Alberto, al qual Serrat va dedicar una cançó) i dirigit per Manuel Riera Clavillé, va començar a fer-hi també col·laboracions regulars. Escrivia principalment sobre les seves especialitats: cinema, circ, music-hall, dansa, ballet i el món artístic, signant amb pseudònim, per evitar la duplicitat de firmes amb Destino, a qui Revista feia la competència. Sobre aquests mateixos temes va anar escrivint i publicant fins a una trentena de llibres. El mateix 1952 va començar a col·laborar, i ho va fer durant una dècada, amb Radio Nacional de España, en programes memorialistes per als quals escrivia textos.

Va morir a Barcelona el 9 de desembre de 1980, als vuitanta-tres anys, deixant vídua, Caritat Grau-Sala, germana del pintor Emili Grau-Sala, un fill, Emili, i una neta. Destino, el setmanari en el qual havia desenvolupat bona part de la seva obra periodística de postguerra, havia deixat de publicar-se just cinc mesos abans.i el seu primer text periodístic va ser una ressenya encomiàstica sobre Joan Miró publicada a La Gaseta de les Arts el 1925, l’últim va ser també sobre el seu amic, publicat el 16 d’abril de 1978 al diari La Vanguardia amb el títol «Mi amistad con Joan Miró», en una pàgina d’homenatge als vuitanta-cinc anys del pintor en la qual hi havia també dos poemes de Joan Brossa i una obra d’Antoni Tàpies creats especialment per a l’ocasió.

L’any 1997, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va muntar a la seva seu barcelonina una exposició commemorativa del centenari el naixement de Sebastià Gasch centrada exclusivament en la seva faceta periodística.

 

Referències a Internet

• Sebastià Gasch. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
• Sebastià Gasch i Carreras. Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear. Institut d’Estudis Catalans.
• Guillermo Díaz-Plaja. «Un amigo se va». La Vanguardia, 14 de desembre de 1980, p. 55.
• Fons Personal. Filmoteca de Catalunya.
• «Un señor de Barcelona». La Vanguardia, 10 de desembre del 1980, p. 62.
• Marie Claire Uberquoi i Rai Ferrer. «Sebastià Gasch, apòstol de l’avantguarda». Capçalera: Revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, octubre del 1997, p. 13-15.

 

Articles

• «Els pintors d’avantguarda. Joan Miró», La Gaseta de les Arts, 15 de desembre de 1925, p. 3-5.
• «Art de concepció i art de recepció», La Veu de Catalunya, 8 d’octubre de 1927, p. 6.
• «Picasso», Meridià, 21 de gener de 1938, p. 5.
• «Figuras de la pantalla. Charles Laughton», Destino, 20 d’abril de 1946, p. 10.
• «Títeres y titiriteros», Destino, 2 de juny de 1973, p. 38.
• «Mi amistad con Joan Miró», La Vanguardia Española, 16 d’abril de 1978, p. 49.

 

Bibliografia

• Gasch, Sebastià. El Molino: Memorias de un setentón. Barcelona: Dopesa, 1972.
• Gasch, Sebastià. Etapes d’una nova vida: Dietari d’un exili. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.
• Gasch, Sebastià. París, 1940. Barcelona: Quaderns Crema, 2001.
• Barenys, Natàlia; Portell, Susanna (ed.). Epistolari Sebastià Gasch - Josep Francesc Ràfols. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.
• Jané, Jordi; Minguet, Joan M. Sebastià Gasch, el gust pel circ. Tarragona: Mèdol, 1998.
• Maestre Brotons, Antoni. «La gàbia daurada, l’exili francès de Sebastià Gasch». A: Cortés Orts, Carles; Marcillas Piquer, Isabel (coord.). Visions d’exili: literatura, pintura i gènere. Alacant: Universitat d’Alacant, 2011, p. 323 a 342.
• Minguet, Joan M. (ed.). Sebastià Gasch: Escrits d’art i d’avantguarda (1925-1938). Barcelona: Edicions del Mall, 1987.
• Minguet, Joan M. (ed.). Sebastià Gasch, crític d’art i de les arts de l’espectacle. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1997.

 

 

JFF

4/1/2023