Pere Foix i Cases

Torà de Riubregós (la Segarra), dia desconegut mes desconegut 1893 - Barcelona, dia desconegut mes desconegut 1978

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientació 

Seccions: Política Opinió Societat/Costums

Mitjans: Solidaridad Obrera   La Revista Blanca   L’Opinió   Pont Blau  

Pere Foix i Cases, sindicalista que projectà el seu pensament a través del periodisme i amb materials de caràcter històric, esdevé un dels promotors més rellevants de la història obrera des de la perspectiva popular. Treballà professionalment com a periodista i, pel seu sentit de compromís amb els valors populars, patí detencions, presó i exili. Sempre mantingué al llarg de la vida una coherència que projectà públicament a través de materials diversos, que són interessants recursos historiogràfics. Home senzill, de vida austera, predicava amb l’exemple el seu ideari aspirant a canviar el món amb la ploma i el combat sindicalista, enemic de la violència. No li importava pas si hom el considerava periodista, escriptor, historiador… Desitjava, simplement, explicar les malvestats i crims de la dictadura de Primo de Rivera, cacics o corruptes, i, alhora, difondre el pensament dels líders populars, sigui a Catalunya o a l’exili mexicà, al conjunt de la població. Projectà la història com un element comunicatiu més per millorar el món.

Treballà com a corredor de comerç i s’afilià a la CNT, on assolí càrrecs fins a la ruptura del 1931, moment en què es vinculà a ERC. Vers el final de la seva vida, a l’exili, s’implicà amb el socialisme catalanista de Josep Pallach, al qual estimà molt, igual que amb Serra Moret, al qual dedicà diversos llibres sobre el seu pensament i la seva vida; posteriorment Joan Pujadas publicà l’epistolari entre ambdós, un conjunt de cartes ben ric i interessant que explica les interioritats de la difícil vida d’exili.

Rebutjà allistar-se al servei militar i s’escapà a París el 1914. Connectà amb grups anarquistes, encetà les col·laboracions a premsa, especialment a Solidaridad Obrera i La Revista Blanca, participà en lluites socials —vaga de La Canadenca, per exemple— i esdevingué un dels líders més estimats per la seva capacitat de treball i honestedat, tot i la seva falta d’ambició política com a dirigent. Era, diguem-ne, un líder moral més que tàctic o organitzatiu. Fou membre del Comitè Nacional de la CNT, estigué detingut dos anys i mig, en set detencions, durant la dictadura del general Primo de Rivera.

Redactor de la Soli, farà amistat amb Joan Peiró, Eusebi Carbó…, dels quals escriurà un conjunt de retrats i semblances de força èxit i que serà reeditat en diverses ocasions. Com a traductor, destaca la seva labor en obres de formació obrera i de l’escriptor Panait Istrati, de qui fou amic i biògraf i traduí Kira Kyralina (1925), Nerransula (1927), Los cardos del Baragán (1929) i Mis andanzas (1929). Altres obres traduïdes que ens assenyalen la seva personalitat són del doctor A. Robertson Profilaxis social (1929); del doctor Marcel Viard, Naturismo y la guerra (1929), i d’Andrés Lorult, La moral y la educación sexual (1929).

El 1926 fou redactor d’El Pueblo Gallego (Vigo) i, posteriorment, de la Soli i La Humanitat. El 1930 signa el manifest d’Intel·ligència Republicana i retira, com Peiró, el nom del document; ambdós foren escollits per la Confederació Regional del Treball. Forma part de la redacció de Solidaridad Obrera, amb la qual havia col·laborat els anys anteriors. El 1931 enceta la col·laboració a L’Opinió amb el títol que donarà nom al llibre homònim publicat el mateix any: Los archivos del terrorismo blanco. El fichero Lasarte 1910-1930, primer treball de caràcter històric i que esdevingué una autèntica bomba periodística en presentar les interioritats de la repressió durant la passada dictadura del general Primo de Rivera. Hi recull un conjunt documental notable que marca la connivència de policia, Govern i patronal amb la persecució i l’assassinat de dirigents obrers. Són documents configurats en una sèrie de reportatges de periodisme de denúncia publicats a L’Opinió diari —també col·laborà al setmanari anterior— i editats posteriorment, en llibre, en tres edicions, dues als anys trenta i la darrera al final de la seva vida. Separat de l’anarquisme per l’actuació de la FAI, es vincula al republicanisme d’esquerres —a ERC hi tindrà amics i companys del sector social, com Lluís Companys, Martí Barrera, Simó Piera, Sebastià Clara…— i de la Unió de Rabassaires. Col·laborà, il·lusionat amb el republicanisme, a L’Opinió, La Humanitat, La Rambla i altres, on publicà articles d’opinió i algun reportatge de caràcter històric.

Com a assagista publica La classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut (1932), amb pròleg de Josep M. de Sucre, polemista nat; també Barcelona, 6 d’octubre de 1934 (1935), tres edicions i un dels llibres més elaborats sobre l’episodi, que tindrà un notable èxit editorial. També és seu Corporativisme o república social, amb pròleg d’Ángel Pestaña. Publicà Mentre fem la guerra (1938), avui perduda. Lluità al front d’Aragó i patí l’exili als camps del Rosselló fins a arribar a l’exili acollidor de Mèxic, on desenvolupà una labor molt destacada com a biògraf i participant en l’organització i suport a les iniciatives culturals catalanes. Guanyà a Montevideo el Premi Josep Trueta pel treball sobre Salvador Seguí. Col·laborà en premsa mexicana: Excelsior, El Nacional, Patria Nueva… i amb la dels exiliats: El Poble Català, La Nova Revista, Revista dels Catalans d’Amèrica i Pont Blau (Mèxic); Catalunya i Ressorgiment (Buenos Aires), i Endavant, de París. Fundà la revista Horizontes (1957-1967).

Catalunya, símbol de llibertat és un assaig singular (1942), un original text creatiu a cavall entre la narrativa política lliure i la recreació històrica de caràcter divulgatiu. També España desgarrada (1942), una mena de catarsi sobre la incapacitat republicana.

Foix diu que vol exercir el periodisme com un apostolat, vol explicar, i, de fet, ofereix, tot i que com a assaig, una història d’Espanya des d’un punt de vista esquerrà, obrerista, reivindicatiu i en la perspectiva més d’assaig polític que de recerca estricta. Tota la seva obra assolirà la particularitat de la passió pel canvi social més enllà de la meticulositat i amb el rigor del professional de la història que aspira més a fer comprendre que a convèncer.

Com a biògraf Foix vol preservar la seva memòria, el llegat dels seus companys i correligionaris, lluitadors contra tota arbitrarietat. Comença amb Vidas agitadas (1943) a Mèxic estant, amb textos sobre catalans com Peiró i Prim i tres de populars mexicans —Villa, Juárez i Cárdenas—, que assoliran gran èxit i moltes edicions. A Mèxic signa amb el nom en català Pere. També publica dos noms més que l’atrauen, Panait Istrati, Pierre Laval, a més del gran amic Serra i Moret. Les tres grans biografies mexicanes, tan reeditades, són considerades de divulgació més que de recerca, són una visió personal de la posició del biografiat amb extraordinària amenitat redaccional. El diputat i polític d’ERC Joan Sauret, en el seu llibre sobre l’exili, remarca l’impacte de les tres. Diu que les de Benito Juárez i Pancho Villa van per la vuitena edició, i la de Lázaro Cárdenas per la quarta.

És autor també de la biografia de Serra Moret, amb qui està en íntima relació, com palesen les col·laboracions a Endavant i els llibres que li dedicà, una antologia de textos, l’epistolari (obra pòstuma) i la biografia esmentada. Serra i Moret li redactà pròlegs i l’ajudà a editar Apòstols i mercaders.

Ha estat més considerat pels historiadors el seu darrer treball, el conjunt de semblances dels seus amics i companys de lluita, que, amb el títol Apòstols i mercaders (1957), apareix en català a Editores Mexicanos Unidos. L’estudiosa Ariadna Fitó l’ha reeditat recentment. Riera i Llorca en redacta el pròleg. Emilià Vilalta en publica una ressenya el 1967, a Xaloc, i Isidre Molas una altra el 1969 a Serra d’Or. En ambdues es remarca el valor meritori de la feina de Foix. És també l’obra més coneguda i té un gran impacte, per la seva qualitat, en el món de l’exili. Agustí Cabruja —periodista i escriptor, d’ERC, i amic seu— la corregeix i li dedica un article a Ressorgiment, en el qual suggereix l’evolució conjunta del catalanisme amb el sindicalisme, si Seguí no hagués estat assassinat. Serra i Moret la finançà a través de la fundació dedicada a la seva esposa, Sara, morta feia poc.

Apòstols i mercaders és, sens dubte, una de les millors aportacions al sindicalisme des de dins. Foix la subtitula: Seixanta anys de lluita social a Catalunya. La presenta Manuel Serra i Moret, que indica que «Pere Foix és un producte català que acredita la marca». Les semblances tenen una aproximació humana i política, farcides de referències autobiogràfiques del mateix Foix. Es publicà a Mèxic el 1957, la segona edició a Nova Terra, Barcelona (1976), i la tercera el 2019. El 1962 Foix escriu un balanç, a Pont Blau, sobre el seu pensament d’aquells anys de lluita. Al final de la vida reedita un dels seus llibres més intensos, els arxius del terrorisme blanc.

 

Referències a Internet

• Pere Foix Cases. Real Academia de la Historia.
• «Per una intel·ligència republicana». Manifest. El Dia (Manresa), 28 de març de 1930.

 

 Articles

• «Els arxius del terrorisme blanc, I. Lassarte-Pérez, Garberi Linares», L’Opinió, 25 de juny de 1931, p. 4. [II, 26 de juny de 1931, p. 4], [III, 27 de juny de 1931, p. 4].
• «El concepte clàssic de revolució», La Humanitat, 6 d’agost de 1932, p. 3.
• «El retorn dels exiliats», Ressorgiment, setembre de 1944, p. 6-7.
• «Els botiflers», Ressorgiment, abril de 1953, p 3-6.
• «Salvador Seguí, els anarquistes i la llibertat de Catalunya», Ressorgiment, febrer de 1958, p 9-10.
• «Ha mort Josep Pallach», Xaloc (Ciutat de Mèxic), gener i febrer de 1977, p. 14.

 

Bibliografia

• Foix i Cases, Pere. Los archivos del terrorismo blanco: El fichero Lasarte (1910-1930). Barcelona: Ediciones La Piqueta, 1978. [Edició transcrita, org]
• Foix, P.; Estradé i Saltó, A.; Fitó. A. Apòstols i mercaders: Anys de lluita social a Catalunya. 1a ed. Manresa (Bages): Tigre de Paper, 2019.
• Figueres, Josep M. «Pere Foix, el periodisme revolucionari». A: Periodistes indòmits: Guerra Civil i exili. Barcelona: Base, 2016, p. 153-187.
• Una primera versió resumida i en espanyol a «Pere Foix. Del ideal revolucionario al exilio mexicano (1939-1978)». A: Huellas de catalanes en México. Guadalajara (Mèxic): Instituto Nacional de Antropología e Historia, 2013, p. 155-186.
• Martínez de Sas, M. T.; Pagès, P. (ed.). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, p. 581-582.

 

JMFA

4/1/2023