Lluís Esteve i Taulina

Barcelona, dia desconegut mes desconegut 1911 - Estrasburg (França), 30 de juny de 1991

Gèneres periodístics: Orientació  Articulisme  Gestió i direcció 

Seccions: Política Opinió Cultura

Mitjans: L’Hora de Catalunya   Estat Català  

Lluís Esteve i Taulina estudià primària amb els maristes francesos de Barcelona, obtingué el títol de batxiller i treballà en el comerç com a comptable. Als setze anys milità al Partit Nacionalista Català mentre col·laborava a la revista La Nació Catalana. Feu el servei militar i en acabar tornà a implicar-se en el catalanisme radical. Fou secretari dels Boy Scouts de Catalunya. Militant a Estat Català, promogué diverses iniciatives a l’exili, on desenvolupà el gruix de la seva tasca periodística. En un primer moment edita L’Hora de Catalunya, durant dos anys, del qual fou el capdavanter, primer com a revista i, posteriorment, com a diari clandestí. Fuig de Barcelona a Avinyó (1950-1963) a causa de la persecució policial i judicial del franquisme per l’edició clandestina de L’Hora de Catalunya. A Avinyó promou l’edició de la premsa del partit, el Butlletí d’Estat Català (1955-1959), i Vida Nova, les dues des de l’obrador de Marcel Malé.

La seva principal relació amb el periodisme, a més de la col·laboració en diverses publicacions amb poemes i articles esparsos, fou l’edició de la publicació clandestina L’Hora de Catalunya. Se’n conserven molt pocs exemplars: el número 5 (18 d’octubre de 1941), el 63 (20 de novembre de 1943), el 340, del 343 al 364. La revista Sàpiens publicà una edició en facsímil d’una selecció de tretze números dels pocs que se’n conserven. Sabem que s’editaren en total 364 números.

En l’exili a Avinyó fugint de la policia franquista, Esteve es vincula amb el moviment literari dels felibres i divulga activitats a la revista d’exiliats a Buenos Aires Ressorgiment. El mateix 1950 s’inscriu a la mantinença catalana, essent nomenat «mestre de l’obra», i promou les grans festes de la Copa Santa, a Avinyó, el 1952 i 1953. Treballa de traductor i d’intèrpret al Tribunal de Gran Instància d’Avinyó. Fins al 1963, que marxa a residir a Perpinyà, s’implica en aquestes activitats. És autor de Ma branquette dis aucèu i Onserà, vileta de l’Aspre, inèdits encara. Del segon en publicà un extracte al número 5 de Terres Catalanes, del 1972, fent constar que és un treball inèdit.

El Butlletí d’Estat Català, periòdic polític amb la voluntat de redreçament polític i de resistència cultural, és una altra de les seves realitzacions editorials. El partit separatista fa una assemblea general el setembre del 1954 i la comissió reorganitzadora del partit a França proposa uns noms, a suggeriment del Consell Central de l’Interior. La publicació vol seguir la línia del Front Nacional de Catalunya en el qual s’ha integrat, i aspira, diu, a refer els quadres després de les caigudes i crisi de l’interior. Al·ludeixen a l’estel de la seva bandera, a la república a què aspiren i a la llibertat de Catalunya. Un llarg editorial que té més de crit i anhel que d’anàlisi teòrica.

A més d’articles, Esteve publicà esporàdicament poemes, a Estat Català, Ressorgiment… A l’esmentada L’Hora de Catalunya hi ha un poema sobre el caudillo que, per l’estil i temàtica, podem atribuir a Lluís Esteve. El signa com a «LL. F.» com una picada d’ullet, en la tradició de les inicials amb «missatge». Col·laborà en jocs florals, en els de Caracas, Mendoza, Perpinyà, l’Alguer, Tarascó… Al seu Estat Català d’Avinyó publica, el mateix any del naixement de la revista, el 1955, un altre poema, igualment de to patriòtic: «Ressorgiment», on glossa un estel que ha de dur la llibertat de Catalunya. Hi ha el lema «Foc nou», de ressonàncies de Ventura Gassol i títol també de revistes de lluita. La seva poesia l’aplega al llibre Coratge Catalunya.

Als anys seixanta participà en una altra iniciativa periodística de lluita, un butlletí d’exili i amb destí, però, a l’interior. Víctor Castells indica que els primers vint-i-set números de SINC, el butlletí del Servei d’Informació Nacional Català, fou una iniciativa que emprengué com un servei més de lluita i resistència. Assenyala que aquests primers números, material informatiu i de combat, foren deguts a la seva labor. Malauradament, d’aquesta primera etapa se’n conserven només uns pocs exemplars. N’hi ha sis al Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Tots els altres són posteriors i tampoc les col·leccions no són completes. A partir del número 28 de novembre del 1966 se’n troben exemplars a l’Arxiu del Parlament; a partir del número 29, també del 1966, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i a la Biblioteca de Catalunya, i del número 31, al Centre Documental de la Comunicació (CEDOC) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)… Però de la primera trentena se’n conserven pocs. En aquests casos és quan està molt justificada la digitalització i fer-ne almenys una col·lecció, encara que incompleta, per no haver d’anar a set biblioteques de Barcelona per consultar números aïllats en cadascuna. Així ho ha fet el Dipòsit Digital Documental de la UAB, que conserva una col·lecció molt valuosa de premsa donada per l’estudiós Albert Viladot.

Esteve mor el 30 de juny de 1991 a Estrasburg, Alsàcia, lluny de la pàtria per haver volgut que L’Hora de Catalunya hagués anat amb el combat dels aliats per la llibertat i la democràcia contra el totalitarisme de Hitler i Franco i hagués servit per recobrar la sobirania nacional. Per la militància a Estat Català i el posicionament constant.

El seu arxiu el dona al Centre de Documentació i Animació de la Cultura Catalana de la Vila de Perpinyà. Els llibres i papers en provençal i occità els cedeix a la Biblioteca de Montserrat, i la documentació del moviment felibritge, al Palau del Roure d’Avinyó. Rebé diversos reconeixements de França, com la Creu dels Combatents Aliats d’Europa, la Medalla d’Honor de la Societé d’Encouragement au Bien, la de la Renaissance Catalane, Mestre en Gay Saber (Perpinyà, 1987) i la Gran Medalla de la Vila de Perpinyà (1987). Per la seva lluita per la democràcia rebé de les democràcies europees nou medalles i diplomes.

 

Referències a Internet

• Víctor Castells. «Lluís Esteve i Taulina (1911-1991)». Avui, 13 de juliol de 1991, p. 14.
• L’Hora de Catalunya. Dipòsit Digital de Documents. Universitat Autònoma de Barcelona.

 

Articles

• [Atribuït.] «El passat dia 14…», L’Hora de Catalunya, Avinyó, 18 d’octubre de 1941.
• [Atribuït.] «Catalunya té una nacionalitat pròpia…», L’Hora de Catalunya, Avinyó, 18 de febrer de 1943.
• «La manca d’una diplomàcia catalana», Ressorgiment, febrer de 1952, p. 11.
• «Represa a dins i a fora», Butlletí d’Estat Català, Avinyó, maig de 1955, p. 2. (L’enllaç dona pas a tot l’exemplar.)
• «Ensenyaments de la història», Butlletí d’Estat Català, Avinyó, juny de 1955, p. 2. (L’enllaç dona pas a tot l’exemplar.)
• «Lluís Jou, artista, mestre impressor», Ressorgiment, març de 1955, p. 8.
• «Nostra Dona de Montserrat a Provença», Ressorgiment, setembre de 1961, p. 8.
• «Comentari del moment», Ressorgiment, octubre de 1961, p. 4.
• «Tragèdia del “Foment de la Sardana”», Ressorgiment, setembre de 1964, p. 10.

 

 Bibliografia

• Figueres, Josep M. «Lluís Esteve i Taulina». Periodistes indòmits: Guerra Civil i exili. Barcelona: Base, 2016, p. 115-125.
• Figueres, Josep M. «L’Hora de Catalunya: El diari clandestí dels catalanistes aliadòfils». Sàpiens (suplement monogràfic), juliol de 2015.
• «Inventaris i catàlegs: L’Hora de Catalunya, diari català clandestí irrecuperable o l’hemerografia com a eina de referència de la consciència nacional». Revista de Catalunya, núm. 167 (2001), p. 110-128.
• Surroca, Robert. Premsa catalana de l’exili i de l’emigració (1861-1976). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2004, p. 86-87.
• Viladot, Albert. Nacionalisme i premsa clandestina (1939-1951). Barcelona: Curial, 1987.

 

JMFA

9/3/2023